I am back!

I am not sure that I will have time to write with the intensity that Maria Callas interpreted Madame Butterfly, but the passion is still here. I am back!

El lliurament de la targeta sanitària europea

Quatre dies ha tardat a arribar-me la targeta sanitària europea! Impressionant, ha de ser un rècord entre els assumptes administratius que no suposen una despesa pel beneficiari! Dilluns vaig anar a una oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social per renovar-me la targeta sanitària europea. Tot i que saber que es pot demanar per internet (sense haver de disposar d'un certificat digital), vaig preferir anar a l'oficina perquè la necessitava de manera imminent i a internet assenyalen que poden tardar fins a 10 dies en lliurar-la. No me la van donar al moment (el format de la targeta no ha canviat i abans sí que ho feien, què n'han fet de les màquines per fer la targeta, per què cal incórrer en una despesa addicional, 3 papers de certificat provisional i una carta postal), però al cap de quatre dies ja m'ha arribat. Quatre dies!

Sempre criticant a l'Administració, doncs avui toca felicitar-la!

ZP i el país de les meravelles

Zapatero ha deixat de ser Alícia al país de les meravelles i ha agafat les estisores. 22% d'atur, 12% de dèficit.. l'economia espanyola està pels terres. Les retallades anunciades dimecres per ZP segurament marcaran el fons d'una crisis que ni molt menys s'ha acabat. En aquesta anunciadíssima conjuntura, em fa molta moltíssima gràcia recordar l'article "Antes alemana que catalana" que va escriure un Miguel Sebástian, futur Ministre d'Indústria, especialment il·luminat.

Febrer 2008, EL MUNDO; a través de Reggio:


ECONOMIA Y EMPRESAS: MANO IZQUIERDA

El Presidente del Gobierno anunció recientemente un importante objetivo económico para nuestro país: alcanzar a Francia en renta per cápita en 2013 para, unos años más tarde, superar también a Alemania, ambos hechos por primera vez en nuestra Historia.El objetivo, ambicioso pero alcanzable, se lanza cuando Eurostat ha publicado hace apenas dos meses que España ha superado por primera vez la renta per cápita media europea, es decir hemos alcanzado la convergencia real con la Unión Europea.

Esta ansiada meta se ha conseguido gracias al esfuerzo de los españoles, empresas, trabajadores y administraciones públicas y, por qué no decirlo, gracias a la ayuda de los fondos europeos, de los que seremos receptores netos hasta 2013 en virtud de los resultados de la negociación en 2005 de las Perspectivas Financieras Europeas 2007-2013, que ahora se pueden valorar como un notable éxito del ministro Moratinos y su equipo negociador.

En este año también hemos conocido que España ha adelantado por primera vez en renta per cápita a Italia, convirtiéndonos en el país número 12 de la Unión, tras 20 años de incómodo puesto 13, y nos colocamos inmediatamente detrás de Francia, Alemania, Finlandia y el Reino Unido, por este orden.

En los años 70, Italia se planteó como objetivo adelantar al Reino Unido en renta per cápita. El país, fundamentalmente la industria, se volcó en esa tarea. A eso le llamaron «il sorpasso», el adelantamiento, objetivo nacional que consiguieron en 1976.La alegría les duró 25 años, y en 2002 el Reino Unido no sólo volvió a adelantar a Italia, sino que se situó como uno de los países más ricos de la Unión. Fijarse metas ambiciosas es un requisito para conseguir objetivos colectivos como el que ahora se plantea España.

En 1986, cuando España ingresa en la Unión Europea, Italia nos sacaba 30 puntos de diferencia, un desfase idéntico al que existe hoy entre España y Suiza, por poner un ejemplo de país muy rico.Y en 20 años se ha esfumado esa diferencia. En 1996 el desfase se había recortado a 25 puntos, un ritmo lento, pero inexorable hacia la convergencia. En 2003 la diferencia se redujo hasta los nueve puntos, y desde entonces hasta 2006, no sólo hemos convergido, sino que ahora le sacamos dos puntos a Italia y probablemente en 2007 se ampliará nuestro diferencial de renta per cápita en al menos otro punto adicional.

¿Qué hubieran pensado los políticos que firmaron el ingreso de España en la Comunidad Europea si alguien les hubiera dicho que 20 años más tarde íbamos a conseguir nosotros «il sorpasso» frente al entonces país de moda en Europa? ¿Y si leen o escuchan que en otros 10 años España puede ser más rica que Francia y Alemania, países a los que emigraron las generaciones de nuestros padres y abuelos a mediados del siglo XX?

El gráfico muestra el proceso de acercamiento de la renta per cápita española a la alemana, ambas medidas en paridad de poder de compra y según los datos más recientes de Eurostat. En 1991, un año después de la reunificación alemana, el gigante centroeuropeo nos sacaba casi 30 puntos de renta per cápita relativa. Hoy nos saca apenas nueve puntos. No es descabellado pensar en un adelantamiento antes de los 10 años. Y a Francia, que no aparece en el gráfico pero que tiene una renta per cápita inferior a la alemana, se la puede alcanzar en la próxima legislatura, aunque Zapatero ha fijado como objetivo prudente el año 2013.

Adelantar o superar a Francia y Alemania requiere ambición política y, probablemente, políticas de Estado consensuadas entre todos los partidos. La insistente referencia a los «valores promedios europeos» como objetivos a alcanzar debe aparcarse si pretendemos superar ese promedio y convertirnos en un país líder en el continente, siguiendo el ejemplo de los países más exitosos, como Irlanda y los países nórdicos. Se trata sin duda de un importante cambio de mentalidad para un país que ha tenido como gran objetivo nacional alcanzar la media europea. Lo ha sido desde 1959, con el Plan de Estabilización. Lo fue con nuestro ingreso en la Comunidad Económica Europea en 1986, con la creación del Mercado Unico en 1992 y participando en el nacimiento de la Moneda Unica en 1998.

Será necesaria una mayor inversión en nuestro aparato productivo, así como en infraestructuras y en investigación y desarrollo.Harán falta importantes reformas en el ámbito fiscal, laboral, industrial, profesional, educativo y en el funcionamiento de los servicios públicos. Habrá que abordar el reto energético y el del fomento empresarial. Atraer talento y capital extranjeros.Apoyar a nuestras empresas en su proyección internacional. Favorecer la incorporación de la mujer a nuestro mercado de trabajo. Pero, sobre todo, será necesaria una actitud distinta de nuestra clase política.

En esta década también hemos asistido a otro fenomenal adelantamiento que nos debe servir de modelo y que nos permite ser optimistas: el de la renta per cápita alemana por parte de Cataluña, adelantamiento que tuvo lugar en 2000. En 1995, la diferencia relativa de renta per cápita entre Cataluña y Alemania era de unos 10 puntos, es decir, superior a la que existe actualmente entre el conjunto de España y Alemania. Y en apenas 10 años no sólo no se ha cerrado esa brecha sino que hoy la renta catalana es un 6% superior a la alemana, y el gap continúa ensanchándose. Cataluña sigue siendo uno de los motores de la economía española y en los últimos años ha mejorado su comportamiento relativo frente a los gigantes europeos. No puede hablarse del éxito de España sin reconocer este éxito de Cataluña, pese a las barbaridades que se han escrito y dicho contra ella desde algunos lugares de España, generalmente por parte de supuestos patriotas de pacotilla.

Adelantar a Alemania supone por parte de España seguir la estela de Cataluña de las últimas décadas. Porque la renta per cápita española, en su proceso imparable de convergencia y progreso económico en Europa, antes será alemana que catalana.

msebasti@ccee.ucm.es

© Mundinteractivos, S.A.

Miguel Sebastián Gascón (Madrid, 13 de mayo de 1957) es un economista y político español, que fue candidato a la alcaldía de Madrid por el PSOE en las elecciones municipales de 2007.

Es Licenciado en Ciencias Económicas y Empresariales por la Universidad Complutense de Madrid y Doctor en Economía por la Universidad de Minnesota y por la Universidad Complutense. Es Profesor Titular de Fundamentos del Análisis Económico, de la Facultad de Ciencias Económicas de la Universidad Complutense de Madrid.

Dies the man that put Barcelona in the map

Yesterday, 21st of April, Juan Antonio Samaranch died. My biased judgement is that he wrote a black book with only two golden pages:
1) He turned the IOC into a political and business machine. The games at Seoul, the "Coca-cola games at Atlanta", the games in China (postponed due to the scandalous Sydney's designation).
2) He put my loved Barcelona in the map. It was not the opportunity to transform the city, but the fact that hundreds of millions of people discovered Barcelona the main consequence of the 1992 games.

However, I think the global judgment differs from mine as shown when his former colleagues didn't support his last will of making Madrid a olympic city (choosing Sao Paolo for the 2016 games).








Do you prefer a grey or a colorful picture?

Accidente vital

Hoy en La Contra de la Vanguardía hay una interesante entrevista a Gary Jobson, presentado como cronista de vela y navegante. Me ha hecho pensar otra vez acerca de los avatares de la vida. Fue diagnósticado un cáncer y después de dos años de lucha lo superó. Sin embargo, él dice claramente que hay un "Jobson antes" y un "Jobson después". Sin desearlo y de golpe, podemos convertirnos en una persona totalmente distinta a la que tenemos que acostumbrarnos. El nuevo Jobson reconoce que vivía encerrado en si mismo sin preocuparse de los demás y que la enfermedad le ha hecho levantar la vista de su ombligo.

¿Como en la vida?

También. ¡Yo tengo suerte de estar vivo!

¿Por qué?

Me diagnosticaron en el 2003 un cáncer mortal: linfoma. No fue divertido: dos años de tratamiento, quimioterapia, trasplantes... Hay un Gary Jobson antes y otro después.

¿Cuál es la diferencia entre ambos?

Antes yo estaba en mi mundo. Ahora estoy en el mundo: me intereso por los demás.



Dixit.

Winter postcards and le Mur pour la paix

I love this photo. Zoom into my face. Happiness! :)




Now, do you see what is behind me? No, I'm not referring to the tour Eiffel. I want to talk about the monument for peace (Monument pour la paix). It was "illegalment construit" in 2000 and neighbors have fought for its demolition. I kind of sympathize with a claim for peace just in front of the École Militaire (Military school). There is a political discussion about this subject, but hurry up to take a shot of it before it is finally demolished.



All letters that Rachida Dati (Maire du 7ème) has sent and received related to it can be read in the website of the Mairie of the 7ème. I really recommend the one sent to Mitterrand Jr.

However, if you are a tourist what probably has annoyed you when walking in Champs the Mars (the name of the gardens where it is placed) is an armyt of vendeurs à la sauvette (illegal sellers of souvenirs). Our lovely neighbors also mind about them.

(Illegal) Cycling races in Paris

After two months cycling in Paris I still think it is a very dangerous city and commuting by bike here is not as easy and enjoyable as in other places. I'm always late, so I try to hurry up... and sometimes (very often) I end up being reckless. Ok, I often take "controlled" risks, but I am definetely not a risk-seeking person. However, I just came across with a video of some who put their life at stake for a cycling race in the city... I don't really care if they wanna take more risks (as long as we don't have to pay for their damages), but you will see that they put in danger many others and this is unacceptable.

In a following post another one says he will think about stopping at traffic lights because he got a 90€ fine. It made me think about the law&economics beyond. Why is this fine ridicously small? It has no deterrence effect at all on the traffic lights objective, it has no impact on discouraging the participation in these races!

Take the stairs (and ruin Otis)

I just read the freakonomics column in the NY Times about calories counters. In Lisbon they have written in each stair the equivalent calories burnt.



The Public Health Agency of Canada encourages you to take the stairs by counting how many calories you will burn! I live in a 6th floor without lift, so I have no choice. Apparently, I do 23% of my daily recommended physical activity each time I go out. Yep, I take the positive side of it. Hey, and it is greener. I guess that right now it would be cooler to post the kilowatts saved or directly the contribution to global warming. What worries me is that I could never invite wheelchair friends (but that deserves another post).


So, who to praise? Elisha Graves Otis (a worth reading bio) invented the lift in 1852. "He" is still in business as a major global player. The World market for lifts is estimated in $50 billions and has nice forecasts.


Oh, his descendants are not 'good guys'. The DG Comp fined them in 2007 for price-fixing. The funny story is that even the EC building was affected so the EC switched from a regulatory role to a plaintiff one. You can claim damages too, as the Dutch Collective Injustice Foundation does for 465€+20% of the damages.

Bike chain

Wanna start a business but have no ideas? Consider producing bike chains for winter time, no one has done it yet and demand is out there trying to build home made ones.

Rambouillet (111km from Paris)

A sunny day without lectures (Toussaint holidays), a perfect day to cycle to Rambouillet.

Cycling

The best exit from Paris is Porte de Versailles, then go all the way through Issy-les-Moulineaux, cycle uphill to Meudon, enjoy the downhill to Chaville (don‘t think you are going to cycle it up too in the way back), cross Viroflay and ,once in Versailles, take the second exit to the left in the big avenue of the tiny Château of the uncle Louisi. Straight ahead to Buc. Then, follow the indications to Saint Rémy la Chevreuse (you will pass the airport of Toussus-le Noble and Châteaufort) and then to la Chevreuse. Afterwards Rambouillet is signposted in all the relevant crossroads and you can’t get lost because D906 leads you there. There is another possibility to join D906, the road to Rambouillet, which is D91, the one I had planned to follow because apparently there is less traffic, but in Buc I found myself in the described one.


From Paris to Buc both traffic and landscape suck. It’s all the time in the middle of traffic jams, traffic lights, and urban areas. Traffic from Buc to la Chevreuse is acceptable and much better from la Chevreuse to Rambouillet. Landscape is nice from Buc, actually, you are cycling along a big aqueduct in its exit.


La Chevreuse and Versailles are good stops, nice houses and plenty of shops.

In Google maps and Michelin is 50km each way, but in my compu 111.25 total km have been registered. I don’t really understand the difference, because I didn’t get lost a lot (only a deviation of aprox 1-2km). It took me 6h 24 minutes (av speed 17,37.. I am not fitted, and I haven’t done anything during the last month). Departure place was Hôtel de Matignon.

In one-way, there are 5 long uphills with a considerable slope (followed by equivalent downhills :D). You may also consider taking the train (avoiding the urban aglo or back home), some of the villages are served by train.



Other attractions

The other main attractiveness that lead me there is the Park of la Chevreuse. A big regionally protected forest, one of the closest to Paris. There are other castles in the way. There are supposed to be some big animals (like the signal warns) but I didn’t encounter any.




The Rambouillet castle

I needed a green and historical destination about 50km from Paris. Rambouillet has all! It sounded me familiar due to “the Accords of Rambouillet” related to the war in Kosovo (it was proposed as a peace agreement between Serbia (named Yugoslavia and still with Montenegro as a satellite) and Kosovo (say Albania). The autonomy of Kosovo and Nato in the area) were unacceptable for Milosevic and his refusal allowed NATO (who drafted it) to start the Kosovo war. The other funny thing is that it was not disclosed till several months afterwards. Other historical events have also taken place there. The castle is incomparable to the one of the uncle Louisi, but nice. It can be visited everyday except today: Tuesday. Anyway, that’s not an excuse, I didn’t brought my lockers and my student card on purpose.

Retorn

Altra vegada. L'olla segueix bullint.

L'abstencionisme a Europa i a la Pompeu

Avorrida i desconcertada en una mesa, diumenge passat vaig comptabilitzar que només el 23% dels menors de 50 anys acudien a les urnes, mentre ho feien el 45% dels majors d’aquesta edat. Si hagués tingut temps de registrar la participació dels menors de 30 anys us puc assegurar que la xifra encara seria més esfereïdora, posaria la mà al foc que estaria per sota del 10%. Paradoxalment, la generació més informada i la que més s’ha aprofitat de les oportunitats que ens ha obert Europa és la menys participativa. Què podria arribar a passar amb índexs de participació tan baixos?

Dimarts passat, 9 de juny de 2009, al claustre de la UPF vaig obtenir la resposta. A les eleccions a representants al claustre, igual que a les del rector, només van participar el 14% dels estudiants de grau. Considerant l’elevadíssim nivell d’autonomia universitària i la incidència d’aquesta en els universitaris, resulta una xifra totalment incomprensible. La conseqüència és una composició de claustrals d’una tendència molt radicalitzada, a ningú se li escapa que no representen a la immensa majoria dels estudiants de la UPF. Bolonya i la irrupció dels mossos han anat tensant la corda durant tot el curs, i l’exclusió de 5 mocions d’arrel ideològica a l’ordre del dia va ser l’espurna que va encendre la foguera. El patètic foc de retrets va culminar amb la suspensió de la sessió.

Tot plegat m’ha acabat de convèncer que les distàncies no són geogràfiques. Sense representativitat la democràcia que propugnem no és possible. Assumim la responsabilitat que ens pertoca o reformem el sistema, però no perllonguem més aquest absurd.

Vaga a la RENFE

Irritada. Altra vegada la RENFE em fa posar el crit al cel. Demà, dimarts 9 de juny, i demà passat es produirà una vaga. A rodalies Barcelona s'han establert serveis mínims del 75% en hores punta i del 50% durant la resta del dia. No entraré a discutir els motius de la vaga ni qüestionaré el dret a la mateixa. Com a afectada i residint a la perifèria, on les freqüències habituals són escasses, m'he aventurat a consultar els horaris concrets de servei per demà a fi de reduir les molèsties causades per aquesta. La sorpresa (bé, sincerament no sé com he pogut tenir fe en l'existència de tal document) ha estat no poder conèixer quins seran els trens que circularan demà, doncs a la resolució no apareix. No cal dir, que evidentment els Srs. de la RENFE no s'han molestat a posar-ho en majúscules a la web i tampoc alerten del fet en la consulta normal dels horaris. La ínfima informació sobre la vaga s'amaga a "última hora".

Així doncs, demà em llevo a les 5.45h per agafar el tren d'una hora més tard o puc llevar-me a les 6.15 com de costum perquè el servei corresponent es manté? Puc agafar el tren a les 20.15 o m'hauré d'esperar mitja hora a l'estació fins a les 20.45? Podeu imaginar-vos la gràcia que em farà demà perdre el temps. Irritada i impotent, com sempre.


** Nota posterior: val a dir que la vaga va ser desconvocada, però caldria tenir en compte aquest buit de cara a futures convocatòries.

Simone Weil (1909-1943)

Una breu biografia

Neix a París el 3 de febrer de 1909. Des de ben petita mostra el seu potencial intel·lectual sent una excel·lent estudiant. Procedeix d’una família jueva benestant, condició econòmica que li permet estudiar a les millors escoles de París. Un cop acaba la seva formació exerceix de professora de filosofia i grec.

Enfoca la seva filosofia en l’àmbit social, polític i religiós. La seva ideologia està influïda per Marx i Plató, i es centra en l’alliberament de l’opressió i el sofriment. Estudia i creu en les teories marxistes sobre el poder, el treball, la igualtat i la classe obrera. S’involucra en política local i forma part de grups d’aturats i vaguistes.

Escriu sobre la democràcia i el capitalisme, però desviant-se de les teories marxistes inicials. Publica Opressió i Llibertat i petits articles en diaris de sindicats obrers. En aquests articles critica el marxisme popular i mostra una visió pessimista sobre els límits del capitalisme i el socialisme.

El 1934 és forçada a deixar d’ensenyar acusada de no utilitzar mètodes ortodoxes. És llavors quan decideix treballar a la fàbrica Renault per tal de viure en primera persona els problemes dels obrers. El 1936 és autoritzada per poder seguir impartint classes, però aquest mateix any esclata la guerra civil espanyola i s’allista a les brigades internacionals combatent al front republicà. Després de viure l’experiència de la guerra, tot i ser jueva, s’obsessiona en Déu i la incidència que té sobre la vida.

El 1942 alarmada per les pretensions de Hitler escapa a Amèrica. Però set setmanes després marxa cap a Anglaterra per col·laborar com a escriptora amb la Resistència francesa. Per solidaritat amb els seus compatriotes es nega a menjar més que ells, però la seva dèbil salut i una tuberculosis li produeixen la mort el 24 d’agost de 1943.

La seva imparcialitat i el fet de dir sempre el que pensava en una època de fanatismes, l’han convertit en un símbol del pensament lliure. Ha estat reconeguda com una de les grans pensadores espirituals i activistes del segle vint.

Una proposta

Aquest any commemorem el centenari del seu naixement i el Seminari de Filosofia i Gènere de la UB ha organitzat un Congrés Internacional al seu voltant els propers 12 i 13 de maig. Passaré un dimecres al Montalegre. Em pregunto si els antibolonya també boicotejaran el desenvolupament d’aquest acte.

Unes quantes cites

“La destrucció del passat és potser el més gran de tots els crims”

“Qui van ser els bojos que van escampar la història que la força bruta no podia apagar idees? Res és més fàcil. I un cop ja estan apagades no són res més que cadàvers”

“El geni de veritat no té res més que la virtut d’humilitat en el domini del pensament”

“La imaginació produeix la vida social i dinamitza la història”

“Quan una contradicció és impossible de resoldre, a no ser que mentim, és llavors quan la contradicció serveix per amagar alguna cosa”

“A l’home, la moral no li permet de respirar”

“Si algun cop la suma de patiments, de sang i de llàgrimes que significa una guerra pogués justificar-se, seria quan un poble lluita i mor per una causa que vol defensar”

“Quan els interessos econòmics i polítics només tenen sentit en vista a la guerra, com conciliar-los de forma pacífica? És la noció mateixa de nació la que caldria suprimir o, més aviat, l’ús que es fa d’aquest mot: perquè el mot nacional i les expressions de què forma part no tenen cap significat, no tenen cap més contingut que els milions de cadàvers, els orfes, els mutilats, la desesperació i les llàgrimes”

“Jo puc, per tant jo sóc”

"Al llarg de la història humana, es pot comprovar que els conflictes, incomparablement els més acarnissats, són aquells que NO TENEN OBJECTIU"

"No s'ha d'admirar mai la força, no s'ha d'odiar mai els enemics, i no s'ha de menysprear els malaurats"

"La guerra se'ns ha aparegut com un fet, tot i que no s'hagi produït. No crec que no hi hagi ningú que no hagi sentit en algun moment la presència de la guerra"

El Barça

No es pot dir mai blat fins que no està al sac i ben lligat.

Copa, Lliga i Champions poden ser tot un èxtasi. Val més beure a poc a poc sense embriagar-se. La festa que mereix el guanyador de Lliga podria haver deixat seqüel•les psicològiques. Avui, amb dos gols que han empatat el marcador quan la victòria i la Lliga ja estaven coll avall, s’ha demostrat que un excés de confiança no és desitjable.

Pàgines i pàgines plenes d’elogis. Tots contents. Tots oblidats de la crisi que travessem. Tots oblidats de les altres seccions. Jo també. Ara bé, ni crec en les crítiques ferotges d’altres temps ni en les deformacions superhumanes d’avui. Parlem d’en Laporta i parlem d’altres seccions. El Barça no només té un equip de futbol a primera divisió. Millor encara, parlem de seccions desaparegudes com el bàsquet femení. Algú se’n recorda de l’UB Barça que Laporta va fer desaparèixer fa dos anys?



Aquesta és la temporada del Barça de primera de futbol, no de tot el FC Barcelona. Els milions d'euros que incentiven aquests jugadors i l'excel·lent mestre de cerimònies d'enguany no poden eclipsar-ho tot. I, certament, tot i ser gratuït, incomprensiblement i immerescudament l'UB Barça no tenia gaire espectadors. Malgrat això, tan poc val tenir un equip de bàsquet femení de primera?

Dia d'Europa

Avui, 9 de maig, és el dia d'Europa. Commemorem el 59è aniversari del discurs de Robert Schuman, ministre d'Afers Exteriors francès de l’època, reconegut com la primera pedra en la creació de la casa europea. Una casa que ha anat creixent en tots els sentits, alguns opinen que en excés i d’altres creuen massa poc.

És any d'eleccions i els presagis no podien ser més dolents. L'eurobaròmetre, el termòmetre d’Europa, pronostica una disminució de la participació i, per tant, encara s’enfonsarà més la legitimitat d’un parlament ja minvat per construcció. Seguim sense identitat europea, només cal que agafem qualsevol diari i ens fixem a quina secció pertanyen les notícies europees o que parem una mica d’atenció en el llenguatge emprat. Els arquitectes de la casa no s'entenen entre ells i continuem sense saber si la volen convertir en un palau o en una casa de beneficència. Els cuiners edulcoren els plats al seu gust, tan que de vegades semblen irreconeixibles i el batlle de la casa està saturat cridant-los l’atenció. Els joves de la casa no es porten com als vells els hi agradaria (molt il·lustratiu l'article del conseller de l'expresident txec Havel a El País el 27/04) però els avis s'han tornat egoïstes (the economist, 2 de maig, “those selfish germans”). El resultat: la pel·lícula europea no acaba d'agradar a ningú.


Un jour viendra où vous, (...), toutes, nations du continent, sans perdre vos qualités distinctes et votre glorieuse individualité, vous vous fondrez étroitement dans une unité supérieure, et vous constituerez la fraternité européenne.

Victor Hugo (1802-1885)
Discours prononcé le 21 août 1849 lors du Congrès de la paix


Hugo es referia a la pau bèl·lica, però la pau no és l'absència de violència només, la pau és l'existència d'esperança. Queda molt camí per recórrer. I, queda llegir la segona part del discurs d’Hugo on en certa manera propugna la pau universal.

Feliç dia d'Europa.

La mala estimació dels beneficiaris de la llei de dependència

La Llei de l’Estat 39/2006, coneguda com la llei de la dependència, és una de les poques que s’han aprovat acompanyades d’una memòria econòmica. El propòsit d’aquesta darrera és quantificar l’impacte que tindrà la nova norma en les arques públiques. Ara bé, de res serveix fer la memòria si les xifres en què es basen les estimacions no són fiables, i això és precisament el que ha succeït amb aquesta Llei.

La implementació de la Llei s’ha vist alterada per unes estimacions errònies, la qual cosa està provocant retards i encara agreuja més la situació de l’erari públic en temps de crisi. En el Llibre Blanc que acompanya la Llei es mostren les projeccions del nombre de persones dependents per a les activitats de la vida diària per graus de necessitat basant-se en la projecció demogràfica de l’INE. Aquestes dades han estat claus per a poder estimar la demanda potencial de persones dependents, la qual cosa és vital no només per assegurar el degut compliment dels tràmits administratius sinó perquè hi ha una despesa econòmica enorme al darrera i, a més, hi ha més d’un nivell governamental implicat en la despesa. S’esperava que al 2010 només hi hagués 223.457 persones amb una dependència reconeguda de tercer grau. A dos de novembre de 2008 aquesta xifra ja ha estat superada, doncs 332.091 persones han estat dictaminades amb el grau 3, un 48% més de l’esperat pel 2010 segons les estadístiques publicades pel SAAD.

Carme Capdevila, la Consellera competent, ha denunciat en diverses ocasions que el finançament és insuficient, que de cada 3’25 € que paga Catalunya, Espanya només en paga 1, quan la llei estableix que hauria de ser la meitat. A més, es queixa que en la determinació dels fons addicionals no es té en compte el nivell de vida, el cost de vida ni tampoc el cost dels diversos serveis que s’han de prestar. La situació es tal que la Consellera, d’ERC, va amenaçar a l’Executiu espanyol en suspendre l’aplicació de la llei. Zapatero va replicar que estaven complint estrictament la llei i la memòria, és clar que aquestes estan equivocades. El problema segueix vigent, fa deu dies el Parlament aprovava una moció (38/VIII) sol•licitant l’ampliació del finançament, la inclusió de fons per a la creació de nous centres i també reclamava el repartiment de les despeses de gestió de les prestacions.

Parlar de la llei en si, d'un esperat quart pilar de l'Estat del Benestar que neix esquerdat i d'una presa de pèl política de la qual només se'n salva un sistema de copagament encertat, és posar-se de mal humor i ara mateix no en tinc ganes.

El dèficit sanitari

Aquesta mateixa setmana la Consellera de Salut, Marina Geli, anunciava un concurs d’idees entorn de com finançar la sanitat. A continuació es recullen algunes de les propostes que s’han plantejat per pal·liar la insuficiència financera prevista en el sector per a cadascun dels tres possibles camins a recórrer: augmentar el finançament públic, augmentar el finançament privat o augmentar l’eficiència en la provisió dels serveis.

1. Augmentar el finançament públic
1. Redistribució interna entre programes públics: implicaria demostrar que té una relació cost-benefici superior que altres polítiques.
2. Increment de la recaptació impositiva generant més ineficiència en elevar la pressió fiscal o a través dels regressius impostos afectats.
3. Configuració d’un tipus reduït o superreduït d’IVA sanitari, doncs aquestes organitzacions suporten IVA però no el poden repercutir. Una mesura similar s’aplica a les obres de manteniment i rehabilitació d’habitatges.

2. Augmentar el finançament privat
1. Incrementar els copagaments i introduir-ne de nous, doncs actualment són molt baixos i poc equitatius. A més, contribuirien a racionalitzar la demanda. Es podrien dissenyar com un percentatge o un import fix, i es podrien vincular a la renda de manera que no fossin inequitatius.

3. Augmentar l’eficiència en la provisió
1. Seleccionar els tractaments que minimitzin els costos i maximitzin les millores de salut. Per exemple, la prescripció de genèrics, l’elaboració de guies de bones pràctiques, reduir l'excessiu assistencialisme, etc.
2. Assignació de tasques òptima. Els metges realitzen feines que poden assumir altre personal com les infermeres i, així, reduir el cost del servei.
3. Millorar la gestió de les organitzacions sanitàries en el si de la pròpia organització. En aquest sentit, les experiències dels centres d’atenció primàries autogestionats poden obrir noves perspectives.
4. Millorar la gestió entre les organitzacions sanitàries. A escala local, incrementar la col·laboració, cooperació i coordinació per evitar una eventual sobreoferta de serveis, promovent una especialització eficient i també evitant la duplicació de proves.
5. Debilitar el pes del sindicat de metges en les negociacions salarials. A Catalunya hi ha un sindicat corporatiu (Metges de Catalunya) i dos sindicats de classe (UGT i CCOO). La professió mèdica s’ha decantat tradicionalment pel sindicat corporatiu, és a dir, aquell sindicat que defensa única i exclusivament els interessos dels metges, al contrari d’altres sindicats (els de classe) que també vetllen per les condicions laborals d’altres professions, i això fa que tradicionalment assoleixin unes majors concessions, especialment des de que poden negociar amb cada CCAA.

La qüestió de fons és quina despesa sanitària considerem que és socialment adequada. Aquesta pot descomposar-se entre la despesa en morbiditat (epidemiologia) i la despesa en mortalitat (abans de morir és quan es produeix la major despesa: un 5,1% dels beneficiaris del Medicare americà es moren en el mateix any i representen el 29% del pressupost del programa). Així doncs, potser cal un canvi de mentalitat social entorn de la mort.

Accessibility: travel time to major cities

Take a look at the global map of travel times to major cities. It's quite interesting that 95% of world population lives in 10% of the land, but it's more awesome that only 15% of the people in developed countries live more than one hour far from the nearest city, whereas this rate increases to 65% in developing countries. Forget about developing a local community in the forest, economic growth requires human concentration and travel times are an essential factor.

Multilinguism in UPF

Today an open event has taken place in UPF to present the new language plan, which is supposed to be based in multilinguism. The idea is quite simple: all the members of the universitarian community should be able to understand one of the three main languages of the University (Catalan, Spanish and English).

Only the degree in economics has a 50% of the courses offered in English for 1/4 of the students, the rest is taught in Spanish or Catalan (of course, except from language courses). That is really a pretty small offer. I believe when you are fluent in something you have to move on to improve another thing. All domestic students dominate Catalan and Spanish, so why don't follow the lessons in the worldwide language? I think is not necessary to justify the importance to learn it.

Also, great teachers could be hired, although that's something not happening now.. International students would have a broader range of courses and we all know that diversity enriches. I just think about it as the other way round: if I want to go to a Finnish university for only three months (like most of US students do in UPF), I would try to approach to the culture, but I don't think it's worth to study Finnish for such a short time, so I would like to attend all the lessons in English! I perfectly understand that only South American girls want to learn Catalan, because they already know Spanish, as the bureaucrats of the "linguistical exchange program" told me.


The public was absolutely biased. All the opinions expressed in the open call only represented those who want to increase the Catalan share. Most of the people committed to study, the majority of whom want to pursue further studies abroad, recognize the importance to learn them and taking lessons in English is a preparation for coming years. Maybe the problem is a mismatch between the aim of degrees and the motivations to pursue them to signal oneself, but that's another debate.

Although my first best is to have a good teacher, independently of using one of three languages aforementioned, I recognize that language matters and this is why I would like to have the chance to take all the degree in English.


Read more: http://www.upf.edu/llengues/pam