La mala estimació dels beneficiaris de la llei de dependència

La Llei de l’Estat 39/2006, coneguda com la llei de la dependència, és una de les poques que s’han aprovat acompanyades d’una memòria econòmica. El propòsit d’aquesta darrera és quantificar l’impacte que tindrà la nova norma en les arques públiques. Ara bé, de res serveix fer la memòria si les xifres en què es basen les estimacions no són fiables, i això és precisament el que ha succeït amb aquesta Llei.

La implementació de la Llei s’ha vist alterada per unes estimacions errònies, la qual cosa està provocant retards i encara agreuja més la situació de l’erari públic en temps de crisi. En el Llibre Blanc que acompanya la Llei es mostren les projeccions del nombre de persones dependents per a les activitats de la vida diària per graus de necessitat basant-se en la projecció demogràfica de l’INE. Aquestes dades han estat claus per a poder estimar la demanda potencial de persones dependents, la qual cosa és vital no només per assegurar el degut compliment dels tràmits administratius sinó perquè hi ha una despesa econòmica enorme al darrera i, a més, hi ha més d’un nivell governamental implicat en la despesa. S’esperava que al 2010 només hi hagués 223.457 persones amb una dependència reconeguda de tercer grau. A dos de novembre de 2008 aquesta xifra ja ha estat superada, doncs 332.091 persones han estat dictaminades amb el grau 3, un 48% més de l’esperat pel 2010 segons les estadístiques publicades pel SAAD.

Carme Capdevila, la Consellera competent, ha denunciat en diverses ocasions que el finançament és insuficient, que de cada 3’25 € que paga Catalunya, Espanya només en paga 1, quan la llei estableix que hauria de ser la meitat. A més, es queixa que en la determinació dels fons addicionals no es té en compte el nivell de vida, el cost de vida ni tampoc el cost dels diversos serveis que s’han de prestar. La situació es tal que la Consellera, d’ERC, va amenaçar a l’Executiu espanyol en suspendre l’aplicació de la llei. Zapatero va replicar que estaven complint estrictament la llei i la memòria, és clar que aquestes estan equivocades. El problema segueix vigent, fa deu dies el Parlament aprovava una moció (38/VIII) sol•licitant l’ampliació del finançament, la inclusió de fons per a la creació de nous centres i també reclamava el repartiment de les despeses de gestió de les prestacions.

Parlar de la llei en si, d'un esperat quart pilar de l'Estat del Benestar que neix esquerdat i d'una presa de pèl política de la qual només se'n salva un sistema de copagament encertat, és posar-se de mal humor i ara mateix no en tinc ganes.

El dèficit sanitari

Aquesta mateixa setmana la Consellera de Salut, Marina Geli, anunciava un concurs d’idees entorn de com finançar la sanitat. A continuació es recullen algunes de les propostes que s’han plantejat per pal·liar la insuficiència financera prevista en el sector per a cadascun dels tres possibles camins a recórrer: augmentar el finançament públic, augmentar el finançament privat o augmentar l’eficiència en la provisió dels serveis.

1. Augmentar el finançament públic
1. Redistribució interna entre programes públics: implicaria demostrar que té una relació cost-benefici superior que altres polítiques.
2. Increment de la recaptació impositiva generant més ineficiència en elevar la pressió fiscal o a través dels regressius impostos afectats.
3. Configuració d’un tipus reduït o superreduït d’IVA sanitari, doncs aquestes organitzacions suporten IVA però no el poden repercutir. Una mesura similar s’aplica a les obres de manteniment i rehabilitació d’habitatges.

2. Augmentar el finançament privat
1. Incrementar els copagaments i introduir-ne de nous, doncs actualment són molt baixos i poc equitatius. A més, contribuirien a racionalitzar la demanda. Es podrien dissenyar com un percentatge o un import fix, i es podrien vincular a la renda de manera que no fossin inequitatius.

3. Augmentar l’eficiència en la provisió
1. Seleccionar els tractaments que minimitzin els costos i maximitzin les millores de salut. Per exemple, la prescripció de genèrics, l’elaboració de guies de bones pràctiques, reduir l'excessiu assistencialisme, etc.
2. Assignació de tasques òptima. Els metges realitzen feines que poden assumir altre personal com les infermeres i, així, reduir el cost del servei.
3. Millorar la gestió de les organitzacions sanitàries en el si de la pròpia organització. En aquest sentit, les experiències dels centres d’atenció primàries autogestionats poden obrir noves perspectives.
4. Millorar la gestió entre les organitzacions sanitàries. A escala local, incrementar la col·laboració, cooperació i coordinació per evitar una eventual sobreoferta de serveis, promovent una especialització eficient i també evitant la duplicació de proves.
5. Debilitar el pes del sindicat de metges en les negociacions salarials. A Catalunya hi ha un sindicat corporatiu (Metges de Catalunya) i dos sindicats de classe (UGT i CCOO). La professió mèdica s’ha decantat tradicionalment pel sindicat corporatiu, és a dir, aquell sindicat que defensa única i exclusivament els interessos dels metges, al contrari d’altres sindicats (els de classe) que també vetllen per les condicions laborals d’altres professions, i això fa que tradicionalment assoleixin unes majors concessions, especialment des de que poden negociar amb cada CCAA.

La qüestió de fons és quina despesa sanitària considerem que és socialment adequada. Aquesta pot descomposar-se entre la despesa en morbiditat (epidemiologia) i la despesa en mortalitat (abans de morir és quan es produeix la major despesa: un 5,1% dels beneficiaris del Medicare americà es moren en el mateix any i representen el 29% del pressupost del programa). Així doncs, potser cal un canvi de mentalitat social entorn de la mort.

Accessibility: travel time to major cities

Take a look at the global map of travel times to major cities. It's quite interesting that 95% of world population lives in 10% of the land, but it's more awesome that only 15% of the people in developed countries live more than one hour far from the nearest city, whereas this rate increases to 65% in developing countries. Forget about developing a local community in the forest, economic growth requires human concentration and travel times are an essential factor.

Multilinguism in UPF

Today an open event has taken place in UPF to present the new language plan, which is supposed to be based in multilinguism. The idea is quite simple: all the members of the universitarian community should be able to understand one of the three main languages of the University (Catalan, Spanish and English).

Only the degree in economics has a 50% of the courses offered in English for 1/4 of the students, the rest is taught in Spanish or Catalan (of course, except from language courses). That is really a pretty small offer. I believe when you are fluent in something you have to move on to improve another thing. All domestic students dominate Catalan and Spanish, so why don't follow the lessons in the worldwide language? I think is not necessary to justify the importance to learn it.

Also, great teachers could be hired, although that's something not happening now.. International students would have a broader range of courses and we all know that diversity enriches. I just think about it as the other way round: if I want to go to a Finnish university for only three months (like most of US students do in UPF), I would try to approach to the culture, but I don't think it's worth to study Finnish for such a short time, so I would like to attend all the lessons in English! I perfectly understand that only South American girls want to learn Catalan, because they already know Spanish, as the bureaucrats of the "linguistical exchange program" told me.


The public was absolutely biased. All the opinions expressed in the open call only represented those who want to increase the Catalan share. Most of the people committed to study, the majority of whom want to pursue further studies abroad, recognize the importance to learn them and taking lessons in English is a preparation for coming years. Maybe the problem is a mismatch between the aim of degrees and the motivations to pursue them to signal oneself, but that's another debate.

Although my first best is to have a good teacher, independently of using one of three languages aforementioned, I recognize that language matters and this is why I would like to have the chance to take all the degree in English.


Read more: http://www.upf.edu/llengues/pam

Mediterranean sceneries

Until November 30^th there is an exhibition of Mediterranean photographs in Manresa devoted to show sceneries taken in all the countries around it. Although most of them have different cultures, sun&sea influence has created a common background and this exhibition illustrates it. The value is even higher when realizing that most of the photos were taken in the nineteenth century, in the beginning of photography.

In my opinion, these are the best:

Genova, 1895, Via Gran Madre di Dio and Ponte de Carignano. Amazing. A way of life shaped by the sun. The clothes dry up in the street, a low-income quartier with open or broken blinds and dirty walls, still using animals to carry heavy things, stress-free people.. everything has another pace.

Alger, 1890. Another must see, although it’s a bit disappointing because is a rather small one.

All the photos belong to the Museum of Photographic History Fratelli Alinari based in Florence and were exhibited for the first time in Spain two years ago in Alicante within the framework of the Mediterranian Foreign Ministers meeting.


Sala d'exposicions Caixa de Manresa
Plana de l'om, Manresa
18-21h

Congratulations Mr. Krugman!

Last Monday Paul Krugman won this year's Nobel Prize in Economics, the most prestigious award in the field, for his contributions to new trade theory (summarized by Krugman, by the Prize Committee). As always there are some critics and I'm not the right person to judge them, but Krugman was the one I prefered among the the candidate list. I really enjoyed reading his textbook on International trade (with Obstfeld) and some of his op-eds. Congratulations!

See also his speech in Princeton's cerimony.

El cicloturisme: producte sostenible al delta de l'Ebre

La setmana passada, del 16 al 20 de setembre, vaig assistir a aquest curs d'estiu coordinat per Xavier Abril, organitzat per la Universitat Rovira i Virgili i celebrat a l'Ecomuseu del Parc Natural del delta de l'Ebre a Deltebre. A continuació podeu llegir les quatre idees que me'n vaig endur.

En primer lloc, val a dir que més que qüestionar el cicloturisme, en aquest curs d’estiu es van posar en entredit les diverses traves polítiques, administratives, econòmiques i naturals que n’endarrereixen l’aprofitament.

El curs es va iniciar amb una presentació dels itineraris ciclistes al Delta a càrrec de Xavier Abril, tècnic del Parc, que va posar en evidència que tot està per fer i que la complexitat administrativa, natural i d’estructura de la propietat del territori dificulta la tasca. Malgrat això, les perspectives de futur són optimistes doncs el Parc gaudeix de la Carta Europea de Turisme Sostenible i l’aplec dels principals agents del territori al PUOSC pot facilitar acords i finançament. Des d’un punt de vista aplicat cal afegir les impressions després d’haver recorregut tres dels itineraris senyalitzats i arranjats: el número 1 i 2 no estan ben senyalitzats i, a més, no s’aprofiten els itineraris per mostrar informació complementària a través de plafons i panells (excepte en els miradors i centres d’interpretació).

Més tard, un membre del Cos de Mossos d’Esquadra ens va explicar la normativa ciclista. Tot i que va assenyalar que la reforma de la llei de circulació és més favorable als ciclistes perquè considera els grups com a unitats possibilitant-los circular paral·lelament, aquesta és coneguda com “la llei anticiclista” per les associacions d’usuaris. El ponent també va aclarir en quins casos era obligatori l’ús del casc (vies interurbanes, excepte si es tracte de rampes ascendents perllongades, en temperatures extremes o ciclistes professionals).

La Cristina Poblet, doctora en Economia per la UB, va exposar els costos i beneficis de la bicicleta com a eina de mobilitat en funció del grau de conscienciació dels impactes (dimensió monetària i externalitat). Tanmateix, va repetir que la quantificació d’aquests implica l’assumpció de supòsits que poden qüestionar-ne la validesa, és a dir, que les direccions i magnituds dels efectes són relatives. Un clar exemple són els sistemes de lloguer públic de bicicletes que s’estan implantant a les grans ciutats, almenys fins ara en comptes d’afavorir el subvencionat transport públic li esgarrapen usuaris, agreujant-ne el nivell sub-òptim d’utilització.

Per cloure la tarda la Marta Farrero, adjunta a gerència del Patronat de Turisme de les Terres de l’Ebre, va descriure el cicloturisme reproduint una presentació de l’Empar Vaqué degut a l’absència d’estudis propis i va assenyalar la manca de teixit associatiu i professionalitat dels agents del territori i l’existència d’altres propostes turístiques d’èxit, fan que el cicloturisme no sigui avui una aposta prioritària per la Diputació de Tarragona.

Després de l’adinerada venia la pobra, la tercera tarda vam poder escoltar la Roser Anguera, tècnica del Consell Comarcal del Baix Ebre, que va atribuir les nombroses deficiències de la via verda que transcórrer entre Tortosa i Valdegorfa a la precària situació financera dels consells comarcals, els ens gestors.

Més tard, l’Albert García, portaveu de la Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta, va deixar ben clar que el projecte de xarxa bàsica catalana segueix en un calaix. I, a més, la decepció va ser doble en conèixer que el projecte ni tan sols consisteix en la creació de carrils bici exclusius interurbans, sinó que pretén aprofitar vies amb un trànsit baix.

El darrer dia tocava emmirallar-se amb un dels països més proclius a la bicicleta i amb un altre delta amb molts més quilòmetres ciclables. El cònsul d’Holanda a Barcelona va deixar els assistents bocabadats amb l’estat de la qüestió a holanda: una política molt favorable a les bicicletes que té una molt bona acollida. Malgrat això, personalment no crec que Holanda sigui un paradís ciclista doncs la pluja i el fort vent són grans impediments. En aquest sentit, evidentment es tracte d’una opció política legítima, però no sé fins a quin punt els beneficis d’aquesta gran xarxa interurbana superen els costos en relació a altres projectes alternatius perquè el seu aprofitament està molt condicionat. L’evolució del nombre de bicicletes em va resultar especialment interessant: a principis de segle n’hi havia moltíssimes més que no pas ara, només s’han recuperat parcialment de la caiguda provocada per la popularització de l’automòbil a mitjans de segle, i aquest ressorgiment en el darrer terç hauria de ser relativitzat per les pautes demogràfiques. També voldria afegir que la correlació positiva entre ingressos i tinença de bicicletes s’explica fàcilment pel tractament fiscal favorable que se’ls a través de deduccions.

Finalment, l’última ponència del curs va servir per presentar els itineraris ciclistes del Delta del Po a càrrec de Giacomo Benelli i vam poder observar que l’Ebre està molt endarrerit en relació al seu homòleg. Malgrat això, aquesta ponència no va servir per conèixer els resultats de l’explotació cicloturista. És a dir, sabem que tenen un xarxa molt més àmplia, però seguim desconeixent-ne els resultats.

Karadzik arrest: a step towards justice

A man who wrote poetry and was a specialist in psychiatry. A man who is indicted for being the mastermind of inhumane and brutal detention camps, ethnic cleansing, the siege of Sarajevo and the horror of Srebrenica. Justice must be made.

Although I’m very happy for this event I feel disappointed, in a sense that once again this is a result of Serbian interests to join EU, not a truly recognition to his victims. Furthermore, another architect, Ratko Mladic continues on his run and without his arrest justice can’t be achieved.

Mercè Rodoreda al Passa Porta

Ahir la jove llibreria brusel·lenca Passa Porta va acollir una vetllada literària catalana. La protagonista va ser Mercè Rodoreda, l’escriptora catalana més traduïda i estrella d’enguany en commemorar-ne el centenari del seu naixement. Primer, les persones que l’han traduït al flamenc van debatre sobre la persona i l’obra. Després, una actriu flamenca va realitzar una breu i brillant interpretació de la Plaça del Diamant. Tot seguit, el pianista Jordi Camell va fer vibrar a la quarantena d’espectadors amb peces d’Albéniz, Mompou, Gerhard i Granados. I, per acabar, tocava omplir l’estómac.

L’acte comptava amb el suport de l’Institut Ramon Llull i va ser el tret de sortida de tot un reguitzell de col·laboracions entre les dues comunitats en el marc de l’acord entre el Govern de Flandes i el català que es signarà avui. Aquest acord serà transversal, involucrant a tots els departaments, i segons una de les buròcrates presents a la vetllada “no és simbòlic, serà fructífer”. Entre les autoritats presents cal destacar en Carod, en Bargalló i l’Anna Terrón.

Només resta l’incògnita de quant va costar l’esdeveniment; ja sé que no es fa mai, però considero que seria més transparent si en el tríptic informatiu se’n informés.. potser després les copes de xampany i la degustació de productes catalans no entraria tan bé.

On hi ha una piscina per refrescar-se?

Una de les qüestions més interessants del moment és qui governa la globalització. Més enllà de les discussions sobre els conductors dels pilars, em refereixo a qui té el control sobre els productes que cada vegada més persones utilitzem. Per exemple, la Wikipèdia. Darrera la llibertat de publicació i edició d'articles per part de qualsevol usuari, hi ha algú que pren decisions. La Fundació Wikimedia és qui dirigeix aquesta exitosa enciclopèdia lliure. Avui Lina María Aguirre en parla a La Vanguardia.

I, per continuar amb les il·limitades possibilitats que obren les noves tecnologies, avui La Vanguardia també es fa ressò de la moda del dipping, el qual consisteix en buscar piscines privades a través del Google Earth i organitzar-se a través del Facebook per celebrar-hi festes.

Aquests espavilats anglesos han demostrat que si bé hi segueix havent algú cada vegada més abstracte darrera els instruments, també hi ha qui té la suficient perícia per pervertir-los..


tot és qüestió de trobar-li una utilitat..

Qui va nourrir le monde?

Who will feed the World? With this ambitious “high-level” conference held in the European Parliament the French have started the Presidence of the EU. However, ambitious is not the right word to describe the French hypocrisy involved in an event to let everybody see French’s vision of agriculture’s future. I was really amazed about the format of the Conference, it was a show! There was a moderator, who seemed a football match commentator ensuring the Conference was driven according to French interests. They tried to manipulate the public with a combination of speeches an emotional (and sometimes illogical) clips.

Regrets: Pascal Lamy, President of the OMC, was a complete disappointment. He didn’t say anything relevant. Hans-Gert Pöttering, President of the EU Parliament, has never been enrolled in a course on public speeches… he was all the time reading his speech!

Pleasures: I liked the intervention of Louis Michel, Comissioner for development and humanitarian aid.. a clever man! Fischer, Comissioner for agriculture and rural development, was ok, but didn’t impressed me. Borrell.. I had bad prejudices about him, but he was one of the few who spoke clearly, attacking the roots. Also, Okonjo-Iwela, an executive of the WB, was fabulous.

Last Thrusday (03/07/2008) in the European Parliament much was said about the food crisis. What I would retain is that

(1) “PAC is not part of the problem, but of the solution”. The French ensured that everybody kept in mind that not only the PAC should be maintained but also that agriculture is a priority area.

(2) regional trade areas like the European one should be promoted in developing countries,

(3) food market needs more regulation to avoid speculation and guarantee a human need. The key point is that food production is not about efficiency, surpluses are needed.

(4) Investment in developing countries should be revised. We have always associated economic development as the explosion of manufacture sector, but this has revealed to be a falsehood… and investment on agriculture has fallen from 16% to 4%. For instance, Africa has a great agricultural potential but lacks the capital to exploit it (fridges and infrastructures are needed).

But the most motivating question is why bilateral agreements ACP-Europe haven’t succeed (Cottonu agreements abolished trade barriers to African, Caribbean and Pacific countries). Tim, a lobbyist I met in the Conference, says that although formal tariffs have disappeared, the sanitary conditions required to enter have become the new obstruction. Another answer could be farm models. In Africa farms are very small and not collectively organized. But this is again a partial answer, because if they knew they’ll profit, collective action will emerge.

It was worth to spend the day there, the lunch offered by the Comission was great.. :)

Further info: http://www.parlonsagriculture.com/

Bolonya i professorat

Estic completament d’acord amb els objectius i mètodes de Bolonya, però una cosa es el plantejament teòric i una altra l’aplicació. He tingut ocasió de fer unes quantes -bastantes!- assignatures intensives i el resultat és ambivalent, depèn totalment del professor que hi ha a darrera.

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre Bolonya, però m’he decidit a fer-ho avui i a la lleugera perquè la implementació comença a ser preocupant. Diuen que no t’adones que quelcom va malament fins que la vius, aquí teniu els meus senyals d’alarma:

Els bons professors van deixant assignatures. Fa unes setmanes em comentaven que un dels pesos pesants deixava de fer una de les dues assignatures que realitzava per la major pèrdua de temps que li comporta el nou sistema. No és un cas aïllat.

Les hores de consulta no són suficients. Fa tres mesos vaig enviar-li un missatge a un professor per fer-li unes consultes i em va respondre que ja tenia les hores de tutoria completes. Em vaig quedar astorada, era un fet inèdit. Avui una companya m’explicava que li ha enviat dos emails al professor en setmanes diferents i que ell li havia contestat dient que necessitava les hores per preparar els materials de classe (i no és d’aquells que passen dels alumnes).

Fa mesos vaig assistir a una taula rodona sobre Bolonya on hi havia professors de totes les facultats. Tots, excepte els que ocupen càrrecs de gestió, van coincidir que l’aplicació de Bolonya empitjorava (precaritzava, si es vol) la figura del professorat.

El problema de fons és el finançament, irresolt abans de Bolonya i agreujat amb aquesta. Falten diners. Tornem al debat sobre les solucions. Avui llegia a El Mundo que ni Oxford se n'escapa de tenir maldecaps a les arques. Allà el debat gira entorn de l’elitisme econòmic, és a dir, del dilema de pujar les taxes. (A Espanya els estudiants paguem poc més del 10% del cost real a les públiques, mentre al Regne Unit aquest percentatge s’eleva al 25%).

Continuarà.

Taxing fuel

Suppose you need to consume fuel and there are not alternative products available. You need fuel.

Imagine that there are a few producers- let’s call them OPEP. They collide their prices in order to maximize their profits.

There is somebody else in the mood who knows that you are inflexible about energy. This “beast” seeks revenues desperately and, unfortunately, has the authority to tax you. First, it invents something called compensation for infrastructures. It works, so it decides to more pressure on you, this time health deserves it. (hey, I completely agree with earmarked taxes).

Quite easy one can see that if the beast turns into a princess and reduces taxes because prices are rising and doesn’t want to feel guilty, the producers, who are profit-maximizing, will take their space. That’s explained in all basic economics manuals. Hadn’t Sarkozy’s advisers taken a look at them? France is always in her own way. Vivre!

What’s going on with energy prices? As Sala-i-Martí said tonight in “La nit al dia” the cause is not the decrease of supply caused by Iraq’s war as Stiglitz pointed out this morning in Girona, the root is the higher demand of the States and Europe. We have not learnt how to be less dependent, at least allowing us to have a flexible demand. Now may be the occasion to end up with this crazy submission. As Mariano Marzo said few years ago "we are not the technological generation, we are the fuel one".

There are protests everywhere... but this is just the first scene.

Coherència ideològica o pragmatisme? Ken, Boris i Hugo

Aquest cartell és una de les majors sorpreses londinenques… me’l vaig haver de mirar dues vegades. No m’ho podia creure. El Govern de Veneçuela, a l’ull de l’huracà en aquell i aquest moment, ajudava als londinencs? Era el món al revés! Em vaig sentir obligada a fer un Google.

Resulta que Veneçuela finança el 20% del cost del carburant del bus urbà londinenc, la qual cosa permetia subvencionar la meitat del bitllet de 250.000 habitants submergits en la pobresa. Considerant que el transport és caríssim, és tota una ajuda. Què en treia Veneçuela? Imatge, imatge, imatge i.. oficialment ajuda tècnica en l’ordenació del seu transport. Tot un exemple d’especialització, però les diferències són insalvables. No us perdeu “Ken, el rojo” però, com en tot, sempre hi ha una altra cara.

El 2 de maig passat, el conservador Boris Johnson va vèncer al laborista i s’han acabat els flirtejos socialistes descabellats. Es justifica en la naturalesa del règim veneçolà, però què passarà els seus conciutadans? La coherència pesa més que els 250.000 beneficiaris? Londres declina l’ajuda, altres alcaldes ja han mogut fitxa per aconseguir-la (com els demòcrates de Massachusetts Bill Delahunt i Joe Kennedy). Pragmatisme o coherència? Menys pobresa o llibertat de consciència?

* Ref:

La biografia oficial del nou Mayor: http://www.london.gov.uk/mayor/

Petroleo barato de Venezuela para londinenses pobres, Chávez apoya la gestión del compañero peronista Ken Livingstone (Red Nacional y Popular de Notícias, 21/02/2007, http://www.nacionalypopular.com/index.php?option=com_content&task=view&id=3038&Itemid=113)

Behind London’s boom: billionaries from abroad. (WSJ, 05/10/2007, http://www.globalpolicy.org/socecon/inequal/income/2007/1005london.htm)

* Resta pendent acabar de dimensionar l’abast de la pobresa i exclusió social a Londres (fer una ullada als treballs de la NPI Foundation i d’altres). Em va costar molt, i molt, trobar barraques verticals a la zona 1 i 2.. seria interessant saber què passa amb els pobres londinencs.

"When you finance a terrorist state, you finance terrorism"

The Wall Street Journal, Europe, April 8, 2007.
A similar version of this ad also appeared in The New York Sun
and the Swiss newspapers Le Temps and
Le Matin Bleu (in French) and Neue Zrcher Zeitung (in German).

Four comments:

1) I hardly remember ads against foreign governments...

2) ...at least, no one attacking a neutral country.

3) Yes, Switzerland is denounced by the Anti-Defamation League for financing terrorism through an energy deal with Iran. Real politics, ethical questions are not considered. Who can afford to publish not-for-profit ads in international newspapers? Who can throw the first stone? USA’s umbrella.

4) Is this a new trend? Hopefully not, the selection of issues wouldn’t be in a competitive basis.

Pinzellades electorals G08

Jo també escriuré quatre ratlles sobre les eleccions generals d’ahir:

- La llei electoral té uns efectes totalment perversos sobre els partits que no tenen el vot concentrat en una circumscripció i IU n’és la gran damnificada. Aquesta vegada però, han estat els mitjans de comunicació qui els ha escombrat definitivament del mapa de grups parlamentaris. Per què no els van convidar al debat dels partits d’àmbit estatal? ZP sabia que perdria vots, però s’està carregant la legitimitat de la democràcia.

- Rosa díez, la novetat al Congrés. Una vella coneguda, li va disputar la secretaria del PSOE a Zapatero el 2000, que s’ha caracteritzat per l’oposició al terrorisme basc des del seu centralisme exacerbat. Com que allà no hi tenia res a fer, va incloure al seu programa una proposta totalment necessària: acabar amb el concert econòmic basc. “Los fueros” són una autèntica presa de pèl que permet als bascos no entrar al sistema d’anivellament i obtenir una renda final entre el 150 i 170 mentre la mitjana estatal és 100 i Catalunya la supera per poc. No ens enganyem, el que no paguen els bascos, ho paguem els catalans.

- ERC... era evident que no mantindria els 8 escons, però ningú esperava el rotund fracàs que ha tingut. El traspàs de vots cap al PSOE gràcies a l’esplèndida campanya del “si no, vindrà el llop” en té bona part de la culpa, però no pot obviar-se que ERC ha de reflexionar sobre el resultat. Personalment, la campanya no m’ha agradat gens. El “voto la independència perquè sóc egoïsta” no m’acaba d’encaixar. El 21 de febrer va venir el Puigcercós a un acte dels jerkis a la UPF. El to, el discurs i simplement el fet que tota la premsa estigués assentada mentre multitud d’estudiants ens havíem de quedar drets demostraven que no era un acte pels estudiants sinó per la premsa.

- ZP tornarà a ser reelegit. No és cap sorpresa, era de calaix. L’home ho ha fet bé i amb bones maneres. Per sort, haurà de conservar el famós “talante” perquè se li ha escapat la majoria absoluta. Realment, estic contenta que algú que ha intentat rebutjar la confrontació i enfronta els problemes amb optimisme, sobretot això darrer, segueixi més viu que mai.

(visita a les Corts 2005... s'havia de guanyar la confiança, molt simpàtic!)

- Per què encara no podem votar per internet? Les experiències d’altres països han funcionat...

Queden pendents unes línies sobre el Senat però, sense reforma no val res i, a més, el Congrés assenyala el plenipotenciari dels propers quatre anys. Quan acceptarem que tenim un sistema presidencialista?

Cada vegada estic més en contra d’aquestes eleccions “democràtiques”, val la pena tot plegat?

L'esbiaix del sistema electoral espanyol

La manipulació del sistema electoral és un dels instruments institucionals més efectius per a obtenir més poder parlamentari. Com és ben conegut, a Espanya s’utilitza un sistema proporcional per traduir els vots en escons, però aquest deixa un cert marge per incidir en l’atribució. Hi ha quatre factors que perverteixen el nostre sistema electoral[1]: la magnitud de la circumscripció, el prorrateig electoral, la fórmula d’Hondt i el llindar electoral. L’esbiaix rau en la diferència entre suport electoral i el parlamentari, és a dir, en la desviació entre la proporció de vots i la d’escons.

La magnitud de la circumscripció és clau. El sistema espanyol es pot dividir en tres subsistemes ben diferenciats en funció dels escons que li corresponen a la circumscripció: majoritari (entre 1 i 5 escons; representa el 54% de les circumscripcions), intermig (entre 6 i 9 escons; representa el 35%) i proporcional (més de 10 escons; representa el 12%). A les eleccions al Congrés, l’única circumscripció vertaderament proporcional a Catalunya és Barcelona amb 31 escons en joc; Girona i Tarragona distribueixen les 6 butaques amb un lleuger esbiaix, mentre a Lleida els 4 escons es reparteixen afavorint descaradament els partits que han obtingut més vots.

El prorrateig electoral és el valor del vot dels electors integrats en cada circumscripció. En general, les comunitats més poblades estan infrarrepresentades i les menys poblades estan sobrerrepresentades. Així, si Catalunya fos una única circumscripció estaria infrarepresentada. En realitat, mentre a Barcelona de quatre electors només en compten tres, la resta de províncies estan sobrerepresentades.

		% escons	% cens electoral	Índex representació (100%=prop)
CAT		13,4%	15,4%	87,5%
BCN		8,9%	11,6%	76,4%
GI		1,7%	1,4%	125,4%
LLEIDA		1,1%	0,9%	126,5%
TGN		1,7%	1,5%	114,7%

* Escons i cens Congrés 2004.

La fórmula d’Hondt afavoreix en major mesura als partits grans i perjudica especialment als petits, sobretot si aquests són d’àmbit nacional. Malgrat això, aquest efecte només és significatiu en distribucions mitjanes (entre 6 i 9 escons).

El llindar electoral del 3% dels vots vàlids emesos en una circumscripció serveix per evitar la fragmentació electoral. En la pràctica aquest mecanisme no ha estat massa rellevant, perquè la seva incidència depèn de la magnitud de les circumscripcions i només entra en funcionament en aquelles circumscripcions amb més de 24 escons a repartir (únicament Barcelona i Madrid). A més, en cas d’haver pogut entrar al repartiment d’escons, la fórmula d’Hondt ja evita l’assignació.

En resum, el sistema electoral espanyol té un esbiaix conservador i majoritari. Els partits majoritaris de cada circumscripció estan sobrerrepresentats en detriment dels minoritaris, però, a més, els partits majoritaris de centre-dreta resulten més sobrerrepresentats que els de centre-esquerra, mentre que els minoritaris de centre-dreta són menys infrarrepresentats que els de centre-esquerra. Malgrat això, a Catalunya els efectes són lleugerament diferents. El gran beneficiat del sistema electoral a les darreres eleccions al Congrés va ser el PSC, ERC i CiU van quedar en un terme intermig depenent del pes específic, i els grans perjudicats van ser IC-V i, sobretot, el PP.

Esbiaix (% escons - % vots)
	CAT	BCN	GI	LLEIDA	TGN
PSC	3,21%	2,43%	0,98%	19,85%	13,68%
CIU	-0,02%	-0,42%	5,60%	-5,03%	-5,39%
ERC	0,73%	-1,55%	9,45%	3,10%	-3,63%
PP	-3,20%	-0,23%	-11,72%	-14,90%	-0,75%
ICV	-1,73%	-0,23%	-4,31%	-3,02%	-3,91%
Total	0%	0%	0%	0%	0%

* Congrés 2004.

---

[1] Basat en l’article de José Ramón Montero i Ignacio Lago “Todavía no sé quiénes pero ganaremos”: la manipulación política del sistema electoral español publicat al nº110/111 de ZONA ABIERTA, pàgs 280-343.