El dèficit sanitari

Aquesta mateixa setmana la Consellera de Salut, Marina Geli, anunciava un concurs d’idees entorn de com finançar la sanitat. A continuació es recullen algunes de les propostes que s’han plantejat per pal·liar la insuficiència financera prevista en el sector per a cadascun dels tres possibles camins a recórrer: augmentar el finançament públic, augmentar el finançament privat o augmentar l’eficiència en la provisió dels serveis.

1. Augmentar el finançament públic
1. Redistribució interna entre programes públics: implicaria demostrar que té una relació cost-benefici superior que altres polítiques.
2. Increment de la recaptació impositiva generant més ineficiència en elevar la pressió fiscal o a través dels regressius impostos afectats.
3. Configuració d’un tipus reduït o superreduït d’IVA sanitari, doncs aquestes organitzacions suporten IVA però no el poden repercutir. Una mesura similar s’aplica a les obres de manteniment i rehabilitació d’habitatges.

2. Augmentar el finançament privat
1. Incrementar els copagaments i introduir-ne de nous, doncs actualment són molt baixos i poc equitatius. A més, contribuirien a racionalitzar la demanda. Es podrien dissenyar com un percentatge o un import fix, i es podrien vincular a la renda de manera que no fossin inequitatius.

3. Augmentar l’eficiència en la provisió
1. Seleccionar els tractaments que minimitzin els costos i maximitzin les millores de salut. Per exemple, la prescripció de genèrics, l’elaboració de guies de bones pràctiques, reduir l'excessiu assistencialisme, etc.
2. Assignació de tasques òptima. Els metges realitzen feines que poden assumir altre personal com les infermeres i, així, reduir el cost del servei.
3. Millorar la gestió de les organitzacions sanitàries en el si de la pròpia organització. En aquest sentit, les experiències dels centres d’atenció primàries autogestionats poden obrir noves perspectives.
4. Millorar la gestió entre les organitzacions sanitàries. A escala local, incrementar la col·laboració, cooperació i coordinació per evitar una eventual sobreoferta de serveis, promovent una especialització eficient i també evitant la duplicació de proves.
5. Debilitar el pes del sindicat de metges en les negociacions salarials. A Catalunya hi ha un sindicat corporatiu (Metges de Catalunya) i dos sindicats de classe (UGT i CCOO). La professió mèdica s’ha decantat tradicionalment pel sindicat corporatiu, és a dir, aquell sindicat que defensa única i exclusivament els interessos dels metges, al contrari d’altres sindicats (els de classe) que també vetllen per les condicions laborals d’altres professions, i això fa que tradicionalment assoleixin unes majors concessions, especialment des de que poden negociar amb cada CCAA.

La qüestió de fons és quina despesa sanitària considerem que és socialment adequada. Aquesta pot descomposar-se entre la despesa en morbiditat (epidemiologia) i la despesa en mortalitat (abans de morir és quan es produeix la major despesa: un 5,1% dels beneficiaris del Medicare americà es moren en el mateix any i representen el 29% del pressupost del programa). Així doncs, potser cal un canvi de mentalitat social entorn de la mort.