divendres, 29 de febrer del 2008

Robert Merton Solow

Fa dues hores assistia a la cerimònia d’investidura de Robert Merton Solow com a doctor honoris causa de la pompeu. La cerimònia ha estat impressionant. Més enllà de les absurditats protocol·làries, els cants del cor i els violins ens han posat la pell de gallina, però els discursos encara han estat més captivadors. Un emocionat Jaume Ventura, professor de la casa i ex-alumne de Solow, s’ha encarregat dels elogis, el rector ha recordat la vessant social del personatge i l’esperat discurs del geni no ha decebut.



La biografia de Solow pot resumir-se en l’educació com a factor clau de l’èxit personal. Submergint-se en la sociologia i l’antropologia va passar per Harvard, Columbia i l’Exèrcit per acabar sent un dels economistes més brillants de la segona meitat del s.XX a la catedral, al MIT. Solow és conegut per la corba de Phillips, la funció de producció de l’elasticitat constant, els efectes de la negociació col·lectiva en termes de resultats del mercat de treball i serà recordat per desenvolupar un model de creixement econòmic que combina l’anàlisi dels estalvis, el creixement demogràfic i el progrés tecnològic i per la famosa productivitat total dels factors (PTF) o residu de Solow (el creixement no explicat pels factors de producció es deu a millores en la productivtat).

Arribava el torn de prendre la paraula. Les aparences apuntaven cap a una veu tremolosa i dèbil, un home vell i cansat. En canvi, he descobert un personatge orgullós del seu passat que, sense vanagloriar-se’n, s’ha dedicat a assenyalar allò que no havia pogut fer. S’ha excusat per haver optat per investigar com recuperar les economies que havien vist el seu capital físic destruït durant la IIGM, en comptes d’intentar cercar els determinants del desenvolupament econòmic pels països subdesenvolupats. Diu que no disposava de tantes eines.

Tot el seu discurs ha girat entorn de la necessitat d’incorporar criteris d’equitat. Els beneficis no es reparteixen d’una manera àmplia per a tots els grups. Les desigualtats han augmentat i els més pobres s’han mantingut igual o han empitjorat. La clau de volta radica en la productivitat dels llocs de treball, la qual condemna generalment a immigrants, joves i dones a perpetuar-se a la classe baixa. Solow admetia que la redistribució no és popular ni eficient. Solow encara utilitza el llenguatge de classes socials. Solow es deu horroritzar en veure la base del creixement espanyol de l’última dècada.

Aquest admirable personatge acabava propugnant que “la teoria econòmica pot evolucionar per incorporar teories morals” i desitjant-nos “un creixement fort, pròsper i igualitari”.



Un reconeixement a un dels majors representants del post-keynesianisme, un corrent pràcticament mort, però que pot tornar a entrar a escena si aconsegueix reformular-se. Necessitem alternatives, necessitem incorporar criteris d’equitat.

dijous, 21 de febrer del 2008

Castro: l’adéu que més s’ha fet esperar?

Només la salut ha pogut amb Fidel Castro. Va assolir el poder el 1959 desprès de fer fora un altre dictador i durant 49 anys ha resistit a les pressions d’un gegant que no ha parat de créixer tot adormint els seus compatriotes amb un somni que s’anava desfent. Amb el seu comiat hauria de quedar enrere l’agenda de revolucions llatinoamericanes i les engrunes d’una justícia social (sanitat, educació i habitatge) finançada pels dòlars turístics.


La carta que va fer pública el 18 de febrer declarant la seva dimissió com a President del Consell d’Estat i Comandant en Cap formalitza el traspàs de poders que ja s’havia efectuat fa mesos. D’una banda, això indica que, previsiblement, no hi haurà cap gran canvi fins que es mori perquè tot plegat forma part d’una estratègia pautada de lenta transició per mantenir la legitimitat. D’altra banda, els dos principals candidats al relleu ja han mostrat les seves intencions oberturistes i, per tant, inevitablement la dimissió posa punt i final a una era, tot i que el Comandante seguirà al front:

No me despido de ustedes. Deseo solo combatir como un soldado de las ideas. Seguiré escribiendo bajo el título "Reflexiones del compañero Fidel" . Será un arma más del arsenal con la cual se podrá contar. Tal vez mi voz se escuche. Seré cuidadoso.


Bush no li vol regalar ni un somriure en públic. El secretari de l’Administració nord-americana, John Negroponte, va afirmar que l’embargament a l’illa es mantindria. Malgrat això, el WSJ (20/02/08) assenyala que la política cap a Cuba canviaria si arribés a la Casa Blanca un demòcrata. Amb més transparència o menys, les relacions haurien de millorar doncs com s’apunta al WSJ “tot i que Cuba és una illa relativament petita i un mercat majoritàriament pobre d’onze milions de persones, hotels i companyies aèries, turístiques i petrolíferes hi estan interessades”.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Quant val el seu vot?

Quico Monzó explica a La Vanguardia que ahir alguns ciutadans van posar a vendre el seu vot per les generals del proper 9 de març a l’eBay. Inicialment es cotitzaven a un euro i, més tard, cap als quinze i ja hi havia altres ciutadans que també oferien el seu… fins que “algú” se’n va adonar i es van censurar les propostes.


Formalment, la compra de vots està penalitzada (art. 146.1 de la LOREG):


1. Serán castigados con la pena de arresto mayor y multa de 30.000 a 300.000 pesetas:

a. Quienes por medio de recompensas, dádivas, remuneraciones o promesas de las mismas, soliciten directa o indirectamente el voto de algún elector, o le induzcan a la abstención.

Com apuntava Monzó, la qüestió és el fet de posar-lo a la venda, és a dir, de menysprear-ne el seu valor. A ningú se li escapa que un vot serveix de ben poc i, per tant, que la venda pot ser rendible. Atrevir-se a vendre’l no és res més que seguir el joc de subhastes dels partits perquè, de fet, són ells qui menysprea la societat amb aquesta carrera per veure qui la diu més grossa.


dilluns, 18 de febrer del 2008

Dolors Nadal a la Pompeu

Aquest matí a l’entrada de la Universitat Pompeu Fabra ens repartien uns paperets informant de la conferència de Dolors Nadal, candidata del PP a les generals. La tradicional encartellada no se la pot permetre l’associació d’Universitaris Liberal Demòcrates (ULD), organitzadora de l’acte, que sistemàticament rep el rebuig d’un sector en qualsevol manifestació pública que realitza, els membres de la qual reben amenaces i que, fins i tot, va patir destrosses al seu despatx el maig del 2006.



Incomprensiblement alguns sectors segueixen vivint de la política de confrontació, fins quan? I, ja posats, per què els mitjans han cobert els boicotejadors agitant-los encara més? I, no se’n serveixi, senyora Nadal, per arrencar més vots caient en la mateixa dinàmica polaritzadora.



No em deixo enganyar per les sigles i ideològicament, no comparteixo res amb aquesta organització. Malgrat això, considero que en democràcia, per imperfecta que sigui, les batalles no són de silencis imposats sinó d’idees. De fet, bona part dels assistents ens disposàvem al sa exercici d’escoltar a l’antagonista, no només per reforçar les pròpies idees, sinó perquè saber què pensa algú que té la meitat de possibilitats de governar la teva vida en els propers quatre anys importa.



Visca la llibertat d'expressió.