Castro: l’adéu que més s’ha fet esperar?

Només la salut ha pogut amb Fidel Castro. Va assolir el poder el 1959 desprès de fer fora un altre dictador i durant 49 anys ha resistit a les pressions d’un gegant que no ha parat de créixer tot adormint els seus compatriotes amb un somni que s’anava desfent. Amb el seu comiat hauria de quedar enrere l’agenda de revolucions llatinoamericanes i les engrunes d’una justícia social (sanitat, educació i habitatge) finançada pels dòlars turístics.

La carta que va fer pública el 18 de febrer declarant la seva dimissió com a President del Consell d’Estat i Comandant en Cap formalitza el traspàs de poders que ja s’havia efectuat fa mesos. D’una banda, això indica que, previsiblement, no hi haurà cap gran canvi fins que es mori perquè tot plegat forma part d’una estratègia pautada de lenta transició per mantenir la legitimitat. D’altra banda, els dos principals candidats al relleu ja han mostrat les seves intencions oberturistes i, per tant, inevitablement la dimissió posa punt i final a una era, tot i que el Comandante seguirà al front:

No me despido de ustedes. Deseo solo combatir como un soldado de las ideas. Seguiré escribiendo bajo el título "Reflexiones del compañero Fidel" . Será un arma más del arsenal con la cual se podrá contar. Tal vez mi voz se escuche. Seré cuidadoso.

Bush no li vol regalar ni un somriure en públic. El secretari de l’Administració nord-americana, John Negroponte, va afirmar que l’embargament a l’illa es mantindria. Malgrat això, el WSJ (20/02/08) assenyala que la política cap a Cuba canviaria si arribés a la Casa Blanca un demòcrata. Amb més transparència o menys, les relacions haurien de millorar doncs com s’apunta al WSJ “tot i que Cuba és una illa relativament petita i un mercat majoritàriament pobre d’onze milions de persones, hotels i companyies aèries, turístiques i petrolíferes hi estan interessades”.