La Llei de l’Estat 39/2006, coneguda com la llei de la dependència, és una de les poques que s’han aprovat acompanyades d’una memòria econòmica. El propòsit d’aquesta darrera és quantificar l’impacte que tindrà la nova norma en les arques públiques. Ara bé, de res serveix fer la memòria si les xifres en què es basen les estimacions no són fiables, i això és precisament el que ha succeït amb aquesta Llei.
La implementació de la Llei s’ha vist alterada per unes estimacions errònies, la qual cosa està provocant retards i encara agreuja més la situació de l’erari públic en temps de crisi. En el Llibre Blanc que acompanya la Llei es mostren les projeccions del nombre de persones dependents per a les activitats de la vida diària per graus de necessitat basant-se en la projecció demogràfica de l’INE. Aquestes dades han estat claus per a poder estimar la demanda potencial de persones dependents, la qual cosa és vital no només per assegurar el degut compliment dels tràmits administratius sinó perquè hi ha una despesa econòmica enorme al darrera i, a més, hi ha més d’un nivell governamental implicat en la despesa. S’esperava que al 2010 només hi hagués 223.457 persones amb una dependència reconeguda de tercer grau. A dos de novembre de 2008 aquesta xifra ja ha estat superada, doncs 332.091 persones han estat dictaminades amb el grau 3, un 48% més de l’esperat pel 2010 segons les estadístiques publicades pel SAAD.
Carme Capdevila, la Consellera competent, ha denunciat en diverses ocasions que el finançament és insuficient, que de cada 3’25 € que paga Catalunya, Espanya només en paga 1, quan la llei estableix que hauria de ser la meitat. A més, es queixa que en la determinació dels fons addicionals no es té en compte el nivell de vida, el cost de vida ni tampoc el cost dels diversos serveis que s’han de prestar. La situació es tal que la Consellera, d’ERC, va amenaçar a l’Executiu espanyol en suspendre l’aplicació de la llei. Zapatero va replicar que estaven complint estrictament la llei i la memòria, és clar que aquestes estan equivocades. El problema segueix vigent, fa deu dies el Parlament aprovava una moció (38/VIII) sol•licitant l’ampliació del finançament, la inclusió de fons per a la creació de nous centres i també reclamava el repartiment de les despeses de gestió de les prestacions.
Parlar de la llei en si, d'un esperat quart pilar de l'Estat del Benestar que neix esquerdat i d'una presa de pèl política de la qual només se'n salva un sistema de copagament encertat, és posar-se de mal humor i ara mateix no en tinc ganes.
La implementació de la Llei s’ha vist alterada per unes estimacions errònies, la qual cosa està provocant retards i encara agreuja més la situació de l’erari públic en temps de crisi. En el Llibre Blanc que acompanya la Llei es mostren les projeccions del nombre de persones dependents per a les activitats de la vida diària per graus de necessitat basant-se en la projecció demogràfica de l’INE. Aquestes dades han estat claus per a poder estimar la demanda potencial de persones dependents, la qual cosa és vital no només per assegurar el degut compliment dels tràmits administratius sinó perquè hi ha una despesa econòmica enorme al darrera i, a més, hi ha més d’un nivell governamental implicat en la despesa. S’esperava que al 2010 només hi hagués 223.457 persones amb una dependència reconeguda de tercer grau. A dos de novembre de 2008 aquesta xifra ja ha estat superada, doncs 332.091 persones han estat dictaminades amb el grau 3, un 48% més de l’esperat pel 2010 segons les estadístiques publicades pel SAAD.
Carme Capdevila, la Consellera competent, ha denunciat en diverses ocasions que el finançament és insuficient, que de cada 3’25 € que paga Catalunya, Espanya només en paga 1, quan la llei estableix que hauria de ser la meitat. A més, es queixa que en la determinació dels fons addicionals no es té en compte el nivell de vida, el cost de vida ni tampoc el cost dels diversos serveis que s’han de prestar. La situació es tal que la Consellera, d’ERC, va amenaçar a l’Executiu espanyol en suspendre l’aplicació de la llei. Zapatero va replicar que estaven complint estrictament la llei i la memòria, és clar que aquestes estan equivocades. El problema segueix vigent, fa deu dies el Parlament aprovava una moció (38/VIII) sol•licitant l’ampliació del finançament, la inclusió de fons per a la creació de nous centres i també reclamava el repartiment de les despeses de gestió de les prestacions.
Parlar de la llei en si, d'un esperat quart pilar de l'Estat del Benestar que neix esquerdat i d'una presa de pèl política de la qual només se'n salva un sistema de copagament encertat, és posar-se de mal humor i ara mateix no en tinc ganes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada