El Barça

No es pot dir mai blat fins que no està al sac i ben lligat.

Copa, Lliga i Champions poden ser tot un èxtasi. Val més beure a poc a poc sense embriagar-se. La festa que mereix el guanyador de Lliga podria haver deixat seqüel•les psicològiques. Avui, amb dos gols que han empatat el marcador quan la victòria i la Lliga ja estaven coll avall, s’ha demostrat que un excés de confiança no és desitjable.

Pàgines i pàgines plenes d’elogis. Tots contents. Tots oblidats de la crisi que travessem. Tots oblidats de les altres seccions. Jo també. Ara bé, ni crec en les crítiques ferotges d’altres temps ni en les deformacions superhumanes d’avui. Parlem d’en Laporta i parlem d’altres seccions. El Barça no només té un equip de futbol a primera divisió. Millor encara, parlem de seccions desaparegudes com el bàsquet femení. Algú se’n recorda de l’UB Barça que Laporta va fer desaparèixer fa dos anys?



Aquesta és la temporada del Barça de primera de futbol, no de tot el FC Barcelona. Els milions d'euros que incentiven aquests jugadors i l'excel·lent mestre de cerimònies d'enguany no poden eclipsar-ho tot. I, certament, tot i ser gratuït, incomprensiblement i immerescudament l'UB Barça no tenia gaire espectadors. Malgrat això, tan poc val tenir un equip de bàsquet femení de primera?

Dia d'Europa

Avui, 9 de maig, és el dia d'Europa. Commemorem el 59è aniversari del discurs de Robert Schuman, ministre d'Afers Exteriors francès de l’època, reconegut com la primera pedra en la creació de la casa europea. Una casa que ha anat creixent en tots els sentits, alguns opinen que en excés i d’altres creuen massa poc.

És any d'eleccions i els presagis no podien ser més dolents. L'eurobaròmetre, el termòmetre d’Europa, pronostica una disminució de la participació i, per tant, encara s’enfonsarà més la legitimitat d’un parlament ja minvat per construcció. Seguim sense identitat europea, només cal que agafem qualsevol diari i ens fixem a quina secció pertanyen les notícies europees o que parem una mica d’atenció en el llenguatge emprat. Els arquitectes de la casa no s'entenen entre ells i continuem sense saber si la volen convertir en un palau o en una casa de beneficència. Els cuiners edulcoren els plats al seu gust, tan que de vegades semblen irreconeixibles i el batlle de la casa està saturat cridant-los l’atenció. Els joves de la casa no es porten com als vells els hi agradaria (molt il·lustratiu l'article del conseller de l'expresident txec Havel a El País el 27/04) però els avis s'han tornat egoïstes (the economist, 2 de maig, “those selfish germans”). El resultat: la pel·lícula europea no acaba d'agradar a ningú.


Un jour viendra où vous, (...), toutes, nations du continent, sans perdre vos qualités distinctes et votre glorieuse individualité, vous vous fondrez étroitement dans une unité supérieure, et vous constituerez la fraternité européenne.

Victor Hugo (1802-1885)
Discours prononcé le 21 août 1849 lors du Congrès de la paix


Hugo es referia a la pau bèl·lica, però la pau no és l'absència de violència només, la pau és l'existència d'esperança. Queda molt camí per recórrer. I, queda llegir la segona part del discurs d’Hugo on en certa manera propugna la pau universal.

Feliç dia d'Europa.

La mala estimació dels beneficiaris de la llei de dependència

La Llei de l’Estat 39/2006, coneguda com la llei de la dependència, és una de les poques que s’han aprovat acompanyades d’una memòria econòmica. El propòsit d’aquesta darrera és quantificar l’impacte que tindrà la nova norma en les arques públiques. Ara bé, de res serveix fer la memòria si les xifres en què es basen les estimacions no són fiables, i això és precisament el que ha succeït amb aquesta Llei.

La implementació de la Llei s’ha vist alterada per unes estimacions errònies, la qual cosa està provocant retards i encara agreuja més la situació de l’erari públic en temps de crisi. En el Llibre Blanc que acompanya la Llei es mostren les projeccions del nombre de persones dependents per a les activitats de la vida diària per graus de necessitat basant-se en la projecció demogràfica de l’INE. Aquestes dades han estat claus per a poder estimar la demanda potencial de persones dependents, la qual cosa és vital no només per assegurar el degut compliment dels tràmits administratius sinó perquè hi ha una despesa econòmica enorme al darrera i, a més, hi ha més d’un nivell governamental implicat en la despesa. S’esperava que al 2010 només hi hagués 223.457 persones amb una dependència reconeguda de tercer grau. A dos de novembre de 2008 aquesta xifra ja ha estat superada, doncs 332.091 persones han estat dictaminades amb el grau 3, un 48% més de l’esperat pel 2010 segons les estadístiques publicades pel SAAD.

Carme Capdevila, la Consellera competent, ha denunciat en diverses ocasions que el finançament és insuficient, que de cada 3’25 € que paga Catalunya, Espanya només en paga 1, quan la llei estableix que hauria de ser la meitat. A més, es queixa que en la determinació dels fons addicionals no es té en compte el nivell de vida, el cost de vida ni tampoc el cost dels diversos serveis que s’han de prestar. La situació es tal que la Consellera, d’ERC, va amenaçar a l’Executiu espanyol en suspendre l’aplicació de la llei. Zapatero va replicar que estaven complint estrictament la llei i la memòria, és clar que aquestes estan equivocades. El problema segueix vigent, fa deu dies el Parlament aprovava una moció (38/VIII) sol•licitant l’ampliació del finançament, la inclusió de fons per a la creació de nous centres i també reclamava el repartiment de les despeses de gestió de les prestacions.

Parlar de la llei en si, d'un esperat quart pilar de l'Estat del Benestar que neix esquerdat i d'una presa de pèl política de la qual només se'n salva un sistema de copagament encertat, és posar-se de mal humor i ara mateix no en tinc ganes.

El dèficit sanitari

Aquesta mateixa setmana la Consellera de Salut, Marina Geli, anunciava un concurs d’idees entorn de com finançar la sanitat. A continuació es recullen algunes de les propostes que s’han plantejat per pal·liar la insuficiència financera prevista en el sector per a cadascun dels tres possibles camins a recórrer: augmentar el finançament públic, augmentar el finançament privat o augmentar l’eficiència en la provisió dels serveis.

1. Augmentar el finançament públic
1. Redistribució interna entre programes públics: implicaria demostrar que té una relació cost-benefici superior que altres polítiques.
2. Increment de la recaptació impositiva generant més ineficiència en elevar la pressió fiscal o a través dels regressius impostos afectats.
3. Configuració d’un tipus reduït o superreduït d’IVA sanitari, doncs aquestes organitzacions suporten IVA però no el poden repercutir. Una mesura similar s’aplica a les obres de manteniment i rehabilitació d’habitatges.

2. Augmentar el finançament privat
1. Incrementar els copagaments i introduir-ne de nous, doncs actualment són molt baixos i poc equitatius. A més, contribuirien a racionalitzar la demanda. Es podrien dissenyar com un percentatge o un import fix, i es podrien vincular a la renda de manera que no fossin inequitatius.

3. Augmentar l’eficiència en la provisió
1. Seleccionar els tractaments que minimitzin els costos i maximitzin les millores de salut. Per exemple, la prescripció de genèrics, l’elaboració de guies de bones pràctiques, reduir l'excessiu assistencialisme, etc.
2. Assignació de tasques òptima. Els metges realitzen feines que poden assumir altre personal com les infermeres i, així, reduir el cost del servei.
3. Millorar la gestió de les organitzacions sanitàries en el si de la pròpia organització. En aquest sentit, les experiències dels centres d’atenció primàries autogestionats poden obrir noves perspectives.
4. Millorar la gestió entre les organitzacions sanitàries. A escala local, incrementar la col·laboració, cooperació i coordinació per evitar una eventual sobreoferta de serveis, promovent una especialització eficient i també evitant la duplicació de proves.
5. Debilitar el pes del sindicat de metges en les negociacions salarials. A Catalunya hi ha un sindicat corporatiu (Metges de Catalunya) i dos sindicats de classe (UGT i CCOO). La professió mèdica s’ha decantat tradicionalment pel sindicat corporatiu, és a dir, aquell sindicat que defensa única i exclusivament els interessos dels metges, al contrari d’altres sindicats (els de classe) que també vetllen per les condicions laborals d’altres professions, i això fa que tradicionalment assoleixin unes majors concessions, especialment des de que poden negociar amb cada CCAA.

La qüestió de fons és quina despesa sanitària considerem que és socialment adequada. Aquesta pot descomposar-se entre la despesa en morbiditat (epidemiologia) i la despesa en mortalitat (abans de morir és quan es produeix la major despesa: un 5,1% dels beneficiaris del Medicare americà es moren en el mateix any i representen el 29% del pressupost del programa). Així doncs, potser cal un canvi de mentalitat social entorn de la mort.

Accessibility: travel time to major cities

Take a look at the global map of travel times to major cities. It's quite interesting that 95% of world population lives in 10% of the land, but it's more awesome that only 15% of the people in developed countries live more than one hour far from the nearest city, whereas this rate increases to 65% in developing countries. Forget about developing a local community in the forest, economic growth requires human concentration and travel times are an essential factor.

Multilinguism in UPF

Today an open event has taken place in UPF to present the new language plan, which is supposed to be based in multilinguism. The idea is quite simple: all the members of the universitarian community should be able to understand one of the three main languages of the University (Catalan, Spanish and English).

Only the degree in economics has a 50% of the courses offered in English for 1/4 of the students, the rest is taught in Spanish or Catalan (of course, except from language courses). That is really a pretty small offer. I believe when you are fluent in something you have to move on to improve another thing. All domestic students dominate Catalan and Spanish, so why don't follow the lessons in the worldwide language? I think is not necessary to justify the importance to learn it.

Also, great teachers could be hired, although that's something not happening now.. International students would have a broader range of courses and we all know that diversity enriches. I just think about it as the other way round: if I want to go to a Finnish university for only three months (like most of US students do in UPF), I would try to approach to the culture, but I don't think it's worth to study Finnish for such a short time, so I would like to attend all the lessons in English! I perfectly understand that only South American girls want to learn Catalan, because they already know Spanish, as the bureaucrats of the "linguistical exchange program" told me.


The public was absolutely biased. All the opinions expressed in the open call only represented those who want to increase the Catalan share. Most of the people committed to study, the majority of whom want to pursue further studies abroad, recognize the importance to learn them and taking lessons in English is a preparation for coming years. Maybe the problem is a mismatch between the aim of degrees and the motivations to pursue them to signal oneself, but that's another debate.

Although my first best is to have a good teacher, independently of using one of three languages aforementioned, I recognize that language matters and this is why I would like to have the chance to take all the degree in English.


Read more: http://www.upf.edu/llengues/pam

Mediterranean sceneries

Until November 30^th there is an exhibition of Mediterranean photographs in Manresa devoted to show sceneries taken in all the countries around it. Although most of them have different cultures, sun&sea influence has created a common background and this exhibition illustrates it. The value is even higher when realizing that most of the photos were taken in the nineteenth century, in the beginning of photography.

In my opinion, these are the best:

Genova, 1895, Via Gran Madre di Dio and Ponte de Carignano. Amazing. A way of life shaped by the sun. The clothes dry up in the street, a low-income quartier with open or broken blinds and dirty walls, still using animals to carry heavy things, stress-free people.. everything has another pace.

Alger, 1890. Another must see, although it’s a bit disappointing because is a rather small one.

All the photos belong to the Museum of Photographic History Fratelli Alinari based in Florence and were exhibited for the first time in Spain two years ago in Alicante within the framework of the Mediterranian Foreign Ministers meeting.


Sala d'exposicions Caixa de Manresa
Plana de l'om, Manresa
18-21h