Avui aprofitaré l'assaig realitzat per a l'assignatura d'Actors Polítics, Partits i organitzacions d'interessos que intenta respondre si els moviments socials representen millor els interessos dels ciutadans que els partits. És una qüestió molt rellevant en un moment de suposada transició de la política dels partits a la política dels moviments. M'he situat exclusivament en el pla teòric i adoptant una perspectiva schumpeteriana.
Els moviments socials no representen millor els interessos dels ciutadans que els partits. El mètode d’obtenció de preferències, l’encaix amb la societat, la legitimitat, l’equilibri de les diverses sensibilitats i la governació determinen el grau de representativitat de tota organització. Abans d’abordar-los convé definir què és un moviment social, prendre en consideració diversos límits d’anàlisi i contextualitzar el debat.
Un moviment social és una col·lectivitat de persones unides per unes creences comunes i la determinació per qüestionar l’ordre existent perseguint aquestes creences per vies no institucionals (1). Generalment, s’ubiquen en temàtiques concretes com la pau, el gènere i l’orientació sexual, el sistema econòmic i el medi ambient.
El debat s’emmarca en la crisi de la democràcia. Com assenyalen Sarasa i Montagut (2), la idea d’un estat monolític, jerarquitzat i sotmès a forces antagòniques està sent substituïda per la percepció que l’estat interacciona amb la societat civil segons àrees sectorials d’intervenció pública. En la línia d’Habermas, els moviments socials compensen la influència dels poders fàctics i mitjans de comunicació incrementant el pes de la societat a través d’idees trencadores.
Primerament, cal plantejar-se si els ciutadans coneixen els seus interessos. Adoptant una perspectiva gramsciana, els partits són les elits dominants que manipulen als ciutadans mentre els moviments socials, pel fet d’ésser no dominants, estan formats per individus emancipats que representen els veritables interessos dels ciutadans. Altrament, assumim que els ciutadans expressen els seus interessos a través de preferències. Tenint en compte que aquestes poden estar sotmeses a restriccions i que difícilment poden conciliar-se autosubjectivitat i representació, cal veure qui és capaç de reconèixer-les i agregar-les conservant-ne una major representativitat.
Moviments socials i partits sorgeixen de la societat però, mentre els primers volen mantenir-se fora del sistema institucional dels primers, els segons en volen esdevenir actors fonamentals. L’essència ideològica fundadora es desdibuixa o es concreta en funció de l’estructura interna de l’organització. El grau de democràcia en la revelació i l’agregació de preferències no difereix entre moviments i partits com a conjunts, sinó en cadascun d’ells. Ambdues són organitzacions de masses que es confronten als problemes que descriu Michels. Malgrat això, ambdós han d’adaptar-se a la societat per a obtenir un major recolzament.
Els rangs de variació de les ideologies difereixen. Els moviments socials es centren en un àmbit i, per tant, han d’adoptar posicions més definides. En canvi, els partits presenten continguts més generalistes i en diverses temàtiques, fet que els atorga més possibilitats per a poder agradar. Des de l’òptica de la representativitat, la correlació ideològica entre simpatitzants d’un moviment i aquest és superior a l’existent entre simpatitzants d’un partit i el partit. Així doncs, en temes concrets els moviments representen millor les preferències dels ciutadans que els recolzen.
A diferència dels moviments, en un sistema pluralista els partits representen bona part de l’espectre social. Així, la majoria de ciutadans poden sentir-se representats per algun partit. En canvi, els moviments socials s’ubiquen en extrems. Quan un moviment social pren rellevància n’apareix un altre d’antagònic i sorgeix un problema d’extrems. Tot i això, els moviments poden defensar els interessos d’individus que no se senten representats pels partits.
La política al capdavall són equilibris. La força dels partits polítics depèn de la seva representativitat. Les eleccions ponderen la importància social de les diverses sensibilitats i atorguen una legitimitat als seus representants. En canvi, la representativitat dels moviments socials és molt més difícil de quantificar i, sobretot, no pot derivar-se’n una legitimitat.
Els moviments marquen prioritats socials que, en la mesura del seu èxit, els partits intenten assumir. Si un moviment obté un recolzament significatiu, els partits més propers ideològicament intentaran incorporar-les per aconseguir més suport electoral. Així doncs, existeix almenys un solapament parcial entre partits i moviments i, per tant, ambdós es situen en el mateix pla de representativitat social.
Rarament els moviments socials tenen un programa holístic i, si el tenen, no acostumen a concretar com s’hauria de materialitzar. La governació és plena de contradiccions que requereixen una visió global i l’idealisme dels moviments socials sovint xoca amb el pragmatisme. Tot i que com a ciutadans ens puguem sentir més propers a alguna de les temàtiques que emfatitzen, els interès particular i el general no són sempre compatibles i els partits s’encarreguen d’equilibrar-los.
Els moviments socials posen en evidència que el sistema representatiu democràtic no funciona. Compensen el dèficit social del sistema causat per la influència dels grups de pressió, però no esdevenen la solució al problema. La societat encara no ha trobat la millor forma d’ésser representada, tot i que més representativitat no necessàriament implicaria millor govern.
(1) DALTON, KUECHLER. CHALLENGING THE POLITICAL ORDER: NEW SOCIAL AND POLITICAL MOVEMENTS IN WESTERN DEMOCRACIES. POLITY PRESS, CAMBRIDGE, 1990, PÀG. 278.
(2) SARASA, MONTAGUT. TEORIA SOCIAL I ESTAT DEL BENESTAR. REVISTA CATALANA DE SOCIOLOGIA, Nº1, NOVEMBRE 1995, PÀG 69.
