Bolonya i professorat

Estic completament d’acord amb els objectius i mètodes de Bolonya, però una cosa es el plantejament teòric i una altra l’aplicació. He tingut ocasió de fer unes quantes -bastantes!- assignatures intensives i el resultat és ambivalent, depèn totalment del professor que hi ha a darrera.

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre Bolonya, però m’he decidit a fer-ho avui i a la lleugera perquè la implementació comença a ser preocupant. Diuen que no t’adones que quelcom va malament fins que la vius, aquí teniu els meus senyals d’alarma:

Els bons professors van deixant assignatures. Fa unes setmanes em comentaven que un dels pesos pesants deixava de fer una de les dues assignatures que realitzava per la major pèrdua de temps que li comporta el nou sistema. No és un cas aïllat.

Les hores de consulta no són suficients. Fa tres mesos vaig enviar-li un missatge a un professor per fer-li unes consultes i em va respondre que ja tenia les hores de tutoria completes. Em vaig quedar astorada, era un fet inèdit. Avui una companya m’explicava que li ha enviat dos emails al professor en setmanes diferents i que ell li havia contestat dient que necessitava les hores per preparar els materials de classe (i no és d’aquells que passen dels alumnes).

Fa mesos vaig assistir a una taula rodona sobre Bolonya on hi havia professors de totes les facultats. Tots, excepte els que ocupen càrrecs de gestió, van coincidir que l’aplicació de Bolonya empitjorava (precaritzava, si es vol) la figura del professorat.

El problema de fons és el finançament, irresolt abans de Bolonya i agreujat amb aquesta. Falten diners. Tornem al debat sobre les solucions. Avui llegia a El Mundo que ni Oxford se n'escapa de tenir maldecaps a les arques. Allà el debat gira entorn de l’elitisme econòmic, és a dir, del dilema de pujar les taxes. (A Espanya els estudiants paguem poc més del 10% del cost real a les públiques, mentre al Regne Unit aquest percentatge s’eleva al 25%).

Continuarà.

Taxing fuel

Suppose you need to consume fuel and there are not alternative products available. You need fuel.

Imagine that there are a few producers- let’s call them OPEP. They collide their prices in order to maximize their profits.

There is somebody else in the mood who knows that you are inflexible about energy. This “beast” seeks revenues desperately and, unfortunately, has the authority to tax you. First, it invents something called compensation for infrastructures. It works, so it decides to more pressure on you, this time health deserves it. (hey, I completely agree with earmarked taxes).

Quite easy one can see that if the beast turns into a princess and reduces taxes because prices are rising and doesn’t want to feel guilty, the producers, who are profit-maximizing, will take their space. That’s explained in all basic economics manuals. Hadn’t Sarkozy’s advisers taken a look at them? France is always in her own way. Vivre!

What’s going on with energy prices? As Sala-i-Martí said tonight in “La nit al dia” the cause is not the decrease of supply caused by Iraq’s war as Stiglitz pointed out this morning in Girona, the root is the higher demand of the States and Europe. We have not learnt how to be less dependent, at least allowing us to have a flexible demand. Now may be the occasion to end up with this crazy submission. As Mariano Marzo said few years ago "we are not the technological generation, we are the fuel one".

There are protests everywhere... but this is just the first scene.

Coherència ideològica o pragmatisme? Ken, Boris i Hugo

Aquest cartell és una de les majors sorpreses londinenques… me’l vaig haver de mirar dues vegades. No m’ho podia creure. El Govern de Veneçuela, a l’ull de l’huracà en aquell i aquest moment, ajudava als londinencs? Era el món al revés! Em vaig sentir obligada a fer un Google.

Resulta que Veneçuela finança el 20% del cost del carburant del bus urbà londinenc, la qual cosa permetia subvencionar la meitat del bitllet de 250.000 habitants submergits en la pobresa. Considerant que el transport és caríssim, és tota una ajuda. Què en treia Veneçuela? Imatge, imatge, imatge i.. oficialment ajuda tècnica en l’ordenació del seu transport. Tot un exemple d’especialització, però les diferències són insalvables. No us perdeu “Ken, el rojo” però, com en tot, sempre hi ha una altra cara.

El 2 de maig passat, el conservador Boris Johnson va vèncer al laborista i s’han acabat els flirtejos socialistes descabellats. Es justifica en la naturalesa del règim veneçolà, però què passarà els seus conciutadans? La coherència pesa més que els 250.000 beneficiaris? Londres declina l’ajuda, altres alcaldes ja han mogut fitxa per aconseguir-la (com els demòcrates de Massachusetts Bill Delahunt i Joe Kennedy). Pragmatisme o coherència? Menys pobresa o llibertat de consciència?

* Ref:

La biografia oficial del nou Mayor: http://www.london.gov.uk/mayor/

Petroleo barato de Venezuela para londinenses pobres, Chávez apoya la gestión del compañero peronista Ken Livingstone (Red Nacional y Popular de Notícias, 21/02/2007, http://www.nacionalypopular.com/index.php?option=com_content&task=view&id=3038&Itemid=113)

Behind London’s boom: billionaries from abroad. (WSJ, 05/10/2007, http://www.globalpolicy.org/socecon/inequal/income/2007/1005london.htm)

* Resta pendent acabar de dimensionar l’abast de la pobresa i exclusió social a Londres (fer una ullada als treballs de la NPI Foundation i d’altres). Em va costar molt, i molt, trobar barraques verticals a la zona 1 i 2.. seria interessant saber què passa amb els pobres londinencs.

"When you finance a terrorist state, you finance terrorism"

The Wall Street Journal, Europe, April 8, 2007.
A similar version of this ad also appeared in The New York Sun
and the Swiss newspapers Le Temps and
Le Matin Bleu (in French) and Neue Zrcher Zeitung (in German).

Four comments:

1) I hardly remember ads against foreign governments...

2) ...at least, no one attacking a neutral country.

3) Yes, Switzerland is denounced by the Anti-Defamation League for financing terrorism through an energy deal with Iran. Real politics, ethical questions are not considered. Who can afford to publish not-for-profit ads in international newspapers? Who can throw the first stone? USA’s umbrella.

4) Is this a new trend? Hopefully not, the selection of issues wouldn’t be in a competitive basis.

Pinzellades electorals G08

Jo també escriuré quatre ratlles sobre les eleccions generals d’ahir:

- La llei electoral té uns efectes totalment perversos sobre els partits que no tenen el vot concentrat en una circumscripció i IU n’és la gran damnificada. Aquesta vegada però, han estat els mitjans de comunicació qui els ha escombrat definitivament del mapa de grups parlamentaris. Per què no els van convidar al debat dels partits d’àmbit estatal? ZP sabia que perdria vots, però s’està carregant la legitimitat de la democràcia.

- Rosa díez, la novetat al Congrés. Una vella coneguda, li va disputar la secretaria del PSOE a Zapatero el 2000, que s’ha caracteritzat per l’oposició al terrorisme basc des del seu centralisme exacerbat. Com que allà no hi tenia res a fer, va incloure al seu programa una proposta totalment necessària: acabar amb el concert econòmic basc. “Los fueros” són una autèntica presa de pèl que permet als bascos no entrar al sistema d’anivellament i obtenir una renda final entre el 150 i 170 mentre la mitjana estatal és 100 i Catalunya la supera per poc. No ens enganyem, el que no paguen els bascos, ho paguem els catalans.

- ERC... era evident que no mantindria els 8 escons, però ningú esperava el rotund fracàs que ha tingut. El traspàs de vots cap al PSOE gràcies a l’esplèndida campanya del “si no, vindrà el llop” en té bona part de la culpa, però no pot obviar-se que ERC ha de reflexionar sobre el resultat. Personalment, la campanya no m’ha agradat gens. El “voto la independència perquè sóc egoïsta” no m’acaba d’encaixar. El 21 de febrer va venir el Puigcercós a un acte dels jerkis a la UPF. El to, el discurs i simplement el fet que tota la premsa estigués assentada mentre multitud d’estudiants ens havíem de quedar drets demostraven que no era un acte pels estudiants sinó per la premsa.

- ZP tornarà a ser reelegit. No és cap sorpresa, era de calaix. L’home ho ha fet bé i amb bones maneres. Per sort, haurà de conservar el famós “talante” perquè se li ha escapat la majoria absoluta. Realment, estic contenta que algú que ha intentat rebutjar la confrontació i enfronta els problemes amb optimisme, sobretot això darrer, segueixi més viu que mai.

(visita a les Corts 2005... s'havia de guanyar la confiança, molt simpàtic!)

- Per què encara no podem votar per internet? Les experiències d’altres països han funcionat...

Queden pendents unes línies sobre el Senat però, sense reforma no val res i, a més, el Congrés assenyala el plenipotenciari dels propers quatre anys. Quan acceptarem que tenim un sistema presidencialista?

Cada vegada estic més en contra d’aquestes eleccions “democràtiques”, val la pena tot plegat?

L'esbiaix del sistema electoral espanyol

La manipulació del sistema electoral és un dels instruments institucionals més efectius per a obtenir més poder parlamentari. Com és ben conegut, a Espanya s’utilitza un sistema proporcional per traduir els vots en escons, però aquest deixa un cert marge per incidir en l’atribució. Hi ha quatre factors que perverteixen el nostre sistema electoral[1]: la magnitud de la circumscripció, el prorrateig electoral, la fórmula d’Hondt i el llindar electoral. L’esbiaix rau en la diferència entre suport electoral i el parlamentari, és a dir, en la desviació entre la proporció de vots i la d’escons.

La magnitud de la circumscripció és clau. El sistema espanyol es pot dividir en tres subsistemes ben diferenciats en funció dels escons que li corresponen a la circumscripció: majoritari (entre 1 i 5 escons; representa el 54% de les circumscripcions), intermig (entre 6 i 9 escons; representa el 35%) i proporcional (més de 10 escons; representa el 12%). A les eleccions al Congrés, l’única circumscripció vertaderament proporcional a Catalunya és Barcelona amb 31 escons en joc; Girona i Tarragona distribueixen les 6 butaques amb un lleuger esbiaix, mentre a Lleida els 4 escons es reparteixen afavorint descaradament els partits que han obtingut més vots.

El prorrateig electoral és el valor del vot dels electors integrats en cada circumscripció. En general, les comunitats més poblades estan infrarrepresentades i les menys poblades estan sobrerrepresentades. Així, si Catalunya fos una única circumscripció estaria infrarepresentada. En realitat, mentre a Barcelona de quatre electors només en compten tres, la resta de províncies estan sobrerepresentades.

		% escons	% cens electoral	Índex representació (100%=prop)
CAT		13,4%	15,4%	87,5%
BCN		8,9%	11,6%	76,4%
GI		1,7%	1,4%	125,4%
LLEIDA		1,1%	0,9%	126,5%
TGN		1,7%	1,5%	114,7%

* Escons i cens Congrés 2004.

La fórmula d’Hondt afavoreix en major mesura als partits grans i perjudica especialment als petits, sobretot si aquests són d’àmbit nacional. Malgrat això, aquest efecte només és significatiu en distribucions mitjanes (entre 6 i 9 escons).

El llindar electoral del 3% dels vots vàlids emesos en una circumscripció serveix per evitar la fragmentació electoral. En la pràctica aquest mecanisme no ha estat massa rellevant, perquè la seva incidència depèn de la magnitud de les circumscripcions i només entra en funcionament en aquelles circumscripcions amb més de 24 escons a repartir (únicament Barcelona i Madrid). A més, en cas d’haver pogut entrar al repartiment d’escons, la fórmula d’Hondt ja evita l’assignació.

En resum, el sistema electoral espanyol té un esbiaix conservador i majoritari. Els partits majoritaris de cada circumscripció estan sobrerrepresentats en detriment dels minoritaris, però, a més, els partits majoritaris de centre-dreta resulten més sobrerrepresentats que els de centre-esquerra, mentre que els minoritaris de centre-dreta són menys infrarrepresentats que els de centre-esquerra. Malgrat això, a Catalunya els efectes són lleugerament diferents. El gran beneficiat del sistema electoral a les darreres eleccions al Congrés va ser el PSC, ERC i CiU van quedar en un terme intermig depenent del pes específic, i els grans perjudicats van ser IC-V i, sobretot, el PP.

Esbiaix (% escons - % vots)
	CAT	BCN	GI	LLEIDA	TGN
PSC	3,21%	2,43%	0,98%	19,85%	13,68%
CIU	-0,02%	-0,42%	5,60%	-5,03%	-5,39%
ERC	0,73%	-1,55%	9,45%	3,10%	-3,63%
PP	-3,20%	-0,23%	-11,72%	-14,90%	-0,75%
ICV	-1,73%	-0,23%	-4,31%	-3,02%	-3,91%
Total	0%	0%	0%	0%	0%

* Congrés 2004.

---

[1] Basat en l’article de José Ramón Montero i Ignacio Lago “Todavía no sé quiénes pero ganaremos”: la manipulación política del sistema electoral español publicat al nº110/111 de ZONA ABIERTA, pàgs 280-343.

Robert Merton Solow

Fa dues hores assistia a la cerimònia d’investidura de Robert Merton Solow com a doctor honoris causa de la pompeu. La cerimònia ha estat impressionant. Més enllà de les absurditats protocol·làries, els cants del cor i els violins ens han posat la pell de gallina, però els discursos encara han estat més captivadors. Un emocionat Jaume Ventura, professor de la casa i ex-alumne de Solow, s’ha encarregat dels elogis, el rector ha recordat la vessant social del personatge i l’esperat discurs del geni no ha decebut.

La biografia de Solow pot resumir-se en l’educació com a factor clau de l’èxit personal. Submergint-se en la sociologia i l’antropologia va passar per Harvard, Columbia i l’Exèrcit per acabar sent un dels economistes més brillants de la segona meitat del s.XX a la catedral, al MIT. Solow és conegut per la corba de Phillips, la funció de producció de l’elasticitat constant, els efectes de la negociació col·lectiva en termes de resultats del mercat de treball i serà recordat per desenvolupar un model de creixement econòmic que combina l’anàlisi dels estalvis, el creixement demogràfic i el progrés tecnològic i per la famosa productivitat total dels factors (PTF) o residu de Solow (el creixement no explicat pels factors de producció es deu a millores en la productivtat).

Arribava el torn de prendre la paraula. Les aparences apuntaven cap a una veu tremolosa i dèbil, un home vell i cansat. En canvi, he descobert un personatge orgullós del seu passat que, sense vanagloriar-se’n, s’ha dedicat a assenyalar allò que no havia pogut fer. S’ha excusat per haver optat per investigar com recuperar les economies que havien vist el seu capital físic destruït durant la IIGM, en comptes d’intentar cercar els determinants del desenvolupament econòmic pels països subdesenvolupats. Diu que no disposava de tantes eines.

Tot el seu discurs ha girat entorn de la necessitat d’incorporar criteris d’equitat. Els beneficis no es reparteixen d’una manera àmplia per a tots els grups. Les desigualtats han augmentat i els més pobres s’han mantingut igual o han empitjorat. La clau de volta radica en la productivitat dels llocs de treball, la qual condemna generalment a immigrants, joves i dones a perpetuar-se a la classe baixa. Solow admetia que la redistribució no és popular ni eficient. Solow encara utilitza el llenguatge de classes socials. Solow es deu horroritzar en veure la base del creixement espanyol de l’última dècada.

Aquest admirable personatge acabava propugnant que “la teoria econòmica pot evolucionar per incorporar teories morals” i desitjant-nos “un creixement fort, pròsper i igualitari”.

Un reconeixement a un dels majors representants del post-keynesianisme, un corrent pràcticament mort, però que pot tornar a entrar a escena si aconsegueix reformular-se. Necessitem alternatives, necessitem incorporar criteris d’equitat.