Last Monday Paul Krugman won this year's Nobel Prize in Economics, the most prestigious award in the field, for his contributions to new trade theory (summarized by Krugman, by the Prize Committee). As always there are some critics and I'm not the right person to judge them, but Krugman was the one I prefered among the the candidate list. I really enjoyed reading his textbook on International trade (with Obstfeld) and some of his op-eds. Congratulations!
La setmana passada, del 16 al 20 de setembre, vaig assistir a aquest curs d'estiu coordinat per Xavier Abril, organitzat per la Universitat Rovira i Virgili i celebrat a l'Ecomuseu del Parc Natural del delta de l'Ebre a Deltebre. A continuació podeu llegir les quatre idees que me'n vaig endur.
En primer lloc, val a dir que més que qüestionar el cicloturisme, en aquest curs d’estiu es van posar en entredit les diverses traves polítiques, administratives, econòmiques i naturals que n’endarrereixen l’aprofitament.
El curs es va iniciar amb una presentació dels itineraris ciclistes al Delta a càrrec de Xavier Abril, tècnic del Parc, que va posar en evidència que tot està per fer i que la complexitat administrativa, natural i d’estructura de la propietat del territori dificulta la tasca. Malgrat això, les perspectives de futur són optimistes doncs el Parc gaudeix de la Carta Europea de Turisme Sostenible i l’aplec dels principals agents del territori al PUOSC pot facilitar acords i finançament. Des d’un punt de vista aplicat cal afegir les impressions després d’haver recorregut tres dels itineraris senyalitzats i arranjats: el número 1 i 2 no estan ben senyalitzats i, a més, no s’aprofiten els itineraris per mostrar informació complementària a través de plafons i panells (excepte en els miradors i centres d’interpretació).
Més tard, un membre del Cos de Mossos d’Esquadra ens va explicar la normativa ciclista. Tot i que va assenyalar que la reforma de la llei de circulació és més favorable als ciclistes perquè considera els grups com a unitats possibilitant-los circular paral·lelament, aquesta és coneguda com “la llei anticiclista” per les associacions d’usuaris. El ponent també va aclarir en quins casos era obligatori l’ús del casc (vies interurbanes, excepte si es tracte de rampes ascendents perllongades, en temperatures extremes o ciclistes professionals).
La Cristina Poblet, doctora en Economia per la UB, va exposar els costos i beneficis de la bicicleta com a eina de mobilitat en funció del grau de conscienciació dels impactes (dimensió monetària i externalitat). Tanmateix, va repetir que la quantificació d’aquests implica l’assumpció de supòsits que poden qüestionar-ne la validesa, és a dir, que les direccions i magnituds dels efectes són relatives. Un clar exemple són els sistemes de lloguer públic de bicicletes que s’estan implantant a les grans ciutats, almenys fins ara en comptes d’afavorir el subvencionat transport públic li esgarrapen usuaris, agreujant-ne el nivell sub-òptim d’utilització.
Per cloure la tarda la Marta Farrero, adjunta a gerència del Patronat de Turisme de les Terres de l’Ebre, va descriure el cicloturisme reproduint una presentació de l’Empar Vaqué degut a l’absència d’estudis propis i va assenyalar la manca de teixit associatiu i professionalitat dels agents del territori i l’existència d’altres propostes turístiques d’èxit, fan que el cicloturisme no sigui avui una aposta prioritària per la Diputació de Tarragona.
Després de l’adinerada venia la pobra, la tercera tarda vam poder escoltar la Roser Anguera, tècnica del Consell Comarcal del Baix Ebre, que va atribuir les nombroses deficiències de la via verda que transcórrer entre Tortosa i Valdegorfa a la precària situació financera dels consells comarcals, els ens gestors.
Més tard, l’Albert García, portaveu de la Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta, va deixar ben clar que el projecte de xarxa bàsica catalana segueix en un calaix. I, a més, la decepció va ser doble en conèixer que el projecte ni tan sols consisteix en la creació de carrils bici exclusius interurbans, sinó que pretén aprofitar vies amb un trànsit baix.
El darrer dia tocava emmirallar-se amb un dels països més proclius a la bicicleta i amb un altre delta amb molts més quilòmetres ciclables. El cònsul d’Holanda a Barcelona va deixar els assistents bocabadats amb l’estat de la qüestió a holanda: una política molt favorable a les bicicletes que té una molt bona acollida. Malgrat això, personalment no crec que Holanda sigui un paradís ciclista doncs la pluja i el fort vent són grans impediments. En aquest sentit, evidentment es tracte d’una opció política legítima, però no sé fins a quin punt els beneficis d’aquesta gran xarxa interurbana superen els costos en relació a altres projectes alternatius perquè el seu aprofitament està molt condicionat. L’evolució del nombre de bicicletes em va resultar especialment interessant: a principis de segle n’hi havia moltíssimes més que no pas ara, només s’han recuperat parcialment de la caiguda provocada per la popularització de l’automòbil a mitjans de segle, i aquest ressorgiment en el darrer terç hauria de ser relativitzat per les pautes demogràfiques. També voldria afegir que la correlació positiva entre ingressos i tinença de bicicletes s’explica fàcilment pel tractament fiscal favorable que se’ls a través de deduccions.
Finalment, l’última ponència del curs va servir per presentar els itineraris ciclistes del Delta del Po a càrrec de Giacomo Benelli i vam poder observar que l’Ebre està molt endarrerit en relació al seu homòleg. Malgrat això, aquesta ponència no va servir per conèixer els resultats de l’explotació cicloturista. És a dir, sabem que tenen un xarxa molt més àmplia, però seguim desconeixent-ne els resultats.
A man who wrote poetry and was a specialist in psychiatry. A man who is indicted for being the mastermind of inhumane and brutal detention camps, ethnic cleansing, the siege of Sarajevo and the horror of Srebrenica. Justice must be made.
Although I’m very happy for this event I feel disappointed, in a sense that once again this is a result of Serbian interests to join EU, not a truly recognition to his victims. Furthermore, another architect, Ratko Mladic continues on his run and without his arrest justice can’t be achieved.
Ahir la jove llibreria brusel·lenca Passa Porta va acollir una vetllada literària catalana. La protagonista va ser Mercè Rodoreda, l’escriptora catalana més traduïda i estrella d’enguany en commemorar-ne el centenari del seu naixement. Primer, les persones que l’han traduït al flamenc van debatre sobre la persona i l’obra. Després, una actriu flamenca va realitzar una breu i brillant interpretació de la Plaça del Diamant. Tot seguit, el pianista Jordi Camell va fer vibrar a la quarantena d’espectadors amb peces d’Albéniz, Mompou, Gerhard i Granados. I, per acabar, tocava omplir l’estómac.
L’acte comptava amb el suport de l’Institut Ramon Llull i va ser el tret de sortida de tot un reguitzell de col·laboracions entre les dues comunitats en el marc de l’acord entre el Govern de Flandes i el català que es signarà avui. Aquest acord serà transversal, involucrant a tots els departaments, i segons una de les buròcrates presents a la vetllada “no és simbòlic, serà fructífer”. Entre les autoritats presents cal destacar en Carod, en Bargalló i l’Anna Terrón.
Només resta l’incògnita de quant va costar l’esdeveniment; ja sé que no es fa mai, però considero que seria més transparent si en el tríptic informatiu se’n informés.. potser després les copes de xampany i la degustació de productes catalans no entraria tan bé.
Una de les qüestions més interessants del moment és qui governa la globalització. Més enllà de les discussions sobre els conductors dels pilars, em refereixo a qui té el control sobre els productes que cada vegada més persones utilitzem. Per exemple, la Wikipèdia. Darrera la llibertat de publicació i edició d'articles per part de qualsevol usuari, hi ha algú que pren decisions. La Fundació Wikimedia és qui dirigeix aquesta exitosa enciclopèdia lliure. Avui Lina María Aguirre en parla a La Vanguardia.
I, per continuar amb les il·limitades possibilitats que obren les noves tecnologies, avui La Vanguardia també es fa ressò de la moda del dipping, el qual consisteix en buscar piscines privades a través del Google Earth i organitzar-se a través del Facebook per celebrar-hi festes.
Aquests espavilats anglesos han demostrat que si bé hi segueix havent algú cada vegada més abstracte darrera els instruments, també hi ha qui té la suficient perícia per pervertir-los..
Who will feed the World? With this ambitious “high-level” conference held in the European Parliament the French have started the Presidence of the EU. However, ambitious is not the right word to describe the French hypocrisy involved in an event to let everybody see French’s vision of agriculture’s future. I was really amazed about the format of the Conference, it was a show! There was a moderator, who seemed a football match commentator ensuring the Conference was driven according to French interests. They tried to manipulate the public with a combination of speeches an emotional (and sometimes illogical) clips.
Regrets: Pascal Lamy, President of the OMC, was a complete disappointment. He didn’t say anything relevant. Hans-Gert Pöttering, President of the EU Parliament, has never been enrolled in a course on public speeches… he was all the time reading his speech!
Pleasures: I liked the intervention of Louis Michel, Comissioner for development and humanitarian aid.. a clever man! Fischer, Comissioner for agriculture and rural development, was ok, but didn’t impressed me. Borrell.. I had bad prejudices about him, but he was one of the few who spoke clearly, attacking the roots. Also, Okonjo-Iwela, an executive of the WB, was fabulous.
Last Thrusday (03/07/2008) in the European Parliament much was said about the food crisis. What I would retain is that
(1) “PAC is not part of the problem, but of the solution”. The French ensured that everybody kept in mind that not only the PAC should be maintained but also that agriculture is a priority area.
(2) regional trade areas like the European one should be promoted in developing countries,
(3) food market needs more regulation to avoid speculation and guarantee a human need. The key point is that food production is not about efficiency, surpluses are needed.
(4) Investment in developing countries should be revised. We have always associated economic development as the explosion of manufacture sector, but this has revealed to be a falsehood… and investment on agriculture has fallen from 16% to 4%. For instance, Africa has a great agricultural potential but lacks the capital to exploit it (fridges and infrastructures are needed).
But the most motivating question is why bilateral agreements ACP-Europe haven’t succeed (Cottonu agreements abolished trade barriers to African, Caribbean and Pacific countries). Tim, a lobbyist I met in the Conference, says that although formal tariffs have disappeared, the sanitary conditions required to enter have become the new obstruction. Another answer could be farm models. In Africa farms are very small and not collectively organized. But this is again a partial answer, because if they knew they’ll profit, collective action will emerge.
It was worth to spend the day there, the lunch offered by the Comission was great.. :)
Estic completament d’acord amb els objectius i mètodes de Bolonya, però una cosa es el plantejament teòric i una altra l’aplicació. He tingut ocasió de fer unes quantes -bastantes!- assignatures intensives i el resultat és ambivalent, depèn totalment del professor que hi ha a darrera.
Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre Bolonya, però m’he decidit a fer-ho avui i a la lleugera perquè la implementació comença a ser preocupant. Diuen que no t’adones que quelcom va malament fins que la vius, aquí teniu els meus senyals d’alarma:
Els bons professors van deixant assignatures. Fa unes setmanes em comentaven que un dels pesos pesants deixava de fer una de les dues assignatures que realitzava per la major pèrdua de temps que li comporta el nou sistema. No és un cas aïllat.
Les hores de consulta no són suficients. Fa tres mesos vaig enviar-li un missatge a un professor per fer-li unes consultes i em va respondre que ja tenia les hores de tutoria completes. Em vaig quedar astorada, era un fet inèdit. Avui una companya m’explicava que li ha enviat dos emails al professor en setmanes diferents i que ell li havia contestat dient que necessitava les hores per preparar els materials de classe (i no és d’aquells que passen dels alumnes).
Fa mesos vaig assistir a una taula rodona sobre Bolonya on hi havia professors de totes les facultats. Tots, excepte els que ocupen càrrecs de gestió, van coincidir que l’aplicació de Bolonya empitjorava (precaritzava, si es vol) la figura del professorat.
El problema de fons és el finançament, irresolt abans de Bolonya i agreujat amb aquesta. Falten diners. Tornem al debat sobre les solucions. Avui llegia a El Mundo que ni Oxford se n'escapa de tenir maldecaps a les arques. Allà el debat gira entorn de l’elitisme econòmic, és a dir, del dilema de pujar les taxes. (A Espanya els estudiants paguem poc més del 10% del cost real a les públiques, mentre al Regne Unit aquest percentatge s’eleva al 25%).
