dilluns, 11 de maig del 2009

Simone Weil (1909-1943)

Una breu biografia

Neix a París el 3 de febrer de 1909. Des de ben petita mostra el seu potencial intel·lectual sent una excel·lent estudiant. Procedeix d’una família jueva benestant, condició econòmica que li permet estudiar a les millors escoles de París. Un cop acaba la seva formació exerceix de professora de filosofia i grec.


Enfoca la seva filosofia en l’àmbit social, polític i religiós. La seva ideologia està influïda per Marx i Plató, i es centra en l’alliberament de l’opressió i el sofriment. Estudia i creu en les teories marxistes sobre el poder, el treball, la igualtat i la classe obrera. S’involucra en política local i forma part de grups d’aturats i vaguistes.


Escriu sobre la democràcia i el capitalisme, però desviant-se de les teories marxistes inicials. Publica Opressió i Llibertat i petits articles en diaris de sindicats obrers. En aquests articles critica el marxisme popular i mostra una visió pessimista sobre els límits del capitalisme i el socialisme.


El 1934 és forçada a deixar d’ensenyar acusada de no utilitzar mètodes ortodoxes. És llavors quan decideix treballar a la fàbrica Renault per tal de viure en primera persona els problemes dels obrers. El 1936 és autoritzada per poder seguir impartint classes, però aquest mateix any esclata la guerra civil espanyola i s’allista a les brigades internacionals combatent al front republicà. Després de viure l’experiència de la guerra, tot i ser jueva, s’obsessiona en Déu i la incidència que té sobre la vida.


El 1942 alarmada per les pretensions de Hitler escapa a Amèrica. Però set setmanes després marxa cap a Anglaterra per col·laborar com a escriptora amb la Resistència francesa. Per solidaritat amb els seus compatriotes es nega a menjar més que ells, però la seva dèbil salut i una tuberculosis li produeixen la mort el 24 d’agost de 1943.


La seva imparcialitat i el fet de dir sempre el que pensava en una època de fanatismes, l’han convertit en un símbol del pensament lliure. Ha estat reconeguda com una de les grans pensadores espirituals i activistes del segle vint.



Una proposta


Aquest any commemorem el centenari del seu naixement i el Seminari de Filosofia i Gènere de la UB ha organitzat un Congrés Internacional al seu voltant els propers 12 i 13 de maig. Passaré un dimecres al Montalegre. Em pregunto si els antibolonya també boicotejaran el desenvolupament d’aquest acte.


Unes quantes cites


“La destrucció del passat és potser el més gran de tots els crims”

“Qui van ser els bojos que van escampar la història que la força bruta no podia apagar idees? Res és més fàcil. I un cop ja estan apagades no són res més que cadàvers”

“El geni de veritat no té res més que la virtut d’humilitat en el domini del pensament”

“La imaginació produeix la vida social i dinamitza la història”

“Quan una contradicció és impossible de resoldre, a no ser que mentim, és llavors quan la contradicció serveix per amagar alguna cosa”

“A l’home, la moral no li permet de respirar”

“Si algun cop la suma de patiments, de sang i de llàgrimes que significa una guerra pogués justificar-se, seria quan un poble lluita i mor per una causa que vol defensar”

“Quan els interessos econòmics i polítics només tenen sentit en vista a la guerra, com conciliar-los de forma pacífica? És la noció mateixa de nació la que caldria suprimir o, més aviat, l’ús que es fa d’aquest mot: perquè el mot nacional i les expressions de què forma part no tenen cap significat, no tenen cap més contingut que els milions de cadàvers, els orfes, els mutilats, la desesperació i les llàgrimes”

“Jo puc, per tant jo sóc”

"Al llarg de la història humana, es pot comprovar que els conflictes, incomparablement els més acarnissats, són aquells que NO TENEN OBJECTIU"

"No s'ha d'admirar mai la força, no s'ha d'odiar mai els enemics, i no s'ha de menysprear els malaurats"

"La guerra se'ns ha aparegut com un fet, tot i que no s'hagi produït. No crec que no hi hagi ningú que no hagi sentit en algun moment la presència de la guerra"


diumenge, 10 de maig del 2009

El Barça



No es pot dir mai blat fins que no està al sac i ben lligat.


Copa, Lliga i Champions poden ser tot un èxtasi. Val més beure a poc a poc sense embriagar-se. La festa que mereix el guanyador de Lliga podria haver deixat seqüel•les psicològiques. Avui, amb dos gols que han empatat el marcador quan la victòria i la Lliga ja estaven coll avall, s’ha demostrat que un excés de confiança no és desitjable.

Pàgines i pàgines plenes d’elogis. Tots contents. Tots oblidats de la crisi que travessem. Tots oblidats de les altres seccions. Jo també. Ara bé, ni crec en les crítiques ferotges d’altres temps ni en les deformacions superhumanes d’avui. Parlem d’en Laporta i parlem d’altres seccions. El Barça no només té un equip de futbol a primera divisió. Millor encara, parlem de seccions desaparegudes com el bàsquet femení. Algú se’n recorda de l’UB Barça que Laporta va fer desaparèixer fa dos anys?



Aquesta és la temporada del Barça de primera de futbol, no de tot el FC Barcelona. Els milions d'euros que incentiven aquests jugadors i l'excel·lent mestre de cerimònies d'enguany no poden eclipsar-ho tot. I, certament, tot i ser gratuït, incomprensiblement i immerescudament l'UB Barça no tenia gaire espectadors. Malgrat això, tan poc val tenir un equip de bàsquet femení de primera?




dissabte, 9 de maig del 2009

Dia d'Europa

Avui, 9 de maig, és el dia d'Europa. Commemorem el 59è aniversari del discurs de Robert Schuman, ministre d'Afers Exteriors francès de l’època, reconegut com la primera pedra en la creació de la casa europea. Una casa que ha anat creixent en tots els sentits, alguns opinen que en excés i d’altres creuen massa poc.

És any d'eleccions i els presagis no podien ser més dolents. L'eurobaròmetre, el termòmetre d’Europa, pronostica una disminució de la participació i, per tant, encara s’enfonsarà més la legitimitat d’un parlament ja minvat per construcció. Seguim sense identitat europea, només cal que agafem qualsevol diari i ens fixem a quina secció pertanyen les notícies europees o que parem una mica d’atenció en el llenguatge emprat. Els arquitectes de la casa no s'entenen entre ells i continuem sense saber si la volen convertir en un palau o en una casa de beneficència. Els cuiners edulcoren els plats al seu gust, tan que de vegades semblen irreconeixibles i el batlle de la casa està saturat cridant-los l’atenció. Els joves de la casa no es porten com als vells els hi agradaria (molt il·lustratiu l'article del conseller de l'expresident txec Havel a El País el 27/04) però els avis s'han tornat egoïstes (the economist, 2 de maig, “those selfish germans”). El resultat: la pel·lícula europea no acaba d'agradar a ningú.


Un jour viendra où vous, (...), toutes, nations du continent, sans perdre vos qualités distinctes et votre glorieuse individualité, vous vous fondrez étroitement dans une unité supérieure, et vous constituerez la fraternité européenne.

Victor Hugo (1802-1885)
Discours prononcé le 21 août 1849 lors du Congrès de la paix


Hugo es referia a la pau bèl·lica, però la pau no és l'absència de violència només, la pau és l'existència d'esperança. Queda molt camí per recórrer. I, queda llegir la segona part del discurs d’Hugo on en certa manera propugna la pau universal.



Feliç dia d'Europa.