Centres comercials

Marta Martí publicava a l'Expansión el dimecres passat, 28 de novembre, un article titulat "la dictadura del centre comercial" que reflexiona entorn del pes dels centres comercials a la nostra vida. Afirma que les pràctiques culturals i esportives per ocupar el temps lliure són de minories i que la moda és anar de compres. Fins aquí res de nou, ja fa temps que s'observa l'adveniment del capitalisme cultural. Les ciutats perden vida i "per prendre el pols ciutadà s'han de visitar els centres comercials: els nous pulmons de la ciutat per on es respira la vida de les seves gents". Aprop de casa tinc un Carrefour i des de fa uns anys he constatat que els dissabtes cada vegada s'omple més de gent que hi va simplement a badar.


"La ciutat és percebuda avui com un mitjà de treball. Un espai caòtic, hostil i allunyat de l'interès personal. En canvi, el centre comercial es reconeix com un lloc proper, confiable i ple d'il·lusió". Afegeix que "el més important no és gastar-hi diners, sinó passar el temps". En definitiva, els centres comercials són "espais atemporals on s'atrauen els visitants amb promeses de benestar". La ciutat, l'ateneu, l'espai públic ha perdut el seu caràcter socialitzador. Ara els centres comercials es dediquen a tenir al personal absurdament entretingut evitant una socialització enriquidora i, a més, l'enganyen generant expectatives de dubtosa materialització i equivalent consum a felicitat. Quedar-se bocabadat vivint una vida que no és la teva, mentre el sistema es va perpetuant.

Més enllà del canvi cultural, sembla que econòmicament es comencen a observar els efectes d'aquesta gran concentració: el Secretari General de la UGT criticava fa uns dies als matins a tv3 el poder de les grans xarxes de distribució per fixar els preus dels productes.

Igualtat de gènere a la política

El 22 de març les Corts van aprovar la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes. Entre d’altres, aquesta llei persegueix una composició de gènere equilibrada a les llistes electorals:

A l’article 78 de la mateixa i modificant la Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General afegint un nou article (44 bis):

1. Las candidaturas que se presenten para las elecciones de diputados al Congreso, municipales y de miembros de los consejos insulares y de los cabildos insulares canarios en los términos previstos en esta Ley, diputados al Parlamento Europeo y miembros de las Asambleas Legislativas de las Comunidades Autónomas deberán tener una composición equilibrada de mujeres y hombres, de forma que en el conjunto de la lista los candidatos de cada uno de los sexos supongan como mínimo el cuarenta por ciento. Cuando el número de puestos a cubrir sea inferior a cinco, la proporción de mujeres y hombres será lo más cercana posible al equilibrio numérico.

(...)

2. También se mantendrá la proporción mínima del cuarenta por ciento en cada tramo de cinco puestos. Cuando el último tramo de la lista no alcance los cinco puestos, la referida proporción de mujeres y hombres en ese tramo será lo más cercana posible al equilibrio numérico, aunque deberá mantenerse en cualquier caso la proporción exigible respecto del conjunto de la lista.

Aquestes previsions també s’han d’aplicar a les llistes de suplents i al Senat, però no seran exigibles en els municipis de menys de 5.000 habitants.

Aquest propassat dimarts la Federació Espanyola de Municipis i Províncies va presentar un estudi comparant la representació femenina entre les eleccions locals del 2007 i les del 2003 per a observar els efectes de la norma.

El 2003, el 23% dels electes eren dones, mentre al 2007 aquest percentatge només arriba al 31%. És a dir, no s’arriba al 40% que pretenia la Llei perquè, tot i figurar a les llistes en aquest percentatge, ho feien en les darreres posicions de cada 5 persones de la llista. Com que el partit corresponent no ha assolit tot el tram, no han estat escullides. Cal afegir-hi que els municipis de menys de 5.000 habitants, lluny de fer baixar la mitjana per manca d’obligació jurídica, han augmentat la representació de la dona, que ha passat del 32% al 39%. Una paradoxa. Els municipis sense vinculació jurídica quasi han assolit la representació mínima que estableix la Llei, mentre aquells que hi estaven obligats, tot i millorar-ne la presència, es queden lluny de l’equilibri.

Més enllà de la quantitat de dones que trobarem als ens, cal veure quines posicions ocuparan. La Llei parla de quantitat però no de qualitat. L’esbiaix encara s’incrementa més si diferenciem per responsabilitats (segregació vertical) i per àmbits (segregació horitzontal). Les dones segueixen lluny dels llocs de direcció (alcaldies, vice, tinents, Juntes, etc) i aquesta tendència es fa més evident com més petit és el municipi (el 15% en municipis petits enfront del 23% en els més grans) perquè hi ha menys càrrecs per repartir.

La distribució de carteres també té connotacions de gènere. No només no es confia en les dones per a llocs directius sinó que també se les aparta de les àrees competencials més importants a nivell municipal: hisenda (28%), urbanisme (17%) i govern (26%). En canvi, se les col·loca en aquelles regidories que requereixen una especial sensibilitat com serveis socials (62%) i igualtat (90%).

Sense cap mena de dubte, on s’observa més discriminació és a les alcaldies, el màxim càrrec local, i cap partit mostra una tendència contrària. El 16% dels alcaldes del PSOE són dones, el 14% ho són al PP, el 15% a IU, el 11% a CiU i només el 5% a ERC.

Les xifres mostren una millora en la representació femenina, però s’observa que les diferències persisteixen doncs la balança es manté clarament a favor dels homes. Així doncs, l’augment de representativitat de les dones merament s’atribueix a la voluntat de complir la llei en les seves mínimes prescripcions. Encara queda molt camí per recórrer.