Four comments:
1) I hardly remember ads against foreign governments...
Jo també escriuré quatre ratlles sobre les eleccions generals d’ahir:
- Rosa díez, la novetat al Congrés. Una vella coneguda, li va disputar la secretaria del PSOE a Zapatero el 2000, que s’ha caracteritzat per l’oposició al terrorisme basc des del seu centralisme exacerbat. Com que allà no hi tenia res a fer, va incloure al seu programa una proposta totalment necessària: acabar amb el concert econòmic basc. “Los fueros” són una autèntica presa de pèl que permet als bascos no entrar al sistema d’anivellament i obtenir una renda final entre el 150 i 170 mentre la mitjana estatal és 100 i Catalunya la supera per poc. No ens enganyem, el que no paguen els bascos, ho paguem els catalans.
- ERC... era evident que no mantindria els 8 escons, però ningú esperava el rotund fracàs que ha tingut. El traspàs de vots cap al PSOE gràcies a l’esplèndida campanya del “si no, vindrà el llop” en té bona part de la culpa, però no pot obviar-se que ERC ha de reflexionar sobre el resultat. Personalment, la campanya no m’ha agradat gens. El “voto la independència perquè sóc egoïsta” no m’acaba d’encaixar. El 21 de febrer va venir el Puigcercós a un acte dels jerkis a
- ZP tornarà a ser reelegit. No és cap sorpresa, era de calaix. L’home ho ha fet bé i amb bones maneres. Per sort, haurà de conservar el famós “talante” perquè se li ha escapat la majoria absoluta. Realment, estic contenta que algú que ha intentat rebutjar la confrontació i enfronta els problemes amb optimisme, sobretot això darrer, segueixi més viu que mai.
(visita a les Corts 2005... s'havia de guanyar la confiança, molt simpàtic!)
- Per què encara no podem votar per internet? Les experiències d’altres països han funcionat...
Queden pendents unes línies sobre el Senat però, sense reforma no val res i, a més, el Congrés assenyala el plenipotenciari dels propers quatre anys. Quan acceptarem que tenim un sistema presidencialista?
Cada vegada estic més en contra d’aquestes eleccions “democràtiques”, val la pena tot plegat?
La manipulació del sistema electoral és un dels instruments institucionals més efectius per a obtenir més poder parlamentari. Com és ben conegut, a Espanya s’utilitza un sistema proporcional per traduir els vots en escons, però aquest deixa un cert marge per incidir en l’atribució. Hi ha quatre factors que perverteixen el nostre sistema electoral[1]: la magnitud de la circumscripció, el prorrateig electoral, la fórmula d’Hondt i el llindar electoral. L’esbiaix rau en la diferència entre suport electoral i el parlamentari, és a dir, en la desviació entre la proporció de vots i la d’escons.
La magnitud de la circumscripció és clau. El sistema espanyol es pot dividir en tres subsistemes ben diferenciats en funció dels escons que li corresponen a la circumscripció: majoritari (entre 1 i 5 escons; representa el 54% de les circumscripcions), intermig (entre 6 i 9 escons; representa el 35%) i proporcional (més de 10 escons; representa el 12%). A les eleccions al Congrés, l’única circumscripció vertaderament proporcional a Catalunya és Barcelona amb 31 escons en joc; Girona i Tarragona distribueixen les 6 butaques amb un lleuger esbiaix, mentre a Lleida els 4 escons es reparteixen afavorint descaradament els partits que han obtingut més vots.
| | % escons | % cens electoral | Índex representació (100%=prop) | |
| CAT | 13,4% | 15,4% | 87,5% | |
| BCN | 8,9% | 11,6% | 76,4% | |
| GI | 1,7% | 1,4% | 125,4% | |
| LLEIDA | 1,1% | 0,9% | 126,5% | |
| TGN | 1,7% | 1,5% | 114,7% |
* Escons i cens Congrés 2004.
La fórmula d’Hondt afavoreix en major mesura als partits grans i perjudica especialment als petits, sobretot si aquests són d’àmbit nacional. Malgrat això, aquest efecte només és significatiu en distribucions mitjanes (entre 6 i 9 escons).
El llindar electoral del 3% dels vots vàlids emesos en una circumscripció serveix per evitar la fragmentació electoral. En la pràctica aquest mecanisme no ha estat massa rellevant, perquè la seva incidència depèn de la magnitud de les circumscripcions i només entra en funcionament en aquelles circumscripcions amb més de 24 escons a repartir (únicament Barcelona i Madrid). A més, en cas d’haver pogut entrar al repartiment d’escons, la fórmula d’Hondt ja evita l’assignació.
En resum, el sistema electoral espanyol té un esbiaix conservador i majoritari. Els partits majoritaris de cada circumscripció estan sobrerrepresentats en detriment dels minoritaris, però, a més, els partits majoritaris de centre-dreta resulten més sobrerrepresentats que els de centre-esquerra, mentre que els minoritaris de centre-dreta són menys infrarrepresentats que els de centre-esquerra. Malgrat això, a Catalunya els efectes són lleugerament diferents. El gran beneficiat del sistema electoral a les darreres eleccions al Congrés va ser el PSC, ERC i CiU van quedar en un terme intermig depenent del pes específic, i els grans perjudicats van ser IC-V i, sobretot, el PP.
| Esbiaix (% escons - % vots) | |||||
| | CAT | BCN | GI | LLEIDA | TGN |
| PSC | 3,21% | 2,43% | 0,98% | 19,85% | 13,68% |
| CIU | -0,02% | -0,42% | 5,60% | -5,03% | -5,39% |
| ERC | 0,73% | -1,55% | 9,45% | 3,10% | -3,63% |
| PP | -3,20% | -0,23% | -11,72% | -14,90% | -0,75% |
| ICV | -1,73% | -0,23% | -4,31% | -3,02% | -3,91% |
| Total | 0% | 0% | 0% | 0% | 0% |
* Congrés 2004.
[1] Basat en l’article de José Ramón Montero i Ignacio Lago “Todavía no sé quiénes pero ganaremos”: la manipulación política del sistema electoral español publicat al nº110/111 de ZONA ABIERTA, pàgs 280-343.
Fa dues hores assistia a la cerimònia d’investidura de Robert Merton Solow com a doctor honoris causa de la pompeu. La cerimònia ha estat impressionant. Més enllà de les absurditats protocol·làries, els cants del cor i els violins ens han posat la pell de gallina, però els discursos encara han estat més captivadors. Un emocionat Jaume Ventura, professor de la casa i ex-alumne de Solow, s’ha encarregat dels elogis, el rector ha recordat la vessant social del personatge i l’esperat discurs del geni no ha decebut.
La biografia de Solow pot resumir-se en l’educació com a factor clau de l’èxit personal. Submergint-se en la sociologia i l’antropologia va passar per Harvard, Columbia i l’Exèrcit per acabar sent un dels economistes més brillants de la segona meitat del s.XX a la catedral, al MIT. Solow és conegut per la corba de Phillips, la funció de producció de l’elasticitat constant, els efectes de la negociació col·lectiva en termes de resultats del mercat de treball i serà recordat per desenvolupar un model de creixement econòmic que combina l’anàlisi dels estalvis, el creixement demogràfic i el progrés tecnològic i per la famosa productivitat total dels factors (PTF) o residu de Solow (el creixement no explicat pels factors de producció es deu a millores en la productivtat).
Arribava el torn de prendre la paraula. Les aparences apuntaven cap a una veu tremolosa i dèbil, un home vell i cansat. En canvi, he descobert un personatge orgullós del seu passat que, sense vanagloriar-se’n, s’ha dedicat a assenyalar allò que no havia pogut fer. S’ha excusat per haver optat per investigar com recuperar les economies que havien vist el seu capital físic destruït durant
Tot el seu discurs ha girat entorn de la necessitat d’incorporar criteris d’equitat. Els beneficis no es reparteixen d’una manera àmplia per a tots els grups. Les desigualtats han augmentat i els més pobres s’han mantingut igual o han empitjorat. La clau de volta radica en la productivitat dels llocs de treball, la qual condemna generalment a immigrants, joves i dones a perpetuar-se a la classe baixa. Solow admetia que la redistribució no és popular ni eficient. Solow encara utilitza el llenguatge de classes socials. Solow es deu horroritzar en veure la base del creixement espanyol de l’última dècada.
Un reconeixement a un dels majors representants del post-keynesianisme, un corrent pràcticament mort, però que pot tornar a entrar a escena si aconsegueix reformular-se. Necessitem alternatives, necessitem incorporar criteris d’equitat.
Només la salut ha pogut amb Fidel Castro. Va assolir el poder el 1959 desprès de fer fora un altre dictador i durant 49 anys ha resistit a les pressions d’un gegant que no ha parat de créixer tot adormint els seus compatriotes amb un somni que s’anava desfent. Amb el seu comiat hauria de quedar enrere l’agenda de revolucions llatinoamericanes i les engrunes d’una justícia social (sanitat, educació i habitatge) finançada pels dòlars turístics.
No me despido de ustedes. Deseo solo combatir como un soldado de las ideas. Seguiré escribiendo bajo el título "Reflexiones del compañero Fidel" . Será un arma más del arsenal con la cual se podrá contar. Tal vez mi voz se escuche. Seré cuidadoso.
Bush no li vol regalar ni un somriure en públic. El secretari de l’Administració nord-americana, John Negroponte, va afirmar que l’embargament a l’illa es mantindria. Malgrat això, el WSJ (20/02/08) assenyala que la política cap a Cuba canviaria si arribés a
Formalment, la compra de vots està penalitzada (art. 146.1 de
Incomprensiblement alguns sectors segueixen vivint de la política de confrontació, fins quan? I, ja posats, per què els mitjans han cobert els boicotejadors agitant-los encara més? I, no se’n serveixi, senyora Nadal, per arrencar més vots caient en la mateixa dinàmica polaritzadora.
No em deixo enganyar per les sigles i ideològicament, no comparteixo res amb aquesta organització. Malgrat això, considero que en democràcia, per imperfecta que sigui, les batalles no són de silencis imposats sinó d’idees. De fet, bona part dels assistents ens disposàvem al sa exercici d’escoltar a l’antagonista, no només per reforçar les pròpies idees, sinó perquè saber què pensa algú que té la meitat de possibilitats de governar la teva vida en els propers quatre anys importa.
