Robert Merton Solow

Fa dues hores assistia a la cerimònia d’investidura de Robert Merton Solow com a doctor honoris causa de la pompeu. La cerimònia ha estat impressionant. Més enllà de les absurditats protocol·làries, els cants del cor i els violins ens han posat la pell de gallina, però els discursos encara han estat més captivadors. Un emocionat Jaume Ventura, professor de la casa i ex-alumne de Solow, s’ha encarregat dels elogis, el rector ha recordat la vessant social del personatge i l’esperat discurs del geni no ha decebut.

La biografia de Solow pot resumir-se en l’educació com a factor clau de l’èxit personal. Submergint-se en la sociologia i l’antropologia va passar per Harvard, Columbia i l’Exèrcit per acabar sent un dels economistes més brillants de la segona meitat del s.XX a la catedral, al MIT. Solow és conegut per la corba de Phillips, la funció de producció de l’elasticitat constant, els efectes de la negociació col·lectiva en termes de resultats del mercat de treball i serà recordat per desenvolupar un model de creixement econòmic que combina l’anàlisi dels estalvis, el creixement demogràfic i el progrés tecnològic i per la famosa productivitat total dels factors (PTF) o residu de Solow (el creixement no explicat pels factors de producció es deu a millores en la productivtat).

Arribava el torn de prendre la paraula. Les aparences apuntaven cap a una veu tremolosa i dèbil, un home vell i cansat. En canvi, he descobert un personatge orgullós del seu passat que, sense vanagloriar-se’n, s’ha dedicat a assenyalar allò que no havia pogut fer. S’ha excusat per haver optat per investigar com recuperar les economies que havien vist el seu capital físic destruït durant la IIGM, en comptes d’intentar cercar els determinants del desenvolupament econòmic pels països subdesenvolupats. Diu que no disposava de tantes eines.

Tot el seu discurs ha girat entorn de la necessitat d’incorporar criteris d’equitat. Els beneficis no es reparteixen d’una manera àmplia per a tots els grups. Les desigualtats han augmentat i els més pobres s’han mantingut igual o han empitjorat. La clau de volta radica en la productivitat dels llocs de treball, la qual condemna generalment a immigrants, joves i dones a perpetuar-se a la classe baixa. Solow admetia que la redistribució no és popular ni eficient. Solow encara utilitza el llenguatge de classes socials. Solow es deu horroritzar en veure la base del creixement espanyol de l’última dècada.

Aquest admirable personatge acabava propugnant que “la teoria econòmica pot evolucionar per incorporar teories morals” i desitjant-nos “un creixement fort, pròsper i igualitari”.

Un reconeixement a un dels majors representants del post-keynesianisme, un corrent pràcticament mort, però que pot tornar a entrar a escena si aconsegueix reformular-se. Necessitem alternatives, necessitem incorporar criteris d’equitat.