Centres comercials

Marta Martí publicava a l'Expansión el dimecres passat, 28 de novembre, un article titulat "la dictadura del centre comercial" que reflexiona entorn del pes dels centres comercials a la nostra vida. Afirma que les pràctiques culturals i esportives per ocupar el temps lliure són de minories i que la moda és anar de compres. Fins aquí res de nou, ja fa temps que s'observa l'adveniment del capitalisme cultural. Les ciutats perden vida i "per prendre el pols ciutadà s'han de visitar els centres comercials: els nous pulmons de la ciutat per on es respira la vida de les seves gents". Aprop de casa tinc un Carrefour i des de fa uns anys he constatat que els dissabtes cada vegada s'omple més de gent que hi va simplement a badar.


"La ciutat és percebuda avui com un mitjà de treball. Un espai caòtic, hostil i allunyat de l'interès personal. En canvi, el centre comercial es reconeix com un lloc proper, confiable i ple d'il·lusió". Afegeix que "el més important no és gastar-hi diners, sinó passar el temps". En definitiva, els centres comercials són "espais atemporals on s'atrauen els visitants amb promeses de benestar". La ciutat, l'ateneu, l'espai públic ha perdut el seu caràcter socialitzador. Ara els centres comercials es dediquen a tenir al personal absurdament entretingut evitant una socialització enriquidora i, a més, l'enganyen generant expectatives de dubtosa materialització i equivalent consum a felicitat. Quedar-se bocabadat vivint una vida que no és la teva, mentre el sistema es va perpetuant.

Més enllà del canvi cultural, sembla que econòmicament es comencen a observar els efectes d'aquesta gran concentració: el Secretari General de la UGT criticava fa uns dies als matins a tv3 el poder de les grans xarxes de distribució per fixar els preus dels productes.

Igualtat de gènere a la política

El 22 de març les Corts van aprovar la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes. Entre d’altres, aquesta llei persegueix una composició de gènere equilibrada a les llistes electorals:

A l’article 78 de la mateixa i modificant la Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General afegint un nou article (44 bis):

1. Las candidaturas que se presenten para las elecciones de diputados al Congreso, municipales y de miembros de los consejos insulares y de los cabildos insulares canarios en los términos previstos en esta Ley, diputados al Parlamento Europeo y miembros de las Asambleas Legislativas de las Comunidades Autónomas deberán tener una composición equilibrada de mujeres y hombres, de forma que en el conjunto de la lista los candidatos de cada uno de los sexos supongan como mínimo el cuarenta por ciento. Cuando el número de puestos a cubrir sea inferior a cinco, la proporción de mujeres y hombres será lo más cercana posible al equilibrio numérico.

(...)

2. También se mantendrá la proporción mínima del cuarenta por ciento en cada tramo de cinco puestos. Cuando el último tramo de la lista no alcance los cinco puestos, la referida proporción de mujeres y hombres en ese tramo será lo más cercana posible al equilibrio numérico, aunque deberá mantenerse en cualquier caso la proporción exigible respecto del conjunto de la lista.

Aquestes previsions també s’han d’aplicar a les llistes de suplents i al Senat, però no seran exigibles en els municipis de menys de 5.000 habitants.

Aquest propassat dimarts la Federació Espanyola de Municipis i Províncies va presentar un estudi comparant la representació femenina entre les eleccions locals del 2007 i les del 2003 per a observar els efectes de la norma.

El 2003, el 23% dels electes eren dones, mentre al 2007 aquest percentatge només arriba al 31%. És a dir, no s’arriba al 40% que pretenia la Llei perquè, tot i figurar a les llistes en aquest percentatge, ho feien en les darreres posicions de cada 5 persones de la llista. Com que el partit corresponent no ha assolit tot el tram, no han estat escullides. Cal afegir-hi que els municipis de menys de 5.000 habitants, lluny de fer baixar la mitjana per manca d’obligació jurídica, han augmentat la representació de la dona, que ha passat del 32% al 39%. Una paradoxa. Els municipis sense vinculació jurídica quasi han assolit la representació mínima que estableix la Llei, mentre aquells que hi estaven obligats, tot i millorar-ne la presència, es queden lluny de l’equilibri.

Més enllà de la quantitat de dones que trobarem als ens, cal veure quines posicions ocuparan. La Llei parla de quantitat però no de qualitat. L’esbiaix encara s’incrementa més si diferenciem per responsabilitats (segregació vertical) i per àmbits (segregació horitzontal). Les dones segueixen lluny dels llocs de direcció (alcaldies, vice, tinents, Juntes, etc) i aquesta tendència es fa més evident com més petit és el municipi (el 15% en municipis petits enfront del 23% en els més grans) perquè hi ha menys càrrecs per repartir.

La distribució de carteres també té connotacions de gènere. No només no es confia en les dones per a llocs directius sinó que també se les aparta de les àrees competencials més importants a nivell municipal: hisenda (28%), urbanisme (17%) i govern (26%). En canvi, se les col·loca en aquelles regidories que requereixen una especial sensibilitat com serveis socials (62%) i igualtat (90%).

Sense cap mena de dubte, on s’observa més discriminació és a les alcaldies, el màxim càrrec local, i cap partit mostra una tendència contrària. El 16% dels alcaldes del PSOE són dones, el 14% ho són al PP, el 15% a IU, el 11% a CiU i només el 5% a ERC.

Les xifres mostren una millora en la representació femenina, però s’observa que les diferències persisteixen doncs la balança es manté clarament a favor dels homes. Així doncs, l’augment de representativitat de les dones merament s’atribueix a la voluntat de complir la llei en les seves mínimes prescripcions. Encara queda molt camí per recórrer.

Jornada de reflexió

A qui votaré demà?

Per primera vegada no tinc clar a qui votar. Lògicament els meus pensaments oscil•len dins d’uns certs límits, qualsevol partit d’esquerra opta a aconseguir el meu vot. Tot i que no sóc partidària de contribuïr a l'acomodació al govern del tripartit (serà el quart) perquè últimament tinc la impressió que pensen que el consistori és propietat seva, aquesta és la meva opció preferida. A més, han renovat les llistes i no hi ha cap combinació alternativa satisfactòria.

Quin criteri utilitzaré per decidir-me?

- Vot ideològic? D’esquerres i catalanista, clarament ERC.

- Vot per l’empenta demostrada? Per IC-V.

- Vot de gestió? Al PSC, pels grans projectes que ha promès i realitzat durant aquests anys. (oblidant els greuges)

- Vot estratègic? Com es veu a la taula, al PSC se li va escapar l’últim escó per només 27 vots. Pels altres partits, el meu vot no seria rellevant. Malgrat això, cada comtesa és diferent.

- Vot atenent als programes? Ja que ens costa més d’1€ rebre a casa la seva propaganda, he fet una ullada a les propostes. Propostes? Representa que la política municipal és l’àmbit polític més proper al ciutadà i, per tant, des d’on es pot passar d’una política abstracte a una de més real i concreta on el ciutadà es senti partícep. On són les propostes?

- Vot geogràfic? Què fan els meus veïns més immediats (districte V, secció 11)? Un 34% vota el PSC, un 23% CiU, un 20% ERC, un 11% IC-V, un 7% PP i 3% l’AUP.

- Vot d’oportunitat? Votaria a la CUP (a la figura està representada per l’AUP). A les passades municipals es va quedar a les portes d’entrar al consistori. Només els faltaven 456 vots. Utòpics extrems, però podrien ser una veu jove amb propostes interessants i trencadores a l’Ajuntament.

Hi ha quelcom de nou a aquestes eleccions?

- No es presenta el Jordi Valls. Ell és qui ha liderat Manresa durant les dues passades legislatures i bona part de la present fins que va fer el salt a la Generalitat amb la renovació del Maragall. Un salt sospitós si tenim en compte que no forma part de l’actual Govern. Es justifica pels criteris establerts o per seguir la freqüent estratègia del PSC de convertir-los en alcaldes abans de superar els comicis? Tampoc es presenta en Fontdevila, qui també ha fet el salt a l’administració autonòmica.

- Hi ha dos partits nous que ni considero pel simple fet que no estan presents al territori (Ciutadans i Plataforma). Com pots volguer governar un Ajuntament sense ni tan sols conèixer-lo (i ja no parlo de residir-hi). Pura ambició pel poder. També es presenta el Partit Republicà català, algú sap qui són, ha vist algun cartell o acte seu?

Previsions?

Majoria d’esquerres i reedició del tripartit (la 4t), tot i que decreixeran en el nombre global de vots; no a favor de convergència ni del PP, sinó d’alguna de les forces que no estan representades. Aquestes últimes, però, no aconseguiran cap escó.

* Els resultats de les municipals del 2003.

(Si no us enrecordeu d'Hondt: http://ca.wikipedia.org/wiki/Regla_D'Hondt)

Desigualtat a l'IRPF

(...) Porque lo que viene denominándose "reducción de impuestos" es en realidad rebajas del IRPF; la recaudación de otros, como el IVA o los especiales, que no producen rechazo directo, sube sin parar.

Con el tiempo, en el sistema fiscal español han aparecido problemas muy graves que los gobiernos reconocen y lamentan, pero no afrontan con determinación. El fraude fiscal es sin duda el más importante. El hecho de que una parte de las rentas generadas circule fuera del alcance de la Hacienda pública -algunos cálculos sitúan el fraude en el 10% del PIB- indica que el sistema es injusto y, además, estimula la resistencia a declarar de quienes contribuyen limpiamente según las rentas que obtienen. La Agencia Tributaria se suele conformar con programas rutinarios de inspección con resultados también rutinariamente satisfactorios, pero siempre insuficientes para considerar que se ha recortado sustancialmente el fraude.

El IRPF se ha convertido en un impuesto perversamente desigual. Sólo declaran por la totalidad de las rentas quienes no pueden zafarse de hacerlo, es decir, los asalariados. Resulta insultante que, según la Memoria de la Agencia Tributaria 2005, menos del 10% de los contribuyentes declaren retribuciones anuales superiores a los 36.000 euros; o que los empresarios y profesionales declaren como media una renta anual de 9.400 euros, la mitad de la renta media declarada por los asalariados. El IRPF necesita, más que de rebajas tarifarias, de una reconsideración a fondo de los mecanismos de tributación. Y de un esfuerzo muy enérgico para conseguir que paguen todos los que tengan que pagar, y exactamente por lo que tienen que pagar.



[Editorial petit de El País del 05/07/2007]




No fan falta comentaris, oi?

Cap al mar!

Salutacions a tots els capitans/nes de vaixell. Avui decideixo emprendre el viatge que em portarà a compartir periòdicament les meves experiències i coneixements amb vosaltres. M'interessen la política, l'economia i la història i intentaré exposar a la bandera del meu vaixell allò que en vaig aprenent.

El mar avui està tempestuós i les turbulències m'inquieten, però avançar cap a una mar més tranquil·la és el meu destí. Voleu compartir amb mi aquest viatge?