La mala estimació dels beneficiaris de la llei de dependència

La Llei de l’Estat 39/2006, coneguda com la llei de la dependència, és una de les poques que s’han aprovat acompanyades d’una memòria econòmica. El propòsit d’aquesta darrera és quantificar l’impacte que tindrà la nova norma en les arques públiques. Ara bé, de res serveix fer la memòria si les xifres en què es basen les estimacions no són fiables, i això és precisament el que ha succeït amb aquesta Llei.

La implementació de la Llei s’ha vist alterada per unes estimacions errònies, la qual cosa està provocant retards i encara agreuja més la situació de l’erari públic en temps de crisi. En el Llibre Blanc que acompanya la Llei es mostren les projeccions del nombre de persones dependents per a les activitats de la vida diària per graus de necessitat basant-se en la projecció demogràfica de l’INE. Aquestes dades han estat claus per a poder estimar la demanda potencial de persones dependents, la qual cosa és vital no només per assegurar el degut compliment dels tràmits administratius sinó perquè hi ha una despesa econòmica enorme al darrera i, a més, hi ha més d’un nivell governamental implicat en la despesa. S’esperava que al 2010 només hi hagués 223.457 persones amb una dependència reconeguda de tercer grau. A dos de novembre de 2008 aquesta xifra ja ha estat superada, doncs 332.091 persones han estat dictaminades amb el grau 3, un 48% més de l’esperat pel 2010 segons les estadístiques publicades pel SAAD.

Carme Capdevila, la Consellera competent, ha denunciat en diverses ocasions que el finançament és insuficient, que de cada 3’25 € que paga Catalunya, Espanya només en paga 1, quan la llei estableix que hauria de ser la meitat. A més, es queixa que en la determinació dels fons addicionals no es té en compte el nivell de vida, el cost de vida ni tampoc el cost dels diversos serveis que s’han de prestar. La situació es tal que la Consellera, d’ERC, va amenaçar a l’Executiu espanyol en suspendre l’aplicació de la llei. Zapatero va replicar que estaven complint estrictament la llei i la memòria, és clar que aquestes estan equivocades. El problema segueix vigent, fa deu dies el Parlament aprovava una moció (38/VIII) sol•licitant l’ampliació del finançament, la inclusió de fons per a la creació de nous centres i també reclamava el repartiment de les despeses de gestió de les prestacions.

Parlar de la llei en si, d'un esperat quart pilar de l'Estat del Benestar que neix esquerdat i d'una presa de pèl política de la qual només se'n salva un sistema de copagament encertat, és posar-se de mal humor i ara mateix no en tinc ganes.

El dèficit sanitari

Aquesta mateixa setmana la Consellera de Salut, Marina Geli, anunciava un concurs d’idees entorn de com finançar la sanitat. A continuació es recullen algunes de les propostes que s’han plantejat per pal·liar la insuficiència financera prevista en el sector per a cadascun dels tres possibles camins a recórrer: augmentar el finançament públic, augmentar el finançament privat o augmentar l’eficiència en la provisió dels serveis.

1. Augmentar el finançament públic
1. Redistribució interna entre programes públics: implicaria demostrar que té una relació cost-benefici superior que altres polítiques.
2. Increment de la recaptació impositiva generant més ineficiència en elevar la pressió fiscal o a través dels regressius impostos afectats.
3. Configuració d’un tipus reduït o superreduït d’IVA sanitari, doncs aquestes organitzacions suporten IVA però no el poden repercutir. Una mesura similar s’aplica a les obres de manteniment i rehabilitació d’habitatges.

2. Augmentar el finançament privat
1. Incrementar els copagaments i introduir-ne de nous, doncs actualment són molt baixos i poc equitatius. A més, contribuirien a racionalitzar la demanda. Es podrien dissenyar com un percentatge o un import fix, i es podrien vincular a la renda de manera que no fossin inequitatius.

3. Augmentar l’eficiència en la provisió
1. Seleccionar els tractaments que minimitzin els costos i maximitzin les millores de salut. Per exemple, la prescripció de genèrics, l’elaboració de guies de bones pràctiques, reduir l'excessiu assistencialisme, etc.
2. Assignació de tasques òptima. Els metges realitzen feines que poden assumir altre personal com les infermeres i, així, reduir el cost del servei.
3. Millorar la gestió de les organitzacions sanitàries en el si de la pròpia organització. En aquest sentit, les experiències dels centres d’atenció primàries autogestionats poden obrir noves perspectives.
4. Millorar la gestió entre les organitzacions sanitàries. A escala local, incrementar la col·laboració, cooperació i coordinació per evitar una eventual sobreoferta de serveis, promovent una especialització eficient i també evitant la duplicació de proves.
5. Debilitar el pes del sindicat de metges en les negociacions salarials. A Catalunya hi ha un sindicat corporatiu (Metges de Catalunya) i dos sindicats de classe (UGT i CCOO). La professió mèdica s’ha decantat tradicionalment pel sindicat corporatiu, és a dir, aquell sindicat que defensa única i exclusivament els interessos dels metges, al contrari d’altres sindicats (els de classe) que també vetllen per les condicions laborals d’altres professions, i això fa que tradicionalment assoleixin unes majors concessions, especialment des de que poden negociar amb cada CCAA.

La qüestió de fons és quina despesa sanitària considerem que és socialment adequada. Aquesta pot descomposar-se entre la despesa en morbiditat (epidemiologia) i la despesa en mortalitat (abans de morir és quan es produeix la major despesa: un 5,1% dels beneficiaris del Medicare americà es moren en el mateix any i representen el 29% del pressupost del programa). Així doncs, potser cal un canvi de mentalitat social entorn de la mort.

Accessibility: travel time to major cities

Take a look at the global map of travel times to major cities. It's quite interesting that 95% of world population lives in 10% of the land, but it's more awesome that only 15% of the people in developed countries live more than one hour far from the nearest city, whereas this rate increases to 65% in developing countries. Forget about developing a local community in the forest, economic growth requires human concentration and travel times are an essential factor.

Multilinguism in UPF

Today an open event has taken place in UPF to present the new language plan, which is supposed to be based in multilinguism. The idea is quite simple: all the members of the universitarian community should be able to understand one of the three main languages of the University (Catalan, Spanish and English).

Only the degree in economics has a 50% of the courses offered in English for 1/4 of the students, the rest is taught in Spanish or Catalan (of course, except from language courses). That is really a pretty small offer. I believe when you are fluent in something you have to move on to improve another thing. All domestic students dominate Catalan and Spanish, so why don't follow the lessons in the worldwide language? I think is not necessary to justify the importance to learn it.

Also, great teachers could be hired, although that's something not happening now.. International students would have a broader range of courses and we all know that diversity enriches. I just think about it as the other way round: if I want to go to a Finnish university for only three months (like most of US students do in UPF), I would try to approach to the culture, but I don't think it's worth to study Finnish for such a short time, so I would like to attend all the lessons in English! I perfectly understand that only South American girls want to learn Catalan, because they already know Spanish, as the bureaucrats of the "linguistical exchange program" told me.


The public was absolutely biased. All the opinions expressed in the open call only represented those who want to increase the Catalan share. Most of the people committed to study, the majority of whom want to pursue further studies abroad, recognize the importance to learn them and taking lessons in English is a preparation for coming years. Maybe the problem is a mismatch between the aim of degrees and the motivations to pursue them to signal oneself, but that's another debate.

Although my first best is to have a good teacher, independently of using one of three languages aforementioned, I recognize that language matters and this is why I would like to have the chance to take all the degree in English.


Read more: http://www.upf.edu/llengues/pam

Mediterranean sceneries

Until November 30^th there is an exhibition of Mediterranean photographs in Manresa devoted to show sceneries taken in all the countries around it. Although most of them have different cultures, sun&sea influence has created a common background and this exhibition illustrates it. The value is even higher when realizing that most of the photos were taken in the nineteenth century, in the beginning of photography.

In my opinion, these are the best:

Genova, 1895, Via Gran Madre di Dio and Ponte de Carignano. Amazing. A way of life shaped by the sun. The clothes dry up in the street, a low-income quartier with open or broken blinds and dirty walls, still using animals to carry heavy things, stress-free people.. everything has another pace.

Alger, 1890. Another must see, although it’s a bit disappointing because is a rather small one.

All the photos belong to the Museum of Photographic History Fratelli Alinari based in Florence and were exhibited for the first time in Spain two years ago in Alicante within the framework of the Mediterranian Foreign Ministers meeting.


Sala d'exposicions Caixa de Manresa
Plana de l'om, Manresa
18-21h

Congratulations Mr. Krugman!

Last Monday Paul Krugman won this year's Nobel Prize in Economics, the most prestigious award in the field, for his contributions to new trade theory (summarized by Krugman, by the Prize Committee). As always there are some critics and I'm not the right person to judge them, but Krugman was the one I prefered among the the candidate list. I really enjoyed reading his textbook on International trade (with Obstfeld) and some of his op-eds. Congratulations!

See also his speech in Princeton's cerimony.

El cicloturisme: producte sostenible al delta de l'Ebre

La setmana passada, del 16 al 20 de setembre, vaig assistir a aquest curs d'estiu coordinat per Xavier Abril, organitzat per la Universitat Rovira i Virgili i celebrat a l'Ecomuseu del Parc Natural del delta de l'Ebre a Deltebre. A continuació podeu llegir les quatre idees que me'n vaig endur.

En primer lloc, val a dir que més que qüestionar el cicloturisme, en aquest curs d’estiu es van posar en entredit les diverses traves polítiques, administratives, econòmiques i naturals que n’endarrereixen l’aprofitament.

El curs es va iniciar amb una presentació dels itineraris ciclistes al Delta a càrrec de Xavier Abril, tècnic del Parc, que va posar en evidència que tot està per fer i que la complexitat administrativa, natural i d’estructura de la propietat del territori dificulta la tasca. Malgrat això, les perspectives de futur són optimistes doncs el Parc gaudeix de la Carta Europea de Turisme Sostenible i l’aplec dels principals agents del territori al PUOSC pot facilitar acords i finançament. Des d’un punt de vista aplicat cal afegir les impressions després d’haver recorregut tres dels itineraris senyalitzats i arranjats: el número 1 i 2 no estan ben senyalitzats i, a més, no s’aprofiten els itineraris per mostrar informació complementària a través de plafons i panells (excepte en els miradors i centres d’interpretació).

Més tard, un membre del Cos de Mossos d’Esquadra ens va explicar la normativa ciclista. Tot i que va assenyalar que la reforma de la llei de circulació és més favorable als ciclistes perquè considera els grups com a unitats possibilitant-los circular paral·lelament, aquesta és coneguda com “la llei anticiclista” per les associacions d’usuaris. El ponent també va aclarir en quins casos era obligatori l’ús del casc (vies interurbanes, excepte si es tracte de rampes ascendents perllongades, en temperatures extremes o ciclistes professionals).

La Cristina Poblet, doctora en Economia per la UB, va exposar els costos i beneficis de la bicicleta com a eina de mobilitat en funció del grau de conscienciació dels impactes (dimensió monetària i externalitat). Tanmateix, va repetir que la quantificació d’aquests implica l’assumpció de supòsits que poden qüestionar-ne la validesa, és a dir, que les direccions i magnituds dels efectes són relatives. Un clar exemple són els sistemes de lloguer públic de bicicletes que s’estan implantant a les grans ciutats, almenys fins ara en comptes d’afavorir el subvencionat transport públic li esgarrapen usuaris, agreujant-ne el nivell sub-òptim d’utilització.

Per cloure la tarda la Marta Farrero, adjunta a gerència del Patronat de Turisme de les Terres de l’Ebre, va descriure el cicloturisme reproduint una presentació de l’Empar Vaqué degut a l’absència d’estudis propis i va assenyalar la manca de teixit associatiu i professionalitat dels agents del territori i l’existència d’altres propostes turístiques d’èxit, fan que el cicloturisme no sigui avui una aposta prioritària per la Diputació de Tarragona.

Després de l’adinerada venia la pobra, la tercera tarda vam poder escoltar la Roser Anguera, tècnica del Consell Comarcal del Baix Ebre, que va atribuir les nombroses deficiències de la via verda que transcórrer entre Tortosa i Valdegorfa a la precària situació financera dels consells comarcals, els ens gestors.

Més tard, l’Albert García, portaveu de la Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta, va deixar ben clar que el projecte de xarxa bàsica catalana segueix en un calaix. I, a més, la decepció va ser doble en conèixer que el projecte ni tan sols consisteix en la creació de carrils bici exclusius interurbans, sinó que pretén aprofitar vies amb un trànsit baix.

El darrer dia tocava emmirallar-se amb un dels països més proclius a la bicicleta i amb un altre delta amb molts més quilòmetres ciclables. El cònsul d’Holanda a Barcelona va deixar els assistents bocabadats amb l’estat de la qüestió a holanda: una política molt favorable a les bicicletes que té una molt bona acollida. Malgrat això, personalment no crec que Holanda sigui un paradís ciclista doncs la pluja i el fort vent són grans impediments. En aquest sentit, evidentment es tracte d’una opció política legítima, però no sé fins a quin punt els beneficis d’aquesta gran xarxa interurbana superen els costos en relació a altres projectes alternatius perquè el seu aprofitament està molt condicionat. L’evolució del nombre de bicicletes em va resultar especialment interessant: a principis de segle n’hi havia moltíssimes més que no pas ara, només s’han recuperat parcialment de la caiguda provocada per la popularització de l’automòbil a mitjans de segle, i aquest ressorgiment en el darrer terç hauria de ser relativitzat per les pautes demogràfiques. També voldria afegir que la correlació positiva entre ingressos i tinença de bicicletes s’explica fàcilment pel tractament fiscal favorable que se’ls a través de deduccions.

Finalment, l’última ponència del curs va servir per presentar els itineraris ciclistes del Delta del Po a càrrec de Giacomo Benelli i vam poder observar que l’Ebre està molt endarrerit en relació al seu homòleg. Malgrat això, aquesta ponència no va servir per conèixer els resultats de l’explotació cicloturista. És a dir, sabem que tenen un xarxa molt més àmplia, però seguim desconeixent-ne els resultats.