Estic completament d’acord amb els objectius i mètodes de Bolonya, però una cosa es el plantejament teòric i una altra l’aplicació. He tingut ocasió de fer unes quantes -bastantes!- assignatures intensives i el resultat és ambivalent, depèn totalment del professor que hi ha a darrera.
Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre Bolonya, però m’he decidit a fer-ho avui i a la lleugera perquè la implementació comença a ser preocupant. Diuen que no t’adones que quelcom va malament fins que la vius, aquí teniu els meus senyals d’alarma:
Els bons professors van deixant assignatures. Fa unes setmanes em comentaven que un dels pesos pesants deixava de fer una de les dues assignatures que realitzava per la major pèrdua de temps que li comporta el nou sistema. No és un cas aïllat.
Les hores de consulta no són suficients. Fa tres mesos vaig enviar-li un missatge a un professor per fer-li unes consultes i em va respondre que ja tenia les hores de tutoria completes. Em vaig quedar astorada, era un fet inèdit. Avui una companya m’explicava que li ha enviat dos emails al professor en setmanes diferents i que ell li havia contestat dient que necessitava les hores per preparar els materials de classe (i no és d’aquells que passen dels alumnes).
El problema de fons és el finançament, irresolt abans de Bolonya i agreujat amb aquesta. Falten diners. Tornem al debat sobre les solucions. Avui llegia a El Mundo que ni Oxford se n'escapa de tenir maldecaps a les arques. Allà el debat gira entorn de l’elitisme econòmic, és a dir, del dilema de pujar les taxes. (A Espanya els estudiants paguem poc més del 10% del cost real a les públiques, mentre al Regne Unit aquest percentatge s’eleva al 25%).
Continuarà.
