Refugi d'inquietuds

I am back!

2011-12-03T20:45:00.001+01:00

I am not sure that I will have time to write with theintensity that Maria Callas interpreted Madame Butterfly, but the passion isstill here. I am back!

El lliurament de la targeta sanitària europea

2010-08-05T20:19:00.003+02:00

Quatre dies ha tardat a arribar-me la targeta sanitària europea! Impressionant, ha de ser un rècord entre els assumptes administratius que no suposen una despesa pel beneficiari! Dilluns vaig anar a una oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social per renovar-me la targeta sanitària europea. Tot i que saber que es pot demanar per internet (sense haver de disposar d'un certificat digital), vaig preferir anar a l'oficina perquè la necessitava de manera imminent i a internet assenyalen que poden tardar fins a 10 dies en lliurar-la. No me la van donar al moment (el format de la targeta no ha canviat i abans sí que ho feien, què n'han fet de les màquines per fer la targeta, per què cal incórrer en una despesa addicional, 3 papers de certificat provisional i una carta postal), però al cap de quatre dies ja m'ha arribat. Quatre dies!

Sempre criticant a l'Administració, doncs avui toca felicitar-la!

ZP i el país de les meravelles

2010-05-14T13:39:00.006+02:00

Zapatero ha deixat de ser Alícia al país de les meravelles i ha agafat les estisores. 22% d'atur, 12% de dèficit.. l'economia espanyola està pels terres. Les retallades anunciades dimecres per ZP segurament marcaran el fons d'una crisis que ni molt menys s'ha acabat. En aquesta anunciadíssima conjuntura, em fa molta moltíssima gràcia recordar l'article "Antes alemana que catalana" que va escriure un Miguel Sebástian, futur Ministre d'Indústria, especialment il·luminat.

Febrer 2008, EL MUNDO; a través de Reggio:

ECONOMIA Y EMPRESAS: MANO IZQUIERDA

El Presidente del Gobierno anunció recientemente un importante objetivo económico para nuestro país: alcanzar a Francia en renta per cápita en 2013 para, unos años más tarde, superar también a Alemania, ambos hechos por primera vez en nuestra Historia.El objetivo, ambicioso pero alcanzable, se lanza cuando Eurostat ha publicado hace apenas dos meses que España ha superado por primera vez la renta per cápita media europea, es decir hemos alcanzado la convergencia real con la Unión Europea.

Esta ansiada meta se ha conseguido gracias al esfuerzo de los españoles, empresas, trabajadores y administraciones públicas y, por qué no decirlo, gracias a la ayuda de los fondos europeos, de los que seremos receptores netos hasta 2013 en virtud de los resultados de la negociación en 2005 de las Perspectivas Financieras Europeas 2007-2013, que ahora se pueden valorar como un notable éxito del ministro Moratinos y su equipo negociador.

En este año también hemos conocido que España ha adelantado por primera vez en renta per cápita a Italia, convirtiéndonos en el país número 12 de la Unión, tras 20 años de incómodo puesto 13, y nos colocamos inmediatamente detrás de Francia, Alemania, Finlandia y el Reino Unido, por este orden.

En los años 70, Italia se planteó como objetivo adelantar al Reino Unido en renta per cápita. El país, fundamentalmente la industria, se volcó en esa tarea. A eso le llamaron «il sorpasso», el adelantamiento, objetivo nacional que consiguieron en 1976.La alegría les duró 25 años, y en 2002 el Reino Unido no sólo volvió a adelantar a Italia, sino que se situó como uno de los países más ricos de la Unión. Fijarse metas ambiciosas es un requisito para conseguir objetivos colectivos como el que ahora se plantea España.

En 1986, cuando España ingresa en la Unión Europea, Italia nos sacaba 30 puntos de diferencia, un desfase idéntico al que existe hoy entre España y Suiza, por poner un ejemplo de país muy rico.Y en 20 años se ha esfumado esa diferencia. En 1996 el desfase se había recortado a 25 puntos, un ritmo lento, pero inexorable hacia la convergencia. En 2003 la diferencia se redujo hasta los nueve puntos, y desde entonces hasta 2006, no sólo hemos convergido, sino que ahora le sacamos dos puntos a Italia y probablemente en 2007 se ampliará nuestro diferencial de renta per cápita en al menos otro punto adicional.

¿Qué hubieran pensado los políticos que firmaron el ingreso de España en la Comunidad Europea si alguien les hubiera dicho que 20 años más tarde íbamos a conseguir nosotros «il sorpasso» frente al entonces país de moda en Europa? ¿Y si leen o escuchan que en otros 10 años España puede ser más rica que Francia y Alemania, países a los que emigraron las generaciones de nuestros padres y abuelos a mediados del siglo XX?

El gráfico muestra el proceso de acercamiento de la renta per cápita española a la alemana, ambas medidas en paridad de poder de compra y según los datos más recientes de Eurostat. En 1991, un año después de la reunificación alemana, el gigante centroeuropeo nos sacaba casi 30 puntos de renta per cápita relativa. Hoy nos saca apenas nueve puntos. No es descabellado pensar en un adelantamiento antes de los 10 años. Y a Francia, que no aparece en el gráfico pero que tiene una renta per cápita inferior a la alemana, se la puede alcanzar en la próxima legislatura, aunque Zapatero ha fijado como objetivo prudente el año 2013.

Adelantar o superar a Francia y Alemania requiere ambición política y, probablemente, políticas de Estado consensuadas entre todos los partidos. La insistente referencia a los «valores promedios europeos» como objetivos a alcanzar debe aparcarse si pretendemos superar ese promedio y convertirnos en un país líder en el continente, siguiendo el ejemplo de los países más exitosos, como Irlanda y los países nórdicos. Se trata sin duda de un importante cambio de mentalidad para un país que ha tenido como gran objetivo nacional alcanzar la media europea. Lo ha sido desde 1959, con el Plan de Estabilización. Lo fue con nuestro ingreso en la Comunidad Económica Europea en 1986, con la creación del Mercado Unico en 1992 y participando en el nacimiento de la Moneda Unica en 1998.

Será necesaria una mayor inversión en nuestro aparato productivo, así como en infraestructuras y en investigación y desarrollo.Harán falta importantes reformas en el ámbito fiscal, laboral, industrial, profesional, educativo y en el funcionamiento de los servicios públicos. Habrá que abordar el reto energético y el del fomento empresarial. Atraer talento y capital extranjeros.Apoyar a nuestras empresas en su proyección internacional. Favorecer la incorporación de la mujer a nuestro mercado de trabajo. Pero, sobre todo, será necesaria una actitud distinta de nuestra clase política.

En esta década también hemos asistido a otro fenomenal adelantamiento que nos debe servir de modelo y que nos permite ser optimistas: el de la renta per cápita alemana por parte de Cataluña, adelantamiento que tuvo lugar en 2000. En 1995, la diferencia relativa de renta per cápita entre Cataluña y Alemania era de unos 10 puntos, es decir, superior a la que existe actualmente entre el conjunto de España y Alemania. Y en apenas 10 años no sólo no se ha cerrado esa brecha sino que hoy la renta catalana es un 6% superior a la alemana, y el gap continúa ensanchándose. Cataluña sigue siendo uno de los motores de la economía española y en los últimos años ha mejorado su comportamiento relativo frente a los gigantes europeos. No puede hablarse del éxito de España sin reconocer este éxito de Cataluña, pese a las barbaridades que se han escrito y dicho contra ella desde algunos lugares de España, generalmente por parte de supuestos patriotas de pacotilla.

Adelantar a Alemania supone por parte de España seguir la estela de Cataluña de las últimas décadas. Porque la renta per cápita española, en su proceso imparable de convergencia y progreso económico en Europa, antes será alemana que catalana.

msebasti@ccee.ucm.es

© Mundinteractivos, S.A.

Miguel Sebastián Gascón (Madrid, 13 de mayo de 1957) es un economista y político español, que fue candidato a la alcaldía de Madrid por el PSOE en las elecciones municipales de 2007.

Es Licenciado en Ciencias Económicas y Empresariales por la Universidad Complutense de Madrid y Doctor en Economía por la Universidad de Minnesota y por la Universidad Complutense. Es Profesor Titular de Fundamentos del Análisis Económico, de la Facultad de Ciencias Económicas de la Universidad Complutense de Madrid.

Dies the man that put Barcelona in the map

2010-04-22T18:54:00.005+02:00

Yesterday, 21st of April, Juan Antonio Samaranch died. My biased judgement is that he wrote a black book with only two golden pages:
1) He turned the IOC into a political and business machine. The games at Seoul, the "Coca-cola games at Atlanta", the games in China (postponed due to the scandalous Sydney's designation).
2) He put my loved Barcelona in the map. It was not the opportunity to transform the city, but the fact that hundreds of millions of people discovered Barcelona the main consequence of the 1992 games.

However, I think the global judgment differs from mine as shown when his former colleagues didn't support his last will of making Madrid a olympic city (choosing Sao Paolo for the 2016 games).

Do you prefer a grey or a colorful picture?

Accidente vital

2010-03-29T12:19:00.005+02:00

Hoy en La Contra de la Vanguardía hay una interesante entrevista a Gary Jobson, presentado como cronista de vela y navegante. Me ha hecho pensar otra vez acerca de los avatares de la vida. Fue diagnósticado un cáncer y después de dos años de lucha lo superó. Sin embargo, él dice claramente que hay un "Jobson antes" y un "Jobson después". Sin desearlo y de golpe, podemos convertirnos en una persona totalmente distinta a la que tenemos que acostumbrarnos. El nuevo Jobson reconoce que vivía encerrado en si mismo sin preocuparse de los demás y que la enfermedad le ha hecho levantar la vista de su ombligo.

¿Como en la vida?

También. ¡Yo tengo suerte de estar vivo!

¿Por qué?

Me diagnosticaron en el 2003 un cáncer mortal: linfoma. No fue divertido: dos años de tratamiento, quimioterapia, trasplantes... Hay un Gary Jobson antes y otro después.

¿Cuál es la diferencia entre ambos?

Antes yo estaba en mi mundo. Ahora estoy en el mundo: me intereso por los demás.

Dixit.

Winter postcards and le Mur pour la paix

2010-02-18T17:16:00.009+01:00

I love this photo. Zoom into my face. Happiness! :)

Now, do you see what is behind me? No, I'm not referring to the tour Eiffel. I want to talk about the monument for peace (Monument pour la paix). It was "illegalment construit" in 2000 and neighbors have fought for its demolition. I kind of sympathize with a claim for peace just in front of the École Militaire (Military school). There is a political discussion about this subject, but hurry up to take a shot of it before it is finally demolished.

All letters that Rachida Dati (Maire du 7ème) has sent and received related to it can be read in the website of the Mairie of the 7ème. I really recommend the one sent to Mitterrand Jr.

However, if you are a tourist what probably has annoyed you when walking in Champs the Mars (the name of the gardens where it is placed) is an armyt of vendeurs à la sauvette (illegal sellers of souvenirs). Our lovely neighbors also mind about them.

(Illegal) Cycling races in Paris

2009-11-12T23:49:00.008+01:00

After two months cycling in Paris I still think it is a very dangerous city and commuting by bike here is not as easy and enjoyable as in other places. I'm always late, so I try to hurry up... and sometimes (very often) I end up being reckless. Ok, I often take "controlled" risks, but I am definetely not a risk-seeking person. However, I just came across with a video of some who put their life at stake for a cycling race in the city... I don't really care if they wanna take more risks (as long as we don't have to pay for their damages), but you will see that they put in danger many others and this is unacceptable.

In a following post another one says he will think about stopping at traffic lights because he got a 90€ fine. It made me think about the law&economics beyond. Why is this fine ridicously small? It has no deterrence effect at all on the traffic lights objective, it has no impact on discouraging the participation in these races!

Take the stairs (and ruin Otis)

2009-11-06T23:21:00.013+01:00

I just read the freakonomics column in the NY Times about calories counters. In Lisbon they have written in each stair the equivalent calories burnt.

The Public Health Agency of Canada encourages you to take the stairs by counting how many calories you will burn! I live in a 6th floor without lift, so I have no choice. Apparently, I do 23% of my daily recommended physical activity each time I go out. Yep, I take the positive side of it. Hey, and it is greener. I guess that right now it would be cooler to post the kilowatts saved or directly the contribution to global warming. What worries me is that I could never invite wheelchair friends (but that deserves another post).

So, who to praise? Elisha Graves Otis (a worth reading bio) invented the lift in 1852. "He" is still in business as a major global player. The World market for lifts is estimated in $50 billions and has nice forecasts.

Oh, his descendants are not 'good guys'. The DG Comp fined them in 2007 for price-fixing. The funny story is that even the EC building was affected so the EC switched from a regulatory role to a plaintiff one. You can claim damages too, as the Dutch Collective Injustice Foundation does for 465€+20% of the damages.

Bike chain

2009-11-06T22:02:00.003+01:00

Wanna start a business but have no ideas? Consider producing bike chains for winter time, no one has done it yet and demand is out there trying to build home made ones.

Rambouillet (111km from Paris)

2009-10-27T20:14:00.010+01:00

A sunny day without lectures (Toussaint holidays), a perfect day to cycle to Rambouillet.

Cycling

The best exit from Paris is Porte de Versailles, then go all the way through Issy-les-Moulineaux, cycle uphill to Meudon, enjoy the downhill to Chaville (don‘t think you are going to cycle it up too in the way back), cross Viroflay and ,once in Versailles, take the second exit to the left in the big avenue of the tiny Château of the uncle Louisi. Straight ahead to Buc. Then, follow the indications to Saint Rémy la Chevreuse (you will pass the airport of Toussus-le Noble and Châteaufort) and then to la Chevreuse. Afterwards Rambouillet is signposted in all the relevant crossroads and you can’t get lost because D906 leads you there. There is another possibility to join D906, the road to Rambouillet, which is D91, the one I had planned to follow because apparently there is less traffic, but in Buc I found myself in the described one.

From Paris to Buc both traffic and landscape suck. It’s all the time in the middle of traffic jams, traffic lights, and urban areas. Traffic from Buc to la Chevreuse is acceptable and much better from la Chevreuse to Rambouillet. Landscape is nice from Buc, actually, you are cycling along a big aqueduct in its exit.

La Chevreuse and Versailles are good stops, nice houses and plenty of shops.

In Google maps and Michelin is 50km each way, but in my compu 111.25 total km have been registered. I don’t really understand the difference, because I didn’t get lost a lot (only a deviation of aprox 1-2km). It took me 6h 24 minutes (av speed 17,37.. I am not fitted, and I haven’t done anything during the last month). Departure place was Hôtel de Matignon.

In one-way, there are 5 long uphills with a considerable slope (followed by equivalent downhills :D). You may also consider taking the train (avoiding the urban aglo or back home), some of the villages are served by train.

Other attractions

The other main attractiveness that lead me there is the Park of la Chevreuse. A big regionally protected forest, one of the closest to Paris. There are other castles in the way. There are supposed to be some big animals (like the signal warns) but I didn’t encounter any.

The Rambouillet castle

I needed a green and historical destination about 50km from Paris. Rambouillet has all! It sounded me familiar due to “the Accords of Rambouillet” related to the war in Kosovo (it was proposed as a peace agreement between Serbia (named Yugoslavia and still with Montenegro as a satellite) and Kosovo (say Albania). The autonomy of Kosovo and Nato in the area) were unacceptable for Milosevic and his refusal allowed NATO (who drafted it) to start the Kosovo war. The other funny thing is that it was not disclosed till several months afterwards. Other historical events have also taken place there. The castle is incomparable to the one of the uncle Louisi, but nice. It can be visited everyday except today: Tuesday. Anyway, that’s not an excuse, I didn’t brought my lockers and my student card on purpose.

Retorn

2009-09-25T20:19:00.002+02:00

Altra vegada. L'olla segueix bullint.

L'abstencionisme a Europa i a la Pompeu

2009-06-13T11:11:00.002+02:00

Avorrida i desconcertada en una mesa, diumenge passat vaig comptabilitzar que només el 23% dels menors de 50 anys acudien a les urnes, mentre ho feien el 45% dels majors d’aquesta edat. Si hagués tingut temps de registrar la participació dels menors de 30 anys us puc assegurar que la xifra encara seria més esfereïdora, posaria la mà al foc que estaria per sota del 10%. Paradoxalment, la generació més informada i la que més s’ha aprofitat de les oportunitats que ens ha obert Europa és la menys participativa. Què podria arribar a passar amb índexs de participació tan baixos?

Dimarts passat, 9 de juny de 2009, al claustre de la UPF vaig obtenir la resposta. A les eleccions a representants al claustre, igual que a les del rector, només van participar el 14% dels estudiants de grau. Considerant l’elevadíssim nivell d’autonomia universitària i la incidència d’aquesta en els universitaris, resulta una xifra totalment incomprensible. La conseqüència és una composició de claustrals d’una tendència molt radicalitzada, a ningú se li escapa que no representen a la immensa majoria dels estudiants de la UPF. Bolonya i la irrupció dels mossos han anat tensant la corda durant tot el curs, i l’exclusió de 5 mocions d’arrel ideològica a l’ordre del dia va ser l’espurna que va encendre la foguera. El patètic foc de retrets va culminar amb la suspensió de la sessió.

Tot plegat m’ha acabat de convèncer que les distàncies no són geogràfiques. Sense representativitat la democràcia que propugnem no és possible. Assumim la responsabilitat que ens pertoca o reformem el sistema, però no perllonguem més aquest absurd.

Vaga a la RENFE

2009-06-08T22:54:00.005+02:00

Irritada. Altra vegada la RENFE em fa posar el crit al cel. Demà, dimarts 9 de juny, i demà passat es produirà una vaga. A rodalies Barcelona s'han establert serveis mínims del 75% en hores punta i del 50% durant la resta del dia. No entraré a discutir els motius de la vaga ni qüestionaré el dret a la mateixa. Com a afectada i residint a la perifèria, on les freqüències habituals són escasses, m'he aventurat a consultar els horaris concrets de servei per demà a fi de reduir les molèsties causades per aquesta. La sorpresa (bé, sincerament no sé com he pogut tenir fe en l'existència de tal document) ha estat no poder conèixer quins seran els trens que circularan demà, doncs a la resolució no apareix. No cal dir, que evidentment els Srs. de la RENFE no s'han molestat a posar-ho en majúscules a la web i tampoc alerten del fet en la consulta normal dels horaris. La ínfima informació sobre la vaga s'amaga a "última hora".

Així doncs, demà em llevo a les 5.45h per agafar el tren d'una hora més tard o puc llevar-me a les 6.15 com de costum perquè el servei corresponent es manté? Puc agafar el tren a les 20.15 o m'hauré d'esperar mitja hora a l'estació fins a les 20.45? Podeu imaginar-vos la gràcia que em farà demà perdre el temps. Irritada i impotent, com sempre.

** Nota posterior: val a dir que la vaga va ser desconvocada, però caldria tenir en compte aquest buit de cara a futures convocatòries.

Simone Weil (1909-1943)

2009-05-11T11:10:00.008+02:00

Una breu biografia

Neix a París el 3 de febrer de 1909. Des de ben petita mostra el seu potencial intel·lectual sent una excel·lent estudiant. Procedeix d’una família jueva benestant, condició econòmica que li permet estudiar a les millors escoles de París. Un cop acaba la seva formació exerceix de professora de filosofia i grec.

Enfoca la seva filosofia en l’àmbit social, polític i religiós. La seva ideologia està influïda per Marx i Plató, i es centra en l’alliberament de l’opressió i el sofriment. Estudia i creu en les teories marxistes sobre el poder, el treball, la igualtat i la classe obrera. S’involucra en política local i forma part de grups d’aturats i vaguistes.

Escriu sobre la democràcia i el capitalisme, però desviant-se de les teories marxistes inicials. Publica Opressió i Llibertat i petits articles en diaris de sindicats obrers. En aquests articles critica el marxisme popular i mostra una visió pessimista sobre els límits del capitalisme i el socialisme.

El 1934 és forçada a deixar d’ensenyar acusada de no utilitzar mètodes ortodoxes. És llavors quan decideix treballar a la fàbrica Renault per tal de viure en primera persona els problemes dels obrers. El 1936 és autoritzada per poder seguir impartint classes, però aquest mateix any esclata la guerra civil espanyola i s’allista a les brigades internacionals combatent al front republicà. Després de viure l’experiència de la guerra, tot i ser jueva, s’obsessiona en Déu i la incidència que té sobre la vida.

El 1942 alarmada per les pretensions de Hitler escapa a Amèrica. Però set setmanes després marxa cap a Anglaterra per col·laborar com a escriptora amb la Resistència francesa. Per solidaritat amb els seus compatriotes es nega a menjar més que ells, però la seva dèbil salut i una tuberculosis li produeixen la mort el 24 d’agost de 1943.

La seva imparcialitat i el fet de dir sempre el que pensava en una època de fanatismes, l’han convertit en un símbol del pensament lliure. Ha estat reconeguda com una de les grans pensadores espirituals i activistes del segle vint.

Una proposta

Aquest any commemorem el centenari del seu naixement i el Seminari de Filosofia i Gènere de la UB ha organitzat un Congrés Internacional al seu voltant els propers 12 i 13 de maig. Passaré un dimecres al Montalegre. Em pregunto si els antibolonya també boicotejaran el desenvolupament d’aquest acte.

Unes quantes cites

“La destrucció del passat és potser el més gran de tots els crims”

“Qui van ser els bojos que van escampar la història que la força bruta no podia apagar idees? Res és més fàcil. I un cop ja estan apagades no són res més que cadàvers”

“El geni de veritat no té res més que la virtut d’humilitat en el domini del pensament”

“La imaginació produeix la vida social i dinamitza la història”

“Quan una contradicció és impossible de resoldre, a no ser que mentim, és llavors quan la contradicció serveix per amagar alguna cosa”

“A l’home, la moral no li permet de respirar”

“Si algun cop la suma de patiments, de sang i de llàgrimes que significa una guerra pogués justificar-se, seria quan un poble lluita i mor per una causa que vol defensar”

“Quan els interessos econòmics i polítics només tenen sentit en vista a la guerra, com conciliar-los de forma pacífica? És la noció mateixa de nació la que caldria suprimir o, més aviat, l’ús que es fa d’aquest mot: perquè el mot nacional i les expressions de què forma part no tenen cap significat, no tenen cap més contingut que els milions de cadàvers, els orfes, els mutilats, la desesperació i les llàgrimes”

“Jo puc, per tant jo sóc”

"Al llarg de la història humana, es pot comprovar que els conflictes, incomparablement els més acarnissats, són aquells que NO TENEN OBJECTIU"

"No s'ha d'admirar mai la força, no s'ha d'odiar mai els enemics, i no s'ha de menysprear els malaurats"

"La guerra se'ns ha aparegut com un fet, tot i que no s'hagi produït. No crec que no hi hagi ningú que no hagi sentit en algun moment la presència de la guerra"

El Barça

2009-05-10T21:59:00.002+02:00

No es pot dir mai blat fins que no està al sac i ben lligat.

Copa, Lliga i Champions poden ser tot un èxtasi. Val més beure a poc a poc sense embriagar-se. La festa que mereix el guanyador de Lliga podria haver deixat seqüel•les psicològiques. Avui, amb dos gols que han empatat el marcador quan la victòria i la Lliga ja estaven coll avall, s’ha demostrat que un excés de confiança no és desitjable.

Pàgines i pàgines plenes d’elogis. Tots contents. Tots oblidats de la crisi que travessem. Tots oblidats de les altres seccions. Jo també. Ara bé, ni crec en les crítiques ferotges d’altres temps ni en les deformacions superhumanes d’avui. Parlem d’en Laporta i parlem d’altres seccions. El Barça no només té un equip de futbol a primera divisió. Millor encara, parlem de seccions desaparegudes com el bàsquet femení. Algú se’n recorda de l’UB Barça que Laporta va fer desaparèixer fa dos anys?

Aquesta és la temporada del Barça de primera de futbol, no de tot el FC Barcelona. Els milions d'euros que incentiven aquests jugadors i l'excel·lent mestre de cerimònies d'enguany no poden eclipsar-ho tot. I, certament, tot i ser gratuït, incomprensiblement i immerescudament l'UB Barça no tenia gaire espectadors. Malgrat això, tan poc val tenir un equip de bàsquet femení de primera?

Dia d'Europa

2009-05-09T16:03:00.005+02:00

Avui, 9 de maig, és el dia d'Europa. Commemorem el 59è aniversari del discurs de Robert Schuman, ministre d'Afers Exteriors francès de l’època, reconegut com la primera pedra en la creació de la casa europea. Una casa que ha anat creixent en tots els sentits, alguns opinen que en excés i d’altres creuen massa poc.

És any d'eleccions i els presagis no podien ser més dolents. L'eurobaròmetre, el termòmetre d’Europa, pronostica una disminució de la participació i, per tant, encara s’enfonsarà més la legitimitat d’un parlament ja minvat per construcció. Seguim sense identitat europea, només cal que agafem qualsevol diari i ens fixem a quina secció pertanyen les notícies europees o que parem una mica d’atenció en el llenguatge emprat. Els arquitectes de la casa no s'entenen entre ells i continuem sense saber si la volen convertir en un palau o en una casa de beneficència. Els cuiners edulcoren els plats al seu gust, tan que de vegades semblen irreconeixibles i el batlle de la casa està saturat cridant-los l’atenció. Els joves de la casa no es porten com als vells els hi agradaria (molt il·lustratiu l'article del conseller de l'expresident txec Havel a El País el 27/04) però els avis s'han tornat egoïstes (the economist, 2 de maig, “those selfish germans”). El resultat: la pel·lícula europea no acaba d'agradar a ningú.

Un jour viendra où vous, (...), toutes, nations du continent, sans perdre vos qualités distinctes et votre glorieuse individualité, vous vous fondrez étroitement dans une unité supérieure, et vous constituerez la fraternité européenne.

Victor Hugo (1802-1885)
Discours prononcé le 21 août 1849 lors du Congrès de la paix

Hugo es referia a la pau bèl·lica, però la pau no és l'absència de violència només, la pau és l'existència d'esperança. Queda molt camí per recórrer. I, queda llegir la segona part del discurs d’Hugo on en certa manera propugna la pau universal.

Feliç dia d'Europa.

La mala estimació dels beneficiaris de la llei de dependència

2008-11-27T18:55:00.002+01:00

La Llei de l’Estat 39/2006, coneguda com la llei de la dependència, és una de les poques que s’han aprovat acompanyades d’una memòria econòmica. El propòsit d’aquesta darrera és quantificar l’impacte que tindrà la nova norma en les arques públiques. Ara bé, de res serveix fer la memòria si les xifres en què es basen les estimacions no són fiables, i això és precisament el que ha succeït amb aquesta Llei.

La implementació de la Llei s’ha vist alterada per unes estimacions errònies, la qual cosa està provocant retards i encara agreuja més la situació de l’erari públic en temps de crisi. En el Llibre Blanc que acompanya la Llei es mostren les projeccions del nombre de persones dependents per a les activitats de la vida diària per graus de necessitat basant-se en la projecció demogràfica de l’INE. Aquestes dades han estat claus per a poder estimar la demanda potencial de persones dependents, la qual cosa és vital no només per assegurar el degut compliment dels tràmits administratius sinó perquè hi ha una despesa econòmica enorme al darrera i, a més, hi ha més d’un nivell governamental implicat en la despesa. S’esperava que al 2010 només hi hagués 223.457 persones amb una dependència reconeguda de tercer grau. A dos de novembre de 2008 aquesta xifra ja ha estat superada, doncs 332.091 persones han estat dictaminades amb el grau 3, un 48% més de l’esperat pel 2010 segons les estadístiques publicades pel SAAD.

Carme Capdevila, la Consellera competent, ha denunciat en diverses ocasions que el finançament és insuficient, que de cada 3’25 € que paga Catalunya, Espanya només en paga 1, quan la llei estableix que hauria de ser la meitat. A més, es queixa que en la determinació dels fons addicionals no es té en compte el nivell de vida, el cost de vida ni tampoc el cost dels diversos serveis que s’han de prestar. La situació es tal que la Consellera, d’ERC, va amenaçar a l’Executiu espanyol en suspendre l’aplicació de la llei. Zapatero va replicar que estaven complint estrictament la llei i la memòria, és clar que aquestes estan equivocades. El problema segueix vigent, fa deu dies el Parlament aprovava una moció (38/VIII) sol•licitant l’ampliació del finançament, la inclusió de fons per a la creació de nous centres i també reclamava el repartiment de les despeses de gestió de les prestacions.

Parlar de la llei en si, d'un esperat quart pilar de l'Estat del Benestar que neix esquerdat i d'una presa de pèl política de la qual només se'n salva un sistema de copagament encertat, és posar-se de mal humor i ara mateix no en tinc ganes.

El dèficit sanitari

2008-11-16T11:02:00.009+01:00

Aquesta mateixa setmana la Consellera de Salut, Marina Geli, anunciava un concurs d’idees entorn de com finançar la sanitat. A continuació es recullen algunes de les propostes que s’han plantejat per pal·liar la insuficiència financera prevista en el sector per a cadascun dels tres possibles camins a recórrer: augmentar el finançament públic, augmentar el finançament privat o augmentar l’eficiència en la provisió dels serveis.

Augmentar el finançament públic

Redistribució interna entre programes públics: implicaria demostrar que té una relació cost-benefici superior que altres polítiques.
Increment de la recaptació impositiva generant més ineficiència en elevar la pressió fiscal o a través dels regressius impostos afectats.
Configuració d’un tipus reduït o superreduït d’IVA sanitari, doncs aquestes organitzacions suporten IVA però no el poden repercutir. Una mesura similar s’aplica a les obres de manteniment i rehabilitació d’habitatges.

Augmentar el finançament privat

Incrementar els copagaments i introduir-ne de nous, doncs actualment són molt baixos i poc equitatius. A més, contribuirien a racionalitzar la demanda. Es podrien dissenyar com un percentatge o un import fix, i es podrien vincular a la renda de manera que no fossin inequitatius.

Augmentar l’eficiència en la provisió

Seleccionar els tractaments que minimitzin els costos i maximitzin les millores de salut. Per exemple, la prescripció de genèrics, l’elaboració de guies de bones pràctiques, reduir l'excessiu assistencialisme, etc.
Assignació de tasques òptima. Els metges realitzen feines que poden assumir altre personal com les infermeres i, així, reduir el cost del servei.
Millorar la gestió de les organitzacions sanitàries en el si de la pròpia organització. En aquest sentit, les experiències dels centres d’atenció primàries autogestionats poden obrir noves perspectives.
Millorar la gestió entre les organitzacions sanitàries. A escala local, incrementar la col·laboració, cooperació i coordinació per evitar una eventual sobreoferta de serveis, promovent una especialització eficient i també evitant la duplicació de proves.
Debilitar el pes del sindicat de metges en les negociacions salarials. A Catalunya hi ha un sindicat corporatiu (Metges de Catalunya) i dos sindicats de classe (UGT i CCOO). La professió mèdica s’ha decantat tradicionalment pel sindicat corporatiu, és a dir, aquell sindicat que defensa única i exclusivament els interessos dels metges, al contrari d’altres sindicats (els de classe) que també vetllen per les condicions laborals d’altres professions, i això fa que tradicionalment assoleixin unes majors concessions, especialment des de que poden negociar amb cada CCAA.

La qüestió de fons és quina despesa sanitària considerem que és socialment adequada. Aquesta pot descomposar-se entre la despesa en morbiditat (epidemiologia) i la despesa en mortalitat (abans de morir és quan es produeix la major despesa: un 5,1% dels beneficiaris del Medicare americà es moren en el mateix any i representen el 29% del pressupost del programa). Així doncs, potser cal un canvi de mentalitat social entorn de la mort.

Accessibility: travel time to major cities

2008-10-30T15:07:00.005+01:00

Take a look at the global map of travel times to major cities. It's quite interesting that 95% of world population lives in 10% of the land, but it's more awesome that only 15% of the people in developed countries live more than one hour far from the nearest city, whereas this rate increases to 65% in developing countries. Forget about developing a local community in the forest, economic growth requires human concentration and travel times are an essential factor.

Multilinguism in UPF

2008-10-29T00:14:00.008+01:00

Today an open event has taken place in UPF to present the new language plan, which is supposed to be based in multilinguism. The idea is quite simple: all the members of the universitarian community should be able to understand one of the three main languages of the University (Catalan, Spanish and English).

Only the degree in economics has a 50% of the courses offered in English for 1/4 of the students, the rest is taught in Spanish or Catalan (of course, except from language courses). That is really a pretty small offer. I believe when you are fluent in something you have to move on to improve another thing. All domestic students dominate Catalan and Spanish, so why don't follow the lessons in the worldwide language? I think is not necessary to justify the importance to learn it.

Also, great teachers could be hired, although that's something not happening now.. International students would have a broader range of courses and we all know that diversity enriches. I just think about it as the other way round: if I want to go to a Finnish university for only three months (like most of US students do in UPF), I would try to approach to the culture, but I don't think it's worth to study Finnish for such a short time, so I would like to attend all the lessons in English! I perfectly understand that only South American girls want to learn Catalan, because they already know Spanish, as the bureaucrats of the "linguistical exchange program" told me.

The public was absolutely biased. All the opinions expressed in the open call only represented those who want to increase the Catalan share. Most of the people committed to study, the majority of whom want to pursue further studies abroad, recognize the importance to learn them and taking lessons in English is a preparation for coming years. Maybe the problem is a mismatch between the aim of degrees and the motivations to pursue them to signal oneself, but that's another debate.

Although my first best is to have a good teacher, independently of using one of three languages aforementioned, I recognize that language matters and this is why I would like to have the chance to take all the degree in English.

Read more: http://www.upf.edu/llengues/pam

Mediterranean sceneries

2008-10-26T23:33:00.006+01:00

Until November 30^th there is an exhibition of Mediterranean photographs in Manresa devoted to show sceneries taken in all the countries around it. Although most of them have different cultures, sun&sea influence has created a common background and this exhibition illustrates it. The value is even higher when realizing that most of the photos were taken in the nineteenth century, in the beginning of photography.

In my opinion, these are the best:

Genova, 1895, Via Gran Madre di Dio and Ponte de Carignano. Amazing. A way of life shaped by the sun. The clothes dry up in the street, a low-income quartier with open or broken blinds and dirty walls, still using animals to carry heavy things, stress-free people.. everything has another pace.

Alger, 1890. Another must see, although it’s a bit disappointing because is a rather small one.

All the photos belong to the Museum of Photographic History Fratelli Alinari based in Florence and were exhibited for the first time in Spain two years ago in Alicante within the framework of the Mediterranian Foreign Ministers meeting.

Sala d'exposicions Caixa de Manresa
Plana de l'om, Manresa
18-21h

Congratulations Mr. Krugman!

2008-10-19T22:33:00.004+02:00

Last Monday Paul Krugman won this year's Nobel Prize in Economics, the most prestigious award in the field, for his contributions to new trade theory (summarized by Krugman, by the Prize Committee). As always there are some critics and I'm not the right person to judge them, but Krugman was the one I prefered among the the candidate list. I really enjoyed reading his textbook on International trade (with Obstfeld) and some of his op-eds. Congratulations!

El cicloturisme: producte sostenible al delta de l'Ebre

2008-09-24T17:25:00.003+02:00

La setmana passada, del 16 al 20 de setembre, vaig assistir a aquest curs d'estiu coordinat per Xavier Abril, organitzat per la Universitat Rovira i Virgili i celebrat a l'Ecomuseu del Parc Natural del delta de l'Ebre a Deltebre. A continuació podeu llegir les quatre idees que me'n vaig endur.

En primer lloc, val a dir que més que qüestionar el cicloturisme, en aquest curs d’estiu es van posar en entredit les diverses traves polítiques, administratives, econòmiques i naturals que n’endarrereixen l’aprofitament.

El curs es va iniciar amb una presentació dels itineraris ciclistes al Delta a càrrec de Xavier Abril, tècnic del Parc, que va posar en evidència que tot està per fer i que la complexitat administrativa, natural i d’estructura de la propietat del territori dificulta la tasca. Malgrat això, les perspectives de futur són optimistes doncs el Parc gaudeix de la Carta Europea de Turisme Sostenible i l’aplec dels principals agents del territori al PUOSC pot facilitar acords i finançament. Des d’un punt de vista aplicat cal afegir les impressions després d’haver recorregut tres dels itineraris senyalitzats i arranjats: el número 1 i 2 no estan ben senyalitzats i, a més, no s’aprofiten els itineraris per mostrar informació complementària a través de plafons i panells (excepte en els miradors i centres d’interpretació).

Més tard, un membre del Cos de Mossos d’Esquadra ens va explicar la normativa ciclista. Tot i que va assenyalar que la reforma de la llei de circulació és més favorable als ciclistes perquè considera els grups com a unitats possibilitant-los circular paral·lelament, aquesta és coneguda com “la llei anticiclista” per les associacions d’usuaris. El ponent també va aclarir en quins casos era obligatori l’ús del casc (vies interurbanes, excepte si es tracte de rampes ascendents perllongades, en temperatures extremes o ciclistes professionals).

La Cristina Poblet, doctora en Economia per la UB, va exposar els costos i beneficis de la bicicleta com a eina de mobilitat en funció del grau de conscienciació dels impactes (dimensió monetària i externalitat). Tanmateix, va repetir que la quantificació d’aquests implica l’assumpció de supòsits que poden qüestionar-ne la validesa, és a dir, que les direccions i magnituds dels efectes són relatives. Un clar exemple són els sistemes de lloguer públic de bicicletes que s’estan implantant a les grans ciutats, almenys fins ara en comptes d’afavorir el subvencionat transport públic li esgarrapen usuaris, agreujant-ne el nivell sub-òptim d’utilització.

Per cloure la tarda la Marta Farrero, adjunta a gerència del Patronat de Turisme de les Terres de l’Ebre, va descriure el cicloturisme reproduint una presentació de l’Empar Vaqué degut a l’absència d’estudis propis i va assenyalar la manca de teixit associatiu i professionalitat dels agents del territori i l’existència d’altres propostes turístiques d’èxit, fan que el cicloturisme no sigui avui una aposta prioritària per la Diputació de Tarragona.

Després de l’adinerada venia la pobra, la tercera tarda vam poder escoltar la Roser Anguera, tècnica del Consell Comarcal del Baix Ebre, que va atribuir les nombroses deficiències de la via verda que transcórrer entre Tortosa i Valdegorfa a la precària situació financera dels consells comarcals, els ens gestors.

Més tard, l’Albert García, portaveu de la Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta, va deixar ben clar que el projecte de xarxa bàsica catalana segueix en un calaix. I, a més, la decepció va ser doble en conèixer que el projecte ni tan sols consisteix en la creació de carrils bici exclusius interurbans, sinó que pretén aprofitar vies amb un trànsit baix.

El darrer dia tocava emmirallar-se amb un dels països més proclius a la bicicleta i amb un altre delta amb molts més quilòmetres ciclables. El cònsul d’Holanda a Barcelona va deixar els assistents bocabadats amb l’estat de la qüestió a holanda: una política molt favorable a les bicicletes que té una molt bona acollida. Malgrat això, personalment no crec que Holanda sigui un paradís ciclista doncs la pluja i el fort vent són grans impediments. En aquest sentit, evidentment es tracte d’una opció política legítima, però no sé fins a quin punt els beneficis d’aquesta gran xarxa interurbana superen els costos en relació a altres projectes alternatius perquè el seu aprofitament està molt condicionat. L’evolució del nombre de bicicletes em va resultar especialment interessant: a principis de segle n’hi havia moltíssimes més que no pas ara, només s’han recuperat parcialment de la caiguda provocada per la popularització de l’automòbil a mitjans de segle, i aquest ressorgiment en el darrer terç hauria de ser relativitzat per les pautes demogràfiques. També voldria afegir que la correlació positiva entre ingressos i tinença de bicicletes s’explica fàcilment pel tractament fiscal favorable que se’ls a través de deduccions.

Finalment, l’última ponència del curs va servir per presentar els itineraris ciclistes del Delta del Po a càrrec de Giacomo Benelli i vam poder observar que l’Ebre està molt endarrerit en relació al seu homòleg. Malgrat això, aquesta ponència no va servir per conèixer els resultats de l’explotació cicloturista. És a dir, sabem que tenen un xarxa molt més àmplia, però seguim desconeixent-ne els resultats.

Karadzik arrest: a step towards justice

2008-07-24T21:01:00.004+02:00

A man who wrote poetry and was a specialist in psychiatry. A man who is indicted for being the mastermind of inhumane and brutal detention camps, ethnic cleansing, the siege of Sarajevo and the horror of Srebrenica. Justice must be made.

Although I’m very happy for this event I feel disappointed, in a sense that once again this is a result of Serbian interests to join EU, not a truly recognition to his victims. Furthermore, another architect, Ratko Mladic continues on his run and without his arrest justice can’t be achieved.

Mercè Rodoreda al Passa Porta

2008-07-09T11:32:00.005+02:00

Ahir la jove llibreria brusel·lenca Passa Porta va acollir una vetllada literària catalana. La protagonista va ser Mercè Rodoreda, l’escriptora catalana més traduïda i estrella d’enguany en commemorar-ne el centenari del seu naixement. Primer, les persones que l’han traduït al flamenc van debatre sobre la persona i l’obra. Després, una actriu flamenca va realitzar una breu i brillant interpretació de la Plaça del Diamant. Tot seguit, el pianista Jordi Camell va fer vibrar a la quarantena d’espectadors amb peces d’Albéniz, Mompou, Gerhard i Granados. I, per acabar, tocava omplir l’estómac.

L’acte comptava amb el suport de l’Institut Ramon Llull i va ser el tret de sortida de tot un reguitzell de col·laboracions entre les dues comunitats en el marc de l’acord entre el Govern de Flandes i el català que es signarà avui. Aquest acord serà transversal, involucrant a tots els departaments, i segons una de les buròcrates presents a la vetllada “no és simbòlic, serà fructífer”. Entre les autoritats presents cal destacar en Carod, en Bargalló i l’Anna Terrón.

Només resta l’incògnita de quant va costar l’esdeveniment; ja sé que no es fa mai, però considero que seria més transparent si en el tríptic informatiu se’n informés.. potser després les copes de xampany i la degustació de productes catalans no entraria tan bé.

On hi ha una piscina per refrescar-se?

2008-07-08T13:48:00.005+02:00

Una de les qüestions més interessants del moment és qui governa la globalització. Més enllà de les discussions sobre els conductors dels pilars, em refereixo a qui té el control sobre els productes que cada vegada més persones utilitzem. Per exemple, la Wikipèdia. Darrera la llibertat de publicació i edició d'articles per part de qualsevol usuari, hi ha algú que pren decisions. La Fundació Wikimedia és qui dirigeix aquesta exitosa enciclopèdia lliure. Avui Lina María Aguirre en parla a La Vanguardia.

I, per continuar amb les il·limitades possibilitats que obren les noves tecnologies, avui La Vanguardia també es fa ressò de la moda del dipping, el qual consisteix en buscar piscines privades a través del Google Earth i organitzar-se a través del Facebook per celebrar-hi festes.

Aquests espavilats anglesos han demostrat que si bé hi segueix havent algú cada vegada més abstracte darrera els instruments, també hi ha qui té la suficient perícia per pervertir-los..

tot és qüestió de trobar-li una utilitat..

Qui va nourrir le monde?

2008-07-08T13:07:00.005+02:00

Who will feed the World? With this ambitious “high-level” conference held in the European Parliament the French have started the Presidence of the EU. However, ambitious is not the right word to describe the French hypocrisy involved in an event to let everybody see French’s vision of agriculture’s future. I was really amazed about the format of the Conference, it was a show! There was a moderator, who seemed a football match commentator ensuring the Conference was driven according to French interests. They tried to manipulate the public with a combination of speeches an emotional (and sometimes illogical) clips.

Regrets: Pascal Lamy, President of the OMC, was a complete disappointment. He didn’t say anything relevant. Hans-Gert Pöttering, President of the EU Parliament, has never been enrolled in a course on public speeches… he was all the time reading his speech!

Pleasures: I liked the intervention of Louis Michel, Comissioner for development and humanitarian aid.. a clever man! Fischer, Comissioner for agriculture and rural development, was ok, but didn’t impressed me. Borrell.. I had bad prejudices about him, but he was one of the few who spoke clearly, attacking the roots. Also, Okonjo-Iwela, an executive of the WB, was fabulous.

Last Thrusday (03/07/2008) in the European Parliament much was said about the food crisis. What I would retain is that

(1) “PAC is not part of the problem, but of the solution”. The French ensured that everybody kept in mind that not only the PAC should be maintained but also that agriculture is a priority area.

(2) regional trade areas like the European one should be promoted in developing countries,

(3) food market needs more regulation to avoid speculation and guarantee a human need. The key point is that food production is not about efficiency, surpluses are needed.

(4) Investment in developing countries should be revised. We have always associated economic development as the explosion of manufacture sector, but this has revealed to be a falsehood… and investment on agriculture has fallen from 16% to 4%. For instance, Africa has a great agricultural potential but lacks the capital to exploit it (fridges and infrastructures are needed).

But the most motivating question is why bilateral agreements ACP-Europe haven’t succeed (Cottonu agreements abolished trade barriers to African, Caribbean and Pacific countries). Tim, a lobbyist I met in the Conference, says that although formal tariffs have disappeared, the sanitary conditions required to enter have become the new obstruction. Another answer could be farm models. In Africa farms are very small and not collectively organized. But this is again a partial answer, because if they knew they’ll profit, collective action will emerge.

It was worth to spend the day there, the lunch offered by the Comission was great.. :)

Further info: http://www.parlonsagriculture.com/

Bolonya i professorat

2008-06-04T23:52:00.003+02:00

Estic completament d’acord amb els objectius i mètodes de Bolonya, però una cosa es el plantejament teòric i una altra l’aplicació. He tingut ocasió de fer unes quantes -bastantes!- assignatures intensives i el resultat és ambivalent, depèn totalment del professor que hi ha a darrera.

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre Bolonya, però m’he decidit a fer-ho avui i a la lleugera perquè la implementació comença a ser preocupant. Diuen que no t’adones que quelcom va malament fins que la vius, aquí teniu els meus senyals d’alarma:

Els bons professors van deixant assignatures. Fa unes setmanes em comentaven que un dels pesos pesants deixava de fer una de les dues assignatures que realitzava per la major pèrdua de temps que li comporta el nou sistema. No és un cas aïllat.

Les hores de consulta no són suficients. Fa tres mesos vaig enviar-li un missatge a un professor per fer-li unes consultes i em va respondre que ja tenia les hores de tutoria completes. Em vaig quedar astorada, era un fet inèdit. Avui una companya m’explicava que li ha enviat dos emails al professor en setmanes diferents i que ell li havia contestat dient que necessitava les hores per preparar els materials de classe (i no és d’aquells que passen dels alumnes).

Fa mesos vaig assistir a una taula rodona sobre Bolonya on hi havia professors de totes les facultats. Tots, excepte els que ocupen càrrecs de gestió, van coincidir que l’aplicació de Bolonya empitjorava (precaritzava, si es vol) la figura del professorat.

El problema de fons és el finançament, irresolt abans de Bolonya i agreujat amb aquesta. Falten diners. Tornem al debat sobre les solucions. Avui llegia a El Mundo que ni Oxford se n'escapa de tenir maldecaps a les arques. Allà el debat gira entorn de l’elitisme econòmic, és a dir, del dilema de pujar les taxes. (A Espanya els estudiants paguem poc més del 10% del cost real a les públiques, mentre al Regne Unit aquest percentatge s’eleva al 25%).

Continuarà.

Taxing fuel

2008-05-30T02:18:00.002+02:00

Suppose you need to consume fuel and there are not alternative products available. You need fuel.

Imagine that there are a few producers- let’s call them OPEP. They collide their prices in order to maximize their profits.

There is somebody else in the mood who knows that you are inflexible about energy. This “beast” seeks revenues desperately and, unfortunately, has the authority to tax you. First, it invents something called compensation for infrastructures. It works, so it decides to more pressure on you, this time health deserves it. (hey, I completely agree with earmarked taxes).

Quite easy one can see that if the beast turns into a princess and reduces taxes because prices are rising and doesn’t want to feel guilty, the producers, who are profit-maximizing, will take their space. That’s explained in all basic economics manuals. Hadn’t Sarkozy’s advisers taken a look at them? France is always in her own way. Vivre!

What’s going on with energy prices? As Sala-i-Martí said tonight in “La nit al dia” the cause is not the decrease of supply caused by Iraq’s war as Stiglitz pointed out this morning in Girona, the root is the higher demand of the States and Europe. We have not learnt how to be less dependent, at least allowing us to have a flexible demand. Now may be the occasion to end up with this crazy submission. As Mariano Marzo said few years ago "we are not the technological generation, we are the fuel one".

There are protests everywhere... but this is just the first scene.

Coherència ideològica o pragmatisme? Ken, Boris i Hugo

2008-05-28T00:00:00.004+02:00

Aquest cartell és una de les majors sorpreses londinenques… me’l vaig haver de mirar dues vegades. No m’ho podia creure. El Govern de Veneçuela, a l’ull de l’huracà en aquell i aquest moment, ajudava als londinencs? Era el món al revés! Em vaig sentir obligada a fer un Google.

Resulta que Veneçuela finança el 20% del cost del carburant del bus urbà londinenc, la qual cosa permetia subvencionar la meitat del bitllet de 250.000 habitants submergits en la pobresa. Considerant que el transport és caríssim, és tota una ajuda. Què en treia Veneçuela? Imatge, imatge, imatge i.. oficialment ajuda tècnica en l’ordenació del seu transport. Tot un exemple d’especialització, però les diferències són insalvables. No us perdeu “Ken, el rojo” però, com en tot, sempre hi ha una altra cara.

El 2 de maig passat, el conservador Boris Johnson va vèncer al laborista i s’han acabat els flirtejos socialistes descabellats. Es justifica en la naturalesa del règim veneçolà, però què passarà els seus conciutadans? La coherència pesa més que els 250.000 beneficiaris? Londres declina l’ajuda, altres alcaldes ja han mogut fitxa per aconseguir-la (com els demòcrates de Massachusetts Bill Delahunt i Joe Kennedy). Pragmatisme o coherència? Menys pobresa o llibertat de consciència?

* Ref:

La biografia oficial del nou Mayor: http://www.london.gov.uk/mayor/

Petroleo barato de Venezuela para londinenses pobres, Chávez apoya la gestión del compañero peronista Ken Livingstone (Red Nacional y Popular de Notícias, 21/02/2007, http://www.nacionalypopular.com/index.php?option=com_content&task=view&id=3038&Itemid=113)

Behind London’s boom: billionaries from abroad. (WSJ, 05/10/2007, http://www.globalpolicy.org/socecon/inequal/income/2007/1005london.htm)

* Resta pendent acabar de dimensionar l’abast de la pobresa i exclusió social a Londres (fer una ullada als treballs de la NPI Foundation i d’altres). Em va costar molt, i molt, trobar barraques verticals a la zona 1 i 2.. seria interessant saber què passa amb els pobres londinencs.

"When you finance a terrorist state, you finance terrorism"

2008-04-08T19:52:00.004+02:00

The Wall Street Journal, Europe, April 8, 2007.
A similar version of this ad also appeared in The New York Sun
and the Swiss newspapers Le Temps and
Le Matin Bleu (in French) and Neue Zrcher Zeitung (in German).

Four comments:

1) I hardly remember ads against foreign governments...

2) ...at least, no one attacking a neutral country.

3) Yes, Switzerland is denounced by the Anti-Defamation League for financing terrorism through an energy deal with Iran. Real politics, ethical questions are not considered. Who can afford to publish not-for-profit ads in international newspapers? Who can throw the first stone? USA’s umbrella.

4) Is this a new trend? Hopefully not, the selection of issues wouldn’t be in a competitive basis.

Pinzellades electorals G08

2008-03-10T23:27:00.002+01:00

Jo també escriuré quatre ratlles sobre les eleccions generals d’ahir:

- La llei electoral té uns efectes totalment perversos sobre els partits que no tenen el vot concentrat en una circumscripció i IU n’és la gran damnificada. Aquesta vegada però, han estat els mitjans de comunicació qui els ha escombrat definitivament del mapa de grups parlamentaris. Per què no els van convidar al debat dels partits d’àmbit estatal? ZP sabia que perdria vots, però s’està carregant la legitimitat de la democràcia.

- Rosa díez, la novetat al Congrés. Una vella coneguda, li va disputar la secretaria del PSOE a Zapatero el 2000, que s’ha caracteritzat per l’oposició al terrorisme basc des del seu centralisme exacerbat. Com que allà no hi tenia res a fer, va incloure al seu programa una proposta totalment necessària: acabar amb el concert econòmic basc. “Los fueros” són una autèntica presa de pèl que permet als bascos no entrar al sistema d’anivellament i obtenir una renda final entre el 150 i 170 mentre la mitjana estatal és 100 i Catalunya la supera per poc. No ens enganyem, el que no paguen els bascos, ho paguem els catalans.

- ERC... era evident que no mantindria els 8 escons, però ningú esperava el rotund fracàs que ha tingut. El traspàs de vots cap al PSOE gràcies a l’esplèndida campanya del “si no, vindrà el llop” en té bona part de la culpa, però no pot obviar-se que ERC ha de reflexionar sobre el resultat. Personalment, la campanya no m’ha agradat gens. El “voto la independència perquè sóc egoïsta” no m’acaba d’encaixar. El 21 de febrer va venir el Puigcercós a un acte dels jerkis a la UPF. El to, el discurs i simplement el fet que tota la premsa estigués assentada mentre multitud d’estudiants ens havíem de quedar drets demostraven que no era un acte pels estudiants sinó per la premsa.

- ZP tornarà a ser reelegit. No és cap sorpresa, era de calaix. L’home ho ha fet bé i amb bones maneres. Per sort, haurà de conservar el famós “talante” perquè se li ha escapat la majoria absoluta. Realment, estic contenta que algú que ha intentat rebutjar la confrontació i enfronta els problemes amb optimisme, sobretot això darrer, segueixi més viu que mai.

(visita a les Corts 2005... s'havia de guanyar la confiança, molt simpàtic!)

- Per què encara no podem votar per internet? Les experiències d’altres països han funcionat...

Queden pendents unes línies sobre el Senat però, sense reforma no val res i, a més, el Congrés assenyala el plenipotenciari dels propers quatre anys. Quan acceptarem que tenim un sistema presidencialista?

Cada vegada estic més en contra d’aquestes eleccions “democràtiques”, val la pena tot plegat?

L'esbiaix del sistema electoral espanyol

2008-03-02T15:57:00.006+01:00

La manipulació del sistema electoral és un dels instruments institucionals més efectius per a obtenir més poder parlamentari. Com és ben conegut, a Espanya s’utilitza un sistema proporcional per traduir els vots en escons, però aquest deixa un cert marge per incidir en l’atribució. Hi ha quatre factors que perverteixen el nostre sistema electoral[1]: la magnitud de la circumscripció, el prorrateig electoral, la fórmula d’Hondt i el llindar electoral. L’esbiaix rau en la diferència entre suport electoral i el parlamentari, és a dir, en la desviació entre la proporció de vots i la d’escons.

La magnitud de la circumscripció és clau. El sistema espanyol es pot dividir en tres subsistemes ben diferenciats en funció dels escons que li corresponen a la circumscripció: majoritari (entre 1 i 5 escons; representa el 54% de les circumscripcions), intermig (entre 6 i 9 escons; representa el 35%) i proporcional (més de 10 escons; representa el 12%). A les eleccions al Congrés, l’única circumscripció vertaderament proporcional a Catalunya és Barcelona amb 31 escons en joc; Girona i Tarragona distribueixen les 6 butaques amb un lleuger esbiaix, mentre a Lleida els 4 escons es reparteixen afavorint descaradament els partits que han obtingut més vots.

El prorrateig electoral és el valor del vot dels electors integrats en cada circumscripció. En general, les comunitats més poblades estan infrarrepresentades i les menys poblades estan sobrerrepresentades. Així, si Catalunya fos una única circumscripció estaria infrarepresentada. En realitat, mentre a Barcelona de quatre electors només en compten tres, la resta de províncies estan sobrerepresentades.

	% escons	% cens electoral	Índex representació (100%=prop)
CAT	13,4%	15,4%	87,5%
BCN	8,9%	11,6%	76,4%
GI	1,7%	1,4%	125,4%
LLEIDA	1,1%	0,9%	126,5%
TGN	1,7%	1,5%	114,7%

* Escons i cens Congrés 2004.

La fórmula d’Hondt afavoreix en major mesura als partits grans i perjudica especialment als petits, sobretot si aquests són d’àmbit nacional. Malgrat això, aquest efecte només és significatiu en distribucions mitjanes (entre 6 i 9 escons).

El llindar electoral del 3% dels vots vàlids emesos en una circumscripció serveix per evitar la fragmentació electoral. En la pràctica aquest mecanisme no ha estat massa rellevant, perquè la seva incidència depèn de la magnitud de les circumscripcions i només entra en funcionament en aquelles circumscripcions amb més de 24 escons a repartir (únicament Barcelona i Madrid). A més, en cas d’haver pogut entrar al repartiment d’escons, la fórmula d’Hondt ja evita l’assignació.

En resum, el sistema electoral espanyol té un esbiaix conservador i majoritari. Els partits majoritaris de cada circumscripció estan sobrerrepresentats en detriment dels minoritaris, però, a més, els partits majoritaris de centre-dreta resulten més sobrerrepresentats que els de centre-esquerra, mentre que els minoritaris de centre-dreta són menys infrarrepresentats que els de centre-esquerra. Malgrat això, a Catalunya els efectes són lleugerament diferents. El gran beneficiat del sistema electoral a les darreres eleccions al Congrés va ser el PSC, ERC i CiU van quedar en un terme intermig depenent del pes específic, i els grans perjudicats van ser IC-V i, sobretot, el PP.

Esbiaix (% escons - % vots)
	CAT	BCN	GI	LLEIDA	TGN
PSC	3,21%	2,43%	0,98%	19,85%	13,68%
CIU	-0,02%	-0,42%	5,60%	-5,03%	-5,39%
ERC	0,73%	-1,55%	9,45%	3,10%	-3,63%
PP	-3,20%	-0,23%	-11,72%	-14,90%	-0,75%
ICV	-1,73%	-0,23%	-4,31%	-3,02%	-3,91%
Total	0%	0%	0%	0%	0%

* Congrés 2004.

[1] Basat en l’article de José Ramón Montero i Ignacio Lago “Todavía no sé quiénes pero ganaremos”: la manipulación política del sistema electoral español publicat al nº110/111 de ZONA ABIERTA, pàgs 280-343.

Robert Merton Solow

2008-02-29T14:46:00.003+01:00

Fa dues hores assistia a la cerimònia d’investidura de Robert Merton Solow com a doctor honoris causa de la pompeu. La cerimònia ha estat impressionant. Més enllà de les absurditats protocol·làries, els cants del cor i els violins ens han posat la pell de gallina, però els discursos encara han estat més captivadors. Un emocionat Jaume Ventura, professor de la casa i ex-alumne de Solow, s’ha encarregat dels elogis, el rector ha recordat la vessant social del personatge i l’esperat discurs del geni no ha decebut.

La biografia de Solow pot resumir-se en l’educació com a factor clau de l’èxit personal. Submergint-se en la sociologia i l’antropologia va passar per Harvard, Columbia i l’Exèrcit per acabar sent un dels economistes més brillants de la segona meitat del s.XX a la catedral, al MIT. Solow és conegut per la corba de Phillips, la funció de producció de l’elasticitat constant, els efectes de la negociació col·lectiva en termes de resultats del mercat de treball i serà recordat per desenvolupar un model de creixement econòmic que combina l’anàlisi dels estalvis, el creixement demogràfic i el progrés tecnològic i per la famosa productivitat total dels factors (PTF) o residu de Solow (el creixement no explicat pels factors de producció es deu a millores en la productivtat).

Arribava el torn de prendre la paraula. Les aparences apuntaven cap a una veu tremolosa i dèbil, un home vell i cansat. En canvi, he descobert un personatge orgullós del seu passat que, sense vanagloriar-se’n, s’ha dedicat a assenyalar allò que no havia pogut fer. S’ha excusat per haver optat per investigar com recuperar les economies que havien vist el seu capital físic destruït durant la IIGM, en comptes d’intentar cercar els determinants del desenvolupament econòmic pels països subdesenvolupats. Diu que no disposava de tantes eines.

Tot el seu discurs ha girat entorn de la necessitat d’incorporar criteris d’equitat. Els beneficis no es reparteixen d’una manera àmplia per a tots els grups. Les desigualtats han augmentat i els més pobres s’han mantingut igual o han empitjorat. La clau de volta radica en la productivitat dels llocs de treball, la qual condemna generalment a immigrants, joves i dones a perpetuar-se a la classe baixa. Solow admetia que la redistribució no és popular ni eficient. Solow encara utilitza el llenguatge de classes socials. Solow es deu horroritzar en veure la base del creixement espanyol de l’última dècada.

Aquest admirable personatge acabava propugnant que “la teoria econòmica pot evolucionar per incorporar teories morals” i desitjant-nos “un creixement fort, pròsper i igualitari”.

Un reconeixement a un dels majors representants del post-keynesianisme, un corrent pràcticament mort, però que pot tornar a entrar a escena si aconsegueix reformular-se. Necessitem alternatives, necessitem incorporar criteris d’equitat.

Castro: l’adéu que més s’ha fet esperar?

2008-02-21T20:33:00.004+01:00

Només la salut ha pogut amb Fidel Castro. Va assolir el poder el 1959 desprès de fer fora un altre dictador i durant 49 anys ha resistit a les pressions d’un gegant que no ha parat de créixer tot adormint els seus compatriotes amb un somni que s’anava desfent. Amb el seu comiat hauria de quedar enrere l’agenda de revolucions llatinoamericanes i les engrunes d’una justícia social (sanitat, educació i habitatge) finançada pels dòlars turístics.

La carta que va fer pública el 18 de febrer declarant la seva dimissió com a President del Consell d’Estat i Comandant en Cap formalitza el traspàs de poders que ja s’havia efectuat fa mesos. D’una banda, això indica que, previsiblement, no hi haurà cap gran canvi fins que es mori perquè tot plegat forma part d’una estratègia pautada de lenta transició per mantenir la legitimitat. D’altra banda, els dos principals candidats al relleu ja han mostrat les seves intencions oberturistes i, per tant, inevitablement la dimissió posa punt i final a una era, tot i que el Comandante seguirà al front:

No me despido de ustedes. Deseo solo combatir como un soldado de las ideas. Seguiré escribiendo bajo el título "Reflexiones del compañero Fidel" . Será un arma más del arsenal con la cual se podrá contar. Tal vez mi voz se escuche. Seré cuidadoso.

Bush no li vol regalar ni un somriure en públic. El secretari de l’Administració nord-americana, John Negroponte, va afirmar que l’embargament a l’illa es mantindria. Malgrat això, el WSJ (20/02/08) assenyala que la política cap a Cuba canviaria si arribés a la Casa Blanca un demòcrata. Amb més transparència o menys, les relacions haurien de millorar doncs com s’apunta al WSJ “tot i que Cuba és una illa relativament petita i un mercat majoritàriament pobre d’onze milions de persones, hotels i companyies aèries, turístiques i petrolíferes hi estan interessades”.

Quant val el seu vot?

2008-02-19T22:53:00.007+01:00

Quico Monzó explica a La Vanguardia que ahir alguns ciutadans van posar a vendre el seu vot per les generals del proper 9 de març a l’eBay. Inicialment es cotitzaven a un euro i, més tard, cap als quinze i ja hi havia altres ciutadans que també oferien el seu… fins que “algú” se’n va adonar i es van censurar les propostes.

Formalment, la compra de vots està penalitzada (art. 146.1 de la LOREG):

1. Serán castigados con la pena de arresto mayor y multa de 30.000 a 300.000 pesetas:

a. Quienes por medio de recompensas, dádivas, remuneraciones o promesas de las mismas, soliciten directa o indirectamente el voto de algún elector, o le induzcan a la abstención.

Com apuntava Monzó, la qüestió és el fet de posar-lo a la venda, és a dir, de menysprear-ne el seu valor. A ningú se li escapa que un vot serveix de ben poc i, per tant, que la venda pot ser rendible. Atrevir-se a vendre’l no és res més que seguir el joc de subhastes dels partits perquè, de fet, són ells qui menysprea la societat amb aquesta carrera per veure qui la diu més grossa.

Dolors Nadal a la Pompeu

2008-02-18T21:59:00.004+01:00

Aquest matí a l’entrada de la Universitat Pompeu Fabra ens repartien uns paperets informant de la conferència de Dolors Nadal, candidata del PP a les generals. La tradicional encartellada no se la pot permetre l’associació d’Universitaris Liberal Demòcrates (ULD), organitzadora de l’acte, que sistemàticament rep el rebuig d’un sector en qualsevol manifestació pública que realitza, els membres de la qual reben amenaces i que, fins i tot, va patir destrosses al seu despatx el maig del 2006.

Incomprensiblement alguns sectors segueixen vivint de la política de confrontació, fins quan? I, ja posats, per què els mitjans han cobert els boicotejadors agitant-los encara més? I, no se’n serveixi, senyora Nadal, per arrencar més vots caient en la mateixa dinàmica polaritzadora.

No em deixo enganyar per les sigles i ideològicament, no comparteixo res amb aquesta organització. Malgrat això, considero que en democràcia, per imperfecta que sigui, les batalles no són de silencis imposats sinó d’idees. De fet, bona part dels assistents ens disposàvem al sa exercici d’escoltar a l’antagonista, no només per reforçar les pròpies idees, sinó perquè saber què pensa algú que té la meitat de possibilitats de governar la teva vida en els propers quatre anys importa.

Visca la llibertat d'expressió.

Moviments socials vs partits polítics

2007-12-23T20:50:00.000+01:00

Avui aprofitaré l'assaig realitzat per a l'assignatura d'Actors Polítics, Partits i organitzacions d'interessos que intenta respondre si els moviments socials representen millor els interessos dels ciutadans que els partits. És una qüestió molt rellevant en un moment de suposada transició de la política dels partits a la política dels moviments. M'he situat exclusivament en el pla teòric i adoptant una perspectiva schumpeteriana.

Els moviments socials no representen millor els interessos dels ciutadans que els partits. El mètode d’obtenció de preferències, l’encaix amb la societat, la legitimitat, l’equilibri de les diverses sensibilitats i la governació determinen el grau de representativitat de tota organització. Abans d’abordar-los convé definir què és un moviment social, prendre en consideració diversos límits d’anàlisi i contextualitzar el debat.

Un moviment social és una col·lectivitat de persones unides per unes creences comunes i la determinació per qüestionar l’ordre existent perseguint aquestes creences per vies no institucionals (1). Generalment, s’ubiquen en temàtiques concretes com la pau, el gènere i l’orientació sexual, el sistema econòmic i el medi ambient.

El debat s’emmarca en la crisi de la democràcia. Com assenyalen Sarasa i Montagut (2), la idea d’un estat monolític, jerarquitzat i sotmès a forces antagòniques està sent substituïda per la percepció que l’estat interacciona amb la societat civil segons àrees sectorials d’intervenció pública. En la línia d’Habermas, els moviments socials compensen la influència dels poders fàctics i mitjans de comunicació incrementant el pes de la societat a través d’idees trencadores.

Primerament, cal plantejar-se si els ciutadans coneixen els seus interessos. Adoptant una perspectiva gramsciana, els partits són les elits dominants que manipulen als ciutadans mentre els moviments socials, pel fet d’ésser no dominants, estan formats per individus emancipats que representen els veritables interessos dels ciutadans. Altrament, assumim que els ciutadans expressen els seus interessos a través de preferències. Tenint en compte que aquestes poden estar sotmeses a restriccions i que difícilment poden conciliar-se autosubjectivitat i representació, cal veure qui és capaç de reconèixer-les i agregar-les conservant-ne una major representativitat.

Moviments socials i partits sorgeixen de la societat però, mentre els primers volen mantenir-se fora del sistema institucional dels primers, els segons en volen esdevenir actors fonamentals. L’essència ideològica fundadora es desdibuixa o es concreta en funció de l’estructura interna de l’organització. El grau de democràcia en la revelació i l’agregació de preferències no difereix entre moviments i partits com a conjunts, sinó en cadascun d’ells. Ambdues són organitzacions de masses que es confronten als problemes que descriu Michels. Malgrat això, ambdós han d’adaptar-se a la societat per a obtenir un major recolzament.

Els rangs de variació de les ideologies difereixen. Els moviments socials es centren en un àmbit i, per tant, han d’adoptar posicions més definides. En canvi, els partits presenten continguts més generalistes i en diverses temàtiques, fet que els atorga més possibilitats per a poder agradar. Des de l’òptica de la representativitat, la correlació ideològica entre simpatitzants d’un moviment i aquest és superior a l’existent entre simpatitzants d’un partit i el partit. Així doncs, en temes concrets els moviments representen millor les preferències dels ciutadans que els recolzen.

A diferència dels moviments, en un sistema pluralista els partits representen bona part de l’espectre social. Així, la majoria de ciutadans poden sentir-se representats per algun partit. En canvi, els moviments socials s’ubiquen en extrems. Quan un moviment social pren rellevància n’apareix un altre d’antagònic i sorgeix un problema d’extrems. Tot i això, els moviments poden defensar els interessos d’individus que no se senten representats pels partits.

La política al capdavall són equilibris. La força dels partits polítics depèn de la seva representativitat. Les eleccions ponderen la importància social de les diverses sensibilitats i atorguen una legitimitat als seus representants. En canvi, la representativitat dels moviments socials és molt més difícil de quantificar i, sobretot, no pot derivar-se’n una legitimitat.

Els moviments marquen prioritats socials que, en la mesura del seu èxit, els partits intenten assumir. Si un moviment obté un recolzament significatiu, els partits més propers ideològicament intentaran incorporar-les per aconseguir més suport electoral. Així doncs, existeix almenys un solapament parcial entre partits i moviments i, per tant, ambdós es situen en el mateix pla de representativitat social.

Rarament els moviments socials tenen un programa holístic i, si el tenen, no acostumen a concretar com s’hauria de materialitzar. La governació és plena de contradiccions que requereixen una visió global i l’idealisme dels moviments socials sovint xoca amb el pragmatisme. Tot i que com a ciutadans ens puguem sentir més propers a alguna de les temàtiques que emfatitzen, els interès particular i el general no són sempre compatibles i els partits s’encarreguen d’equilibrar-los.

Els moviments socials posen en evidència que el sistema representatiu democràtic no funciona. Compensen el dèficit social del sistema causat per la influència dels grups de pressió, però no esdevenen la solució al problema. La societat encara no ha trobat la millor forma d’ésser representada, tot i que més representativitat no necessàriament implicaria millor govern.

(1) DALTON, KUECHLER. CHALLENGING THE POLITICAL ORDER: NEW SOCIAL AND POLITICAL MOVEMENTS IN WESTERN DEMOCRACIES. POLITY PRESS, CAMBRIDGE, 1990, PÀG. 278.

(2) SARASA, MONTAGUT. TEORIA SOCIAL I ESTAT DEL BENESTAR. REVISTA CATALANA DE SOCIOLOGIA, Nº1, NOVEMBRE 1995, PÀG 69.

Chàvez

2007-12-07T14:56:00.000+01:00

La crisi financera de finals dels noranta i les desigualtats manifestes entre països han descobert la cara més dèbil del neoliberalisme. Aquest es basa en el lliure mercat, però ni els països que l’abanderen hi acaben de confiar.

Els indicadors econòmics milloren, però la butxaca cada dia està més buida. La societat ja no és palpa a la ciutat sinó als centres comercials. La democràcia segueix en crisi i la trampa dels policy networks encara la deslegitima més. Eren conseqüències anunciades, però què ens ha portat a acceptar-les?

Encara és massa d’hora per dir que el paradigme neoliberal (imposat per falta d’alternatives als 80) s’ensorra, però també és massa d’hora per consagrar-lo. En aquest escenari, torna a emergir una alternativa amb una cara més social. L’encapçala Chàvez, soldat i participant al fòrum social mundial. Un personatge que ha reduït la pobresa, ha erradicat l’analfabetisme i ha reforçat la democràcia de base; però amb massa afany de protagonisme. Serà capaç de construir un nou paradigma per Llatinoamerica i el món sencer?

El temps resoldrà aquestes preguntes. Mentrestant, diumenge va perdre el famós referèndum de reforma constitucional i, com a dirigent democràtic que és, ha acceptat (o li han fet acceptar?) la derrota. Aquesta reforma constitucional ampliava la democràcia de base però reforçava la figura del President a l'estil de la Consititució de la V República Francesa (la constitució que De Gaulle es va fer a mida). A nivell teòric, aquest enfortiment es podria justificar amb la proposta de cesarisme que propugna Max Weber davant de parlaments dèbils i despolititzats, però tots coneixem els riscos de la concentració del poder.

Segueix una comparació selectiva de la constitució espanyola i veneçolana feta per un pro-Chàvez:

Debido a que la reforma de la Constitución venezolana no está aprobada porque debe pasar aún por la Asamblea Nacional y por la aprobación del pueblo en referendo , me basaré en el anteproyecto de reforma oficial presentado por el ciudadano presidente de la República Hugo Chávez en el mes de agosto de este mismo año. En ella, aparecen las reformas de 33 artículos de los 350 que contiene la vigente constitución de 1999. El texto de la reforma, ya presentado a los venezolanos, en espera de su discusión y futurible aprobación popular, se encuentra en un proceso abierto de debate en la Asamblea Nacional. En este artículo, para facilitar la comprensión al lector, pondré en cursiva mis comentarios personales sobre cada artículo allí donde lo considere oportuno, desde un punto de vista aclaratorio o simplemente jocoso (es bueno para cuidar la salud, ponerle un poco de buen humor a temas tan serios como estos). Sin más demora, pasemos a contrastar las susodichas constituciones:

Sobre la forma de Estado...

Constitución del Reino de España (Artículo 1.3):

“La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.”

* Nota del autor: (¿Está claro no?, lo de “parlamentaria” es para no ofender a los demócratas franquistas de toda la vida y a sus compañeros de viaje, los líderes revolucionario-monárquicos de los partidos de izquierda, también de toda la vida...)

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (Artículo 1 y 2 respectivamente):

“Venezuela se declara República Bolivariana, irrevocablemente libre e independiente y fundamenta su patrimonio moral y sus valores de libertad, igualdad, justicia y paz internacional, en la doctrina de Simón Bolívar, el Libertador.”

“Venezuela se constituye en un Estado democrático y social de Derecho y de Justicia, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico y de su actuación, la vida, la libertad, la justicia, la igualdad, la solidaridad, la democracia, la responsabilidad social y en general, la preeminencia de los derechos humanos, la ética y el pluralismo político.”

Sobre el jefe de Estado...

Constitución del Reino de España (Artículo 56, puntos 1, 2 y 3):

“El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes.”

“Su título es el de Rey de España y podrá utilizar los demás que correspondan a la Corona”.

“La persona del Rey de España es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65,2.” (“El Rey nombra y releva libremente a los miembros civiles y militares de su Casa”)

* Nota del autor: El presidente del gobierno español, puede ser reelecto tantas veces como lo quiera el pueblo español, como así ocurrió con el ex-presidente social-liberal Felipe González por 3 veces (en 1986, 1989 y 1993 respectivamente).

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (Artículo 230 y partes del 72 respectivamente):

“El período presidencial es de siete años¹. El Presidente o Presidenta de la República puede ser reelegido o reelegida de inmediato para un nuevo período.”

“Todos los cargos y magistraturas de elección popular son revocables.”

“Transcurrida la mitad del período para el cual fue elegido el funcionario o funcionaria, un número no menor del veinte por ciento de los electores o electoras inscritos en la correspondiente circunscripción podrá solicitar la convocatoria de un referendo para revocar su mandato.” [...]

Sobre la jornada laboral...

Constitución del Reino de España:

No dice nada al respecto.

* Nota del autor: La jornada laboral legal en España es de 8 horas diarias más horas extras si así estuviese contemplado por el convenio laboral de cada sector productivo. Por otra parte, en los trabajos menos cualificados, los obreros pueden llegar a trabajar hasta más de 12 y 13 horas, en especial los emigrantes. La media en el sector privado es de 9 a 11 horas diarias.

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (Artículo 90):

“A objeto que los trabajadores y trabajadoras dispongan de tiempo suficiente para el desarrollo integral de su persona, la jornada de trabajo diurna no excederá de SEIS horas diarias ni de treinta y seis horas semanales y la nocturna no excederá de seis horas diarias ni de treinta y cuatro semanales. Ningún patrono o patrona podrá obligar a los trabajadores o trabajadoras a laborar horas o tiempo extraordinario. Asimismo, deberá programar y organizar los mecanismos para la mejor utilización del tiempo libre en beneficio de la educación, formación integral, desarrollo humano, físico, espiritual, moral, cultural y técnico de los trabajadores y trabajadoras.” [...]

Referente a la participación democrática del pueblo...

Constitución del Reino de España (Artículo 87):

“Una ley orgánica regulará las formas de ejercicio y requisitos de la iniciativa popular para la presentación de proposiciones de ley. En todo caso se exigirán no menos de 500.000 firmas acreditadas. No procederá dicha iniciativa en materias propias de ley orgánica, tributarias o de carácter internacional, ni en lo relativo a la prerrogativa de gracia.” (o sea, nada de importancia*)

* Nota del autor: No existe la posibilidad de revocar a ningún funcionario por iniciativa popular, como no sea al Presidente del Gobierno una vez acabada la legislatura.

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (Artículo 70, 73 y 74 respectivamente):

“Son medios de participación y protagonismo del pueblo, en ejercicio directo de su soberanía y para la construcción del socialismo: la elección de cargos públicos, el referendo, la consulta popular, la revocación del mandato, las iniciativas legislativas, constitucional y constituyente, el cabildo abierto, la asamblea de ciudadanos y ciudadanas, siendo las decisiones de esta última de carácter vinculante, los Consejos del Poder Popular (consejos comunales, consejos obreros, consejos estudiantiles, consejos campesinos, entre otros), la gestión democrática de los trabajadores y trabajadoras de cualquier empresa de propiedad social directa o indirecta, la autogestión comunal, las organizaciones financieras y microfinancieras comunales, las cooperativas de propiedad comunal, las cajas de ahorro comunales, las redes de productores libres asociados, el trabajo voluntario, las empresas comunitarias y demás formas asociativas constituidas para desarrollar los valores de la mutua cooperación y la solidaridad socialista. ” [...]

“Los tratados, convenios o acuerdos internacionales que pudieren comprometer la soberanía nacional o transferir competencias a órganos supranacionales, podrán ser sometidos a referendo por iniciativa del Presidente o Presidenta de la República en Consejo de Ministros; por el voto de las dos terceras partes los y las integrantes de la Asamblea o por el quince por ciento de los electores y electoras inscritos en el registro civil y electoral.”

“Serán sometidas a referendo, para ser abrogadas total o parcialmente, las leyes cuya abrogación (abolición) fuere solicitada por iniciativa de un número no menor del diez por ciento de los electores inscritos en el registro civil y electoral o por el Presidente o Presidenta de la República en Consejo de Ministros.”

“También podrán ser sometidos a referendo abrogatorio los decretos con fuerza de ley que dicte el Presidente o Presidenta de la República en uso de la atribución prescrita en el numeral 8 del artículo 236 de esta Constitución, cuando fuere solicitado por un número no menor del cinco por ciento de los electores y electoras inscritos en el registro civil y electoral o por el Presidente o Presidenta de la República en Consejo de Ministros.”

Sobre los tipos de propiedad...

Constitución del Reino de España (artículo 33):

“Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.”

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (artículo 115):

“Se reconocen y garantizan las diferentes formas de propiedad. La propiedad pública es aquella que pertenece a los entes del Estado; la propiedad social es aquella que pertenece al pueblo en su conjunto y las futuras generaciones, y podrá ser de dos tipos: la propiedad social indirecta, cuando es ejercida por el Estado a nombre de la comunidad, y la propiedad social directa, cuando el Estado la asigna, bajo distintas formas y en ámbitos territoriales demarcados, a una o varias comunidades, a una o varias comunas, constituyéndose así en propiedad comunal, o a una o varias ciudades, constituyéndose así en propiedad ciudadana; la propiedad colectiva es la perteneciente a grupos sociales o personas, para su aprovechamiento, uso o goce en común, pudiendo ser de origen social o de origen privado; la propiedad mixta es la conformada entre el sector público, el sector social, el sector colectivo y el sector privado, en distintas combinaciones, para el aprovechamiento de recursos o ejecución de actividades, siempre sometida al respeto absoluto de la soberanía económica y social de la nación; y la propiedad privada es aquella que pertenece a personas naturales o jurídicas y que se reconoce sobre bienes de uso y consumo, y medios de producción legítimamente adquiridos [...]”

Sobre el modelo económico...

Constitución del Reino de España (artículo 38):

“Se reconoce la libertad de empresa en el marco de la economía de mercado*. Los poderes públicos garantizan y protegen su ejercicio y la defensa de la productividad, de acuerdo con las exigencias de la economía general y, en su caso, de la planificación.”

* Es el término con el que los neoliberales llaman al capitalismo, porque así no les suena tan feo. Por otra parte, el término no tiene fundamento teórico-semántico alguno, ya que cualquier economía, incluso una totalmente colectivizada, tendría un mercado o varios donde la población conseguiría los productos.

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (artículo 112):

“El Estado promoverá el desarrollo de un Modelo Económico Productivo, intermedio, diversificado e independiente, fundado en los valores humanísticos de la cooperación y la preponderancia de los intereses comunes sobre los individuales, que garantice la satisfacción de las necesidades sociales y materiales del pueblo, la mayor suma de estabilidad política y social y la mayor suma de felicidad posible [...]”

Sobre los monopolios económicos...

Constitución del Reino de España:

No dice nada al respecto.

* Nota del autor: (¿Para qué ?- pensaron con preocupación los políticos “padres” del subproducto post-franquista- , ¿no sería de muy mala educación enfadar a los distinguidos señoritos que les pagaban y pagarían las campañas electorales, verdad?)

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (artículo 113):

“Se prohíben los monopolios. Se declaran contrarios a los principios fundamentales de esta Constitución cualquier acto, actividad, conducta o acuerdo de los y las particulares que tengan por objeto el establecimiento de un monopolio, o que conduzcan, por sus efectos reales e independientemente de la voluntad de aquellos o aquellas, a su existencia, cualquiera que fuere la forma que adoptare en la realidad. También es contrario a dichos principios, el abuso de la posición de dominio que un o una particular, un conjunto de ellos o de ellas, o una empresa o conjunto de empresas adquiera o haya adquirido en un determinado mercado de bienes o de servicios, así como cuando se trate de una demanda concentrada. [...]”

Sobre el respeto a la diversidad cultural...

Constitución del Reino de España (Artículo 3.1 y 3.2 respectivamente):

“El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

“Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.”

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (Artículo 9):

“El idioma oficial es el castellano. Los idiomas indígenas también son de uso oficial para los pueblos indígenas y deben ser respetados en todo el territorio de la República, por constituir patrimonio cultural de la Nación y de la humanidad.”

Sobre el poder del pueblo y su autogestión...

Constitución del Reino de España:

No dice nada al respecto.

* Nota del autor: No hay más “poder” para el pueblo que votar cada 4 años al candidato de los dos partidos del consenso borbónico-capitalista (PP + PSOE = PPSOE), que lo vaya a ignorar más.

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela ( Artículo 184):

“Una ley nacional creará mecanismos para que el Poder Nacional, los Estados y los Municipios descentralicen y transfieran a las Comunidades organizadas, a los Consejos Comunales, a las Comunas y otros Entes del Poder Popular, los servicios que éstos gestionen, promoviendo:

1. La transferencia de servicios en materia de vivienda, deportes, cultura, programas sociales, ambiente, mantenimiento de áreas industriales, mantenimiento y conservación de áreas urbanas, prevención y protección vecinal, construcción de obras y prestación de servicios públicos.

2. La participación y asunción por parte de las organizaciones comunales de la gestión de las empresas públicas municipales y/o estadales. [...]

4. La participación de los trabajadores y trabajadoras en la gestión de las empresas públicas. [...]

6. La transferencia a las organizaciones Comunales de la administración y control de los servicios públicos estadales y municipales, con fundamento en el principio de corresponsabilidad en la gestión pública. [...] El Consejo Comunal constituye el órgano ejecutor de las decisiones de las asambleas de ciudadanos y ciudadanas, articulando e integrando las diversas organizaciones comunales y grupos sociales, igualmente asumirá la Justicia de paz y la prevención y protección vecinal [...]”

Sobre el límite de la propiedad agrícola...

Constitución del Reino de España:

No dice nada al respecto.

* Nota del autor: Y si no, que se lo pregunten a la noble² terrateniente española María del Rosario Cayetana Alfonsa Victoria Eugenia Francisca Fitz-James Stuart y de Silva³ (la Duquesa de Alba), que tiene más de 340 kilómetros cuadrados de tierra⁴ en su posesión y que a la par, recibe una gran cantidad de ayudas para la agricultura de la Unión Europea con el beneplácito del PSOE.

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (Artículo 307):

“Se prohíbe el latifundio por ser contrario al interés social. [...] Los campesinos y campesinas y demás productores agropecuarios y productoras agropecuarias tienen derecho a la propiedad de la tierra, en los casos y formas especificados en la ley respectiva. A los fines de garantizar la producción agrícola, el Estado protegerá y promoverá la propiedad social....”

“[...] Se confiscarán aquellos fundos cuyos dueños ejecuten en ellos actos irreparables de destrucción ambiental...”

Sobre el Ejército...

Constitución del Reino de España (Artículo 8.1 y 30.1 respectivamente):

“Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército de Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.”

“Los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España” (entiéndase el Reino de España, con sus futuros reyes, príncipes y princesitas *)

* Nota cómica, que no descabelladamente irreal, del autor.

Constitución de la República Bolivariana de Venezuela (Artículo 328):

“La Fuerza Armada Bolivariana constituye un cuerpo esencialmente patriótico popular y antimperialista, organizada por el Estado para garantizar la independencia y soberanía de la nación, preservarla de cualquier ataque externo o interno y asegurar la integridad del espacio geográfico, mediante el estudio, planificación y ejecución de la doctrina militar bolivariana, la aplicación de los principios de la defensa militar integral y la guerra popular de resistencia, la participación permanente en tareas de mantenimiento de la seguridad ciudadana, y conservación del orden interno, así como la participación activa en planes para el desarrollo económico, social, científico y tecnológico de la nación, de acuerdo con esta Constitución y la ley.

En el cumplimiento de su función, estará siempre al servicio del pueblo venezolano en defensa de sus sagrados intereses y en ningún caso al de oligarquía alguna o poder imperial extranjero...”

“Sus pilares históricos están en el mandato de Bolívar: “ Libertar a la patria, empuñar la espada en defensa de las garantías sociales y merecer las bendiciones del pueblo”.”

Conclusión ...

Visto lo visto, es harto evidente que la Constitución Venezolana (la presente y más aun la futura) es mucho más democrática y avanzada socialmente que la escuálida constitución monárquica española

Centres comercials

2007-11-30T18:31:00.000+01:00

Marta Martí publicava a l'Expansión el dimecres passat, 28 de novembre, un article titulat "la dictadura del centre comercial" que reflexiona entorn del pes dels centres comercials a la nostra vida. Afirma que les pràctiques culturals i esportives per ocupar el temps lliure són de minories i que la moda és anar de compres. Fins aquí res de nou, ja fa temps que s'observa l'adveniment del capitalisme cultural. Les ciutats perden vida i "per prendre el pols ciutadà s'han de visitar els centres comercials: els nous pulmons de la ciutat per on es respira la vida de les seves gents". Aprop de casa tinc un Carrefour i des de fa uns anys he constatat que els dissabtes cada vegada s'omple més de gent que hi va simplement a badar.

"La ciutat és percebuda avui com un mitjà de treball. Un espai caòtic, hostil i allunyat de l'interès personal. En canvi, el centre comercial es reconeix com un lloc proper, confiable i ple d'il·lusió". Afegeix que "el més important no és gastar-hi diners, sinó passar el temps". En definitiva, els centres comercials són "espais atemporals on s'atrauen els visitants amb promeses de benestar". La ciutat, l'ateneu, l'espai públic ha perdut el seu caràcter socialitzador. Ara els centres comercials es dediquen a tenir al personal absurdament entretingut evitant una socialització enriquidora i, a més, l'enganyen generant expectatives de dubtosa materialització i equivalent consum a felicitat. Quedar-se bocabadat vivint una vida que no és la teva, mentre el sistema es va perpetuant.

Més enllà del canvi cultural, sembla que econòmicament es comencen a observar els efectes d'aquesta gran concentració: el Secretari General de la UGT criticava fa uns dies als matins a tv3 el poder de les grans xarxes de distribució per fixar els preus dels productes.

Igualtat de gènere a la política

2007-11-10T12:08:00.000+01:00

El 22 de març les Corts van aprovar la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes. Entre d’altres, aquesta llei persegueix una composició de gènere equilibrada a les llistes electorals:

A l’article 78 de la mateixa i modificant la Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General afegint un nou article (44 bis):

1. Las candidaturas que se presenten para las elecciones de diputados al Congreso, municipales y de miembros de los consejos insulares y de los cabildos insulares canarios en los términos previstos en esta Ley, diputados al Parlamento Europeo y miembros de las Asambleas Legislativas de las Comunidades Autónomas deberán tener una composición equilibrada de mujeres y hombres, de forma que en el conjunto de la lista los candidatos de cada uno de los sexos supongan como mínimo el cuarenta por ciento. Cuando el número de puestos a cubrir sea inferior a cinco, la proporción de mujeres y hombres será lo más cercana posible al equilibrio numérico.

(...)

2. También se mantendrá la proporción mínima del cuarenta por ciento en cada tramo de cinco puestos. Cuando el último tramo de la lista no alcance los cinco puestos, la referida proporción de mujeres y hombres en ese tramo será lo más cercana posible al equilibrio numérico, aunque deberá mantenerse en cualquier caso la proporción exigible respecto del conjunto de la lista.

Aquestes previsions també s’han d’aplicar a les llistes de suplents i al Senat, però no seran exigibles en els municipis de menys de 5.000 habitants.

Aquest propassat dimarts la Federació Espanyola de Municipis i Províncies va presentar un estudi comparant la representació femenina entre les eleccions locals del 2007 i les del 2003 per a observar els efectes de la norma.

El 2003, el 23% dels electes eren dones, mentre al 2007 aquest percentatge només arriba al 31%. És a dir, no s’arriba al 40% que pretenia la Llei perquè, tot i figurar a les llistes en aquest percentatge, ho feien en les darreres posicions de cada 5 persones de la llista. Com que el partit corresponent no ha assolit tot el tram, no han estat escullides. Cal afegir-hi que els municipis de menys de 5.000 habitants, lluny de fer baixar la mitjana per manca d’obligació jurídica, han augmentat la representació de la dona, que ha passat del 32% al 39%. Una paradoxa. Els municipis sense vinculació jurídica quasi han assolit la representació mínima que estableix la Llei, mentre aquells que hi estaven obligats, tot i millorar-ne la presència, es queden lluny de l’equilibri.

Més enllà de la quantitat de dones que trobarem als ens, cal veure quines posicions ocuparan. La Llei parla de quantitat però no de qualitat. L’esbiaix encara s’incrementa més si diferenciem per responsabilitats (segregació vertical) i per àmbits (segregació horitzontal). Les dones segueixen lluny dels llocs de direcció (alcaldies, vice, tinents, Juntes, etc) i aquesta tendència es fa més evident com més petit és el municipi (el 15% en municipis petits enfront del 23% en els més grans) perquè hi ha menys càrrecs per repartir.

La distribució de carteres també té connotacions de gènere. No només no es confia en les dones per a llocs directius sinó que també se les aparta de les àrees competencials més importants a nivell municipal: hisenda (28%), urbanisme (17%) i govern (26%). En canvi, se les col·loca en aquelles regidories que requereixen una especial sensibilitat com serveis socials (62%) i igualtat (90%).

Sense cap mena de dubte, on s’observa més discriminació és a les alcaldies, el màxim càrrec local, i cap partit mostra una tendència contrària. El 16% dels alcaldes del PSOE són dones, el 14% ho són al PP, el 15% a IU, el 11% a CiU i només el 5% a ERC.

Les xifres mostren una millora en la representació femenina, però s’observa que les diferències persisteixen doncs la balança es manté clarament a favor dels homes. Així doncs, l’augment de representativitat de les dones merament s’atribueix a la voluntat de complir la llei en les seves mínimes prescripcions. Encara queda molt camí per recórrer.

Jornada de reflexió

2007-05-26T21:37:00.000+02:00

A qui votaré demà?

Per primera vegada no tinc clar a qui votar. Lògicament els meus pensaments oscil•len dins d’uns certs límits, qualsevol partit d’esquerra opta a aconseguir el meu vot. Tot i que no sóc partidària de contribuïr a l'acomodació al govern del tripartit (serà el quart) perquè últimament tinc la impressió que pensen que el consistori és propietat seva, aquesta és la meva opció preferida. A més, han renovat les llistes i no hi ha cap combinació alternativa satisfactòria.

Quin criteri utilitzaré per decidir-me?

- Vot ideològic? D’esquerres i catalanista, clarament ERC.

- Vot per l’empenta demostrada? Per IC-V.

- Vot de gestió? Al PSC, pels grans projectes que ha promès i realitzat durant aquests anys. (oblidant els greuges)

- Vot estratègic? Com es veu a la taula, al PSC se li va escapar l’últim escó per només 27 vots. Pels altres partits, el meu vot no seria rellevant. Malgrat això, cada comtesa és diferent.

- Vot atenent als programes? Ja que ens costa més d’1€ rebre a casa la seva propaganda, he fet una ullada a les propostes. Propostes? Representa que la política municipal és l’àmbit polític més proper al ciutadà i, per tant, des d’on es pot passar d’una política abstracte a una de més real i concreta on el ciutadà es senti partícep. On són les propostes?

- Vot geogràfic? Què fan els meus veïns més immediats (districte V, secció 11)? Un 34% vota el PSC, un 23% CiU, un 20% ERC, un 11% IC-V, un 7% PP i 3% l’AUP.

- Vot d’oportunitat? Votaria a la CUP (a la figura està representada per l’AUP). A les passades municipals es va quedar a les portes d’entrar al consistori. Només els faltaven 456 vots. Utòpics extrems, però podrien ser una veu jove amb propostes interessants i trencadores a l’Ajuntament.

Hi ha quelcom de nou a aquestes eleccions?

- No es presenta el Jordi Valls. Ell és qui ha liderat Manresa durant les dues passades legislatures i bona part de la present fins que va fer el salt a la Generalitat amb la renovació del Maragall. Un salt sospitós si tenim en compte que no forma part de l’actual Govern. Es justifica pels criteris establerts o per seguir la freqüent estratègia del PSC de convertir-los en alcaldes abans de superar els comicis? Tampoc es presenta en Fontdevila, qui també ha fet el salt a l’administració autonòmica.

- Hi ha dos partits nous que ni considero pel simple fet que no estan presents al territori (Ciutadans i Plataforma). Com pots volguer governar un Ajuntament sense ni tan sols conèixer-lo (i ja no parlo de residir-hi). Pura ambició pel poder. També es presenta el Partit Republicà català, algú sap qui són, ha vist algun cartell o acte seu?

Previsions?

Majoria d’esquerres i reedició del tripartit (la 4t), tot i que decreixeran en el nombre global de vots; no a favor de convergència ni del PP, sinó d’alguna de les forces que no estan representades. Aquestes últimes, però, no aconseguiran cap escó.

* Els resultats de les municipals del 2003.

(Si no us enrecordeu d'Hondt: http://ca.wikipedia.org/wiki/Regla_D'Hondt)

Desigualtat a l'IRPF

2007-05-24T23:40:00.000+02:00

(...) Porque lo que viene denominándose "reducción de impuestos" es en realidad rebajas del IRPF; la recaudación de otros, como el IVA o los especiales, que no producen rechazo directo, sube sin parar.

Con el tiempo, en el sistema fiscal español han aparecido problemas muy graves que los gobiernos reconocen y lamentan, pero no afrontan con determinación. El fraude fiscal es sin duda el más importante. El hecho de que una parte de las rentas generadas circule fuera del alcance de la Hacienda pública -algunos cálculos sitúan el fraude en el 10% del PIB- indica que el sistema es injusto y, además, estimula la resistencia a declarar de quienes contribuyen limpiamente según las rentas que obtienen. La Agencia Tributaria se suele conformar con programas rutinarios de inspección con resultados también rutinariamente satisfactorios, pero siempre insuficientes para considerar que se ha recortado sustancialmente el fraude.

El IRPF se ha convertido en un impuesto perversamente desigual. Sólo declaran por la totalidad de las rentas quienes no pueden zafarse de hacerlo, es decir, los asalariados. Resulta insultante que, según la Memoria de la Agencia Tributaria 2005, menos del 10% de los contribuyentes declaren retribuciones anuales superiores a los 36.000 euros; o que los empresarios y profesionales declaren como media una renta anual de 9.400 euros, la mitad de la renta media declarada por los asalariados. El IRPF necesita, más que de rebajas tarifarias, de una reconsideración a fondo de los mecanismos de tributación. Y de un esfuerzo muy enérgico para conseguir que paguen todos los que tengan que pagar, y exactamente por lo que tienen que pagar.

[Editorial petit de El País del 05/07/2007]

No fan falta comentaris, oi?

Cap al mar!

2006-12-31T19:52:00.000+01:00

Salutacions a tots els capitans/nes de vaixell. Avui decideixo emprendre el viatge que em portarà a compartir periòdicament les meves experiències i coneixements amb vosaltres. M'interessen la política, l'economia i la història i intentaré exposar a la bandera del meu vaixell allò que en vaig aprenent.

El mar avui està tempestuós i les turbulències m'inquieten, però avançar cap a una mar més tranquil·la és el meu destí. Voleu compartir amb mi aquest viatge?